Vides paral·leles, vies de tren...

No s'havia atrevit en  cap de les ocasions en que s'havien vist de preguntar-li si estava amb alguna dona, cosa que ell si havia fet. I en realitat no sabia si inconcientment preferia imaginar en lloc de saber. No l'havia deixat d'estimar i malgrat tot, així, en la ignorància, sempre hi ha havia un petit espai per l'esperança.

Havia intentat aprendre a no estimar-lo, a acceptar la realitat que ella havia triat. Quan es trobaven ja el sentia lluny, cada vegada més, tot i que en un moment el foc s'avivava i li tremolaven les cames i li bategava el cor com en altres temps. El temps... el temps. Ella havia canviat. I ell també. Inclús tractava de remarcar després de cada cita les coses que no li agradaven d'ell però, les que li agradaven eren encara tantes! Era concient des de feina molt temps que estava perdent oportunitats o en el pitjor dels casos estava malvivint amb incerteses però no tenia les forces necessàries per arriscar res i sobrevisquia en aquella doble vida feta a mida i sense ferir a ningú, només sagnant ella sola. I anava passat el temps que diuen que tot ho cura. Diuen...

De pessic o de pelada el Jan sortia a col·lació en força ocasions. El seu pas no havia deixat indiferent a ningú. I a ella, tot i que tractava de dissimular, se li eriçava la pell només sentir el seu nom. Encara no entenia com s'havia pogut enamorar d'ell d'aquella manera, com una adolescent, amb un desig sense límit i amb la por de la inexperiència. Però aquestes coses passen així, no hi ha raciocini que les expliqui. El raciocini només les complica. Encara pensava en bogeries que li donessis un motiu de prou pes per confersar-se-li. Però després, res. Si la bogeria no l'havia fet quan tocava, ara... També diuen que mai no és tard...Si clar, diuen...

I ell? Què en pensava ell? I si li passava el mateix que a ella? I si tenia por de forçar la situació? Li havia demostrat molt afecte. Hi havia moments d'una intensitat que no podia oblidar. Havien sigut potser fugaços però havien tirat a donar al centre de la diana i estaven allà clavats per sempre. Quan el records li feien mal, la Tània sempre recorria a pensar que el què havia de ser, seria. I així les seves vides continuaven paral·leles, sense trobar-se, com les vies del tren, que de tant en tant però, en algun creuament, es troben per un moment, i després a continuar el camí.

L'habitació verda

M'agradava anar a casa de la tieta. Era una senyora amb majúscules. Jo de gran volia ser com ella.

Quan hi anava sempre dormia a l'habitació verda. Era la meva preferida. Era la "meva" habitació. Feia olor a naftalina. Tot estava decorat i cuidat amb el toc elegant de la tieta. El llit tenia un matalàs de llana que havia heretat de la seva mare, coses d'aquella època. Cada dia s'havia de picar amb una pala perquè no hi quedès el clot al mig, però a part d'això, a mi m'hi agradava dormir.I ben tapada fins el coll,  em deixava anar en aquell llit tou i agradable i la meva imaginació m'acostava als meus desitjos de grandesa: un monyo alt ben pentinat, vestits de teixits naturals i vaporosos, collerets de perles... i festes al jardí, amb un munt de gent que tenia molts diners i que parlaven idiomes. M'agradava tant aquell món refinat. Somiava que algún dia en pogués formar part, no ser-hi només com a convidada.

Quan vaig fer 18 anys la tieta em va organitzar una festa amb ball a casa seva. Els meus pares i germans participaven en totes aquestes coses molt en la distància. Clar que ells tenien altra feina i a mi ja m'estava bé.

Aquell 27 de juliol vaig tastar el cel. Va ser tot tant maco! Van venir al ball els fills dels amics de la tieta i me'n van presentar un amb qui tot va semblar encaixar des del primer moment. Era real tot el que m'estava passant?

Poc a poc vaig anar passant cada vegada més temps fora de casa, llumy de la meva família, per estar amb la tieta. Alla em trobava amb el Bernat amb qui s'anava teixint una estreta relació. L'amor ens havia atrapat. O això pensava jo. Santa innocència! A la meva esquena s'havien ordit uns quans plans i jo en la inòpia: la tieta havia pactat amb els meus pares una mena d'afillament, ja que no tenia descendència directa  i a algú li havia de deixar la seva herència. A conseqüència d'això m'havien buscat un bon pretendent, el Bernat, per anar filant el que havia de ser una llar feliç. 

Total que quan me'n vaig enterar em vaig enrabiar molt i vaig estar tres dies tancada en l'habitació verda donant-li voltes al què havia de fer i al què no.  Sort del meu dolç refugi. Allà entre cotons ho vaig veure clar. Realment m'ho posaven fàcil malgrat la sorpresa del moment en què em vaig assabentar del pla. La tieta com a mare, no estava malament. Ser l'hereva de tot allò era pràcticamet el que sempre hauria somiat. I el Bernat era un bon partit i ens aveniem tant bé.

Al cap d'un any i mig vam fer plans de boda. Una festa sense escatimar res. Em sentia com una princesa. M'estava convertint en la senyora que sempre havia desitjat. Ens vam quedar a viure a casa la tieta, ella tenia espai de sobres i tots hi estàvem molt a gust.

Al cap de poc temps ella va contraure una estranya enfermetat que la va portar de forma molt accelerada a un estat de salut molt crític i després d'uns mesos de dura lluita va morir. El disgust i la pena continuada em van treure de circulació. La meva inexperiència hi va ajudar. I tot plegat també va ajudar al Bernat, qui fins llavors havia estat una merla blanca, a fer surar les seves veritables intencions: fer-se amb la fortuna de la tieta.

Em va començar a maltractar psicològicament i jo cada vegada m'enfonsava més. No era bona per a res. La veritat és que mai havia hagut de fer res tampoc i no sabia com fer bellugar els fils de tot el que tenia entre mans. I d'ànims no en tenia ni per a fer un suspir. Em vaig traslladar un altre cop a la meva habitació on m'anava enfonsant, sola, cada vegada més, entre cotons. Però decop, allà també va ser on vaig trobar la força, on el verd em va transmetre esperança i on després de retrobar-me a mi mateixa, vaig lograr vèncer l'ensopiment i resorgir amb coratge per defensar que el meu somni pugués ser real, amb la lluita que calgués per aconseguir-ho.

I si senyor, ho vaig aconseguir. Vaig fer fora al Bernat de la meva vida i allà sola en mig del Palau, m'havia convertit en la veritable substituta de la tieta.

Per la proposta de la Carme en els Relats Conjunt de vacances.

Wonder de R.J. Palacio

Ens va arribar a l'escola la recomanació per part de l'editorial d'aquest llibre, enfocant la lectura cap als alumnes més grans. Vaig buscar per internet i en vaig llegir una quants comentaris que em van donar bona espina i dit i fet, l'he llegit.

M'ha agradat molt. És una lectura fàcil, agradable, actual i amb una bona càrrega de valors a treballar o a reflexionar.

Podria resumir l'argument breument dient que el protagonista, l'August, és un nen amb una deformació important a la cara que ha fet que no vagi a l'escola fins als 11-12 anys. Llavors decidecixen provar-ho amb totes les pors per part d'ell en primer lloc, dels pares, del propi director del centre on anirà... i tot el que al principi és un munt de problemes es va convertint en el suport necessari pel creixement interior tant del nen com de tots el companys de classe i demés personatges que hi estan en contacte, donant-nos la lliçó de que no ens podem deixar portar per l'aspecte de les persones ja que el veritable tresor està mén enllà.

És una novel·la plena de sensibilitat que aborda la crua realitat de l'ésser diferent i com la majoria es deixa portar pels qui s'han erigit com a líders per motius ben poc ferms, fent patir a aquest que no és corrent i marginant-lo.

Al final, i encara que no sempre sigui tan clar, impera en aquesta història una bona màxima:

"La grandesa no consisteix a ser fort, sinó a usar bé la força... El més gran de tots és aquell que aconsegueix arribar a més cors amb la seva força. El més gran és aquell que gràcies a l'atracció que exerceix el seu propi cor és capaç d'arribar a més cors.

Ai, setembre!

Avui no estic bé. No se si dir que estic trista o enfadada.

Ahir van surtir la llista provisional de destinacions pel proper curs escolar. No m'han concedit la comissió de serveis que vaig demanar, però això ho he hagut de deduir després de mirar en mil i un llocs i de fer les meves càbales amb la informació a la que puc accedir. Ni una paraula d'explicació per part del Departament, ni per saber perquè si ni perquè no, ni els criteris de concessió ni de qui depent la tal decisió, ni res de res. Només un mar de boira! I això que aquestes coses haurien de ser molt transparents perquè parlem de funcionaris públics. Però clar és tant poc transparent que no tens ni arguments per al·legar res. I després ens estranyem que en les altes esperes polítiques hi hagi corrupció i coses fosques... en fi que no m'hi vull fer més mala sang i que igual d'aquí un temps agrairé el canvi que ara no desitjo.

Però necessito escriure el que sento. Aquest matí després d'intercanviar correspondència amb la que fins ara ha estat la meva directora i sondejar el terreny he vist clar que s'havia tancat una etapa. He agafat el cotxe i he anat a explorar el terreny cap al que serà el meu nou lloc de treball a partir del 1 de setembre. Casualment he passat per davant de l'empresa en la que vaig treballar 17 anys abans de fer de mestra. Uff, quin nus se m'ha fet a la gola! L'empresa ja no existeix i l'edifici està completament abandonat, però els records segueixen molt frescos  de tot el que allà hi vaig viure. Aquell sí que va ser un canvi! El d'ara és un canvi relatiu i segur que l'encaixaré en quatre dies, però els canvis costen. I a mí el que més em costa pair és el sistema. Amb aquest si que no puc! Banda d'incompetents!

Quan he arribat al nou centre, com era d'esperar no hi havia ningú. El centre estava tancat i el barri bastant buit. No tindrà res a veure amb on era ara. No he pogut evitar que els ulls se m'omplissin de llàgrimes al mateix temps que intentava pensar en positiu del que pugui passar al setembre.

He tornat a casa i he parlat per telèfon amb la nova directora: m'he presentat i li he explicat breument el meu perfil per si ho necessitava saber. No l'he vist molt preocupada per res i m'ha dit que ja parlarem al setembre. Això no sé si és bo o dolent, però bé ja no hi ha més voltes que donar. I d'aquets tema, fins setembre!

Meditació

Ahir vaig acabar un curs de meditació al que asistia.

Ha estat bé, ha estat un curs amb molta base científica, de fet està sustentat per la física quàntica. Sembla que són conceptes parametralment oposats. Doncs no, no ho són tant. El que passa és que en totes aquestes coses hi ha molt esoterisme que fa molt de mal al qui realment s'hi dedica d'una forma seriosa.

El que vaig fer jo era el curs bàsic, de moment tot el que faré. Hi ha gent que continuarà fent el curs superior, el curs dels siddhis. Però jo això ho deixo pels qui volen arribar a la il·luminació, que no és el meu cas.

És curiós com arribes a aquestes coses. Cadascú amb la seva trajectòria però no per causalitat. 

Havia fet meditació alguna vegada, en les classes de ioga o en altres sessions de matèries similars, però no al nivell que he fet durant aquest curs. He descobert una eina per arribar a la quietud mental. I això que és fàcil de dir-ho no ho és d'aconseguir-ho. No és posar-s'hi i ja està. I no és que jo ho hagi aconseguit. Només he obert una porta que t'acosta al camí per poder-hi arribar. 

En aquest món de tensions, pressions i angoixes que patim tots no és una cosa despreciable aquesta. Però tampoc us deixeu portar pel primer que trobeu i que diu que medita. Hi ha molt iogui xungo també.

I ara, amb el curs recent acabat encara parlo amb l'eufòria típica d'aquests moments. Ho deixaré reposar a veure com consolida.

Aferrades i/o abraçades

Fa un temps que vaig descobrir el valor de les abraçades. Em refereixo a les abraçades fora del teu cercle de familiars i amics més propers (amb els qui per cert a vegades es van perdent).

En una de les conferències a les que sovint assiteixo hi havia uns representants d'una d'aquestes "organitzacions" que fan abraçades. Sí, dit així no queda massa bé, però no sé de quina altra manera explicar-ho. 

Resulta que a la sortida i després d'haver explicat el seu projecte abraçaven a la gent que se'ls hi acostava amb tal finalitat. Una amiga que m'acompanyava no va voler-hi participar però jo que m'apunto a un bombardeig ho vaig voler provar. Vaig rebre una abraçada anònima fantàstica. Va ser molt maca. No sé com ho puc explicar millor perquè aquestes coses s'han de sentir però en aquell moment em va transmetre calidesa, tendresa, comfort. Va ser efímer però bonic. Em va fer pensar que com en tot se n'ha de saber de fer les coses i hi ha abraçades i abraçades.

Temps després va venir l'Amma a la meva ciutat. N'havia sentit meravelles de les seves abraçades i hi vaig anar. En el primer intent va ser impossible. Llargues cues amb número agafat hores abans per rebre una abraçada, i amb una mica de sort em podia tocar cap a la 1 de la matinada o més. Vaig desistir. Però l'any següent va tornar i vaig matinar més per poder anar a buscar número només obrir les portes. Vaig agafar número cap a les 8:30h i vaig aconseguir que m'abracés a les 14h. No vaig sentir res amb aquella abraçada. Quina decepció després de tot el tinglado. 

I direu, bé i tot això a què ve? Doncs tot això m'ha servit per reactivar la cultura de l'abraçada entre la gent més propera. Començant per la pròpia família amb la que a vegades hem deixat perdre aquestes coses no sé per què. I continuant per la gent que et vas trobant en el teu camí i que poden ser més receptius a aquestes coses. 

Els qui pugueu, practiqueu-ho. Feu abraçades sentides, sinceres, carregades d'estima i sentireu en vosaltres mateixos la recompensa.

(A partir de la proposta de Sa Lluna)

Aferrada pendent

I aquesta encara la tenim pendent, estimat. 

O no?  

(Pel joc de Sa lluna i per algú que s'ha de donar per al·ludit!)

Aferrada

Guardo el record sobre la meva pell d'aquella abraçada teva que em va fer estremir. Com cap altra abans i com cap altra després. Només dient-me "hola" em vas dir "no marxis". Però malgrat encara duia, i encara duc, l'emoció als meus ossos, havia de marxar i amb una gran dolor a la meva ànima només et podia respondre "mai t'oblidaré".
(Pel joc de Sa LLuna en el seu racó)