dissabte, 9 de maig de 2020

Ada, la coca de carbassa!


Com que ara hi ha temps per a tot, ahir vaig fer una coca de carbassa que fa uns dies vaig veure en un blog que seguim molts dels qui ens trobem per aquí. L'Ada em va dir que si el feia li diguès i mira, no tant sols li dic sinó que li dedico aquesta entrada.



Em va semblar curiós perquè era com la resabuda coca de iogurt però en lloc de iogurt hi havia carbassa. I com que en tenia un troç al congelador que no sabia com gastar, vaig aprofitar l'ocasió.

Us he de dir que va quedar boníssima. Si us animeu trobareu la  recepta boja al Joc de Daus i tindreu un esmorzar, un berenar o un ressopó que per edolçar el confinament va de luxe.

dijous, 7 de maig de 2020

El far que ens il·lumina


Durant tot el confinament encara no havia trobat el moment per agafar els pinzells i no era per falta de ganes. Però és que m'han passat tantes coses que no dono a l'abast.
Aquesta tarda, en un espai de pau que he tingut, ho he provat.
Quan m'hi poso noto que em falta tècnica però tot arribarà. El que tinc clar és que l'experiència de l'aquare·la és una canya. M'encanta. Em sento tant bé pintant... No hi ha l'aroma de la trementina ni la intensitat de l'oli, és una altra cosa, un altre concepte, i un desprendre per tornar a aprendre perque són tècniques totalment diferents, però em relaxa i em fascina. M'hi sento molt còmoda i m'hi deixo anar.
Avui necessitava aquest far que il·luminés les meves foscors i ha arribat a punt!

dilluns, 4 de maig de 2020

Bilbao-New York-Bilbao de Kirmen Uribe


Aquest és un llibre que segurament no hauria llegit mai però me’l va deixar la meva cunyada juntament amb altres que li havia demanat i em va fer un gest convidant-me a llegir-lo.
Quan el vaig començar no em va agradar gaire i conforme m’hi anava endinsant tampoc. Vaig llegir a la contraportada que havia guanyat el Premi Nacional de Narrativa 2009 i n’hi així. He arribat al final de les 200 pag. que el conformen i encara estic buscant-hi el què. És un d’aquells llibres que jo dic que no són literatura, sembla més un reportatge que una novel·la, el llenguatge és correcte però no “bonic” i l’estil narratiu en el que va barrejant coses de diferents èpoques de la seva historia, de com ha fet la novel·la, de la vida de la seva família i dels viatges que ha hagut de fer per a recopilar la informació que explica, no em fa el pes.
L’Uribe ens explica a través d’aquest viatge a Nova York que li dona títol, la vida de la seva família fins a tres generacions anteriors i del món polític i sociocultural vasc de diversos moments pels que va transcorrint la història. De tot el relat el que més m’ha agrada és tot el que explica amb molt de carinyo sobre el món del mar, el món del mar i la seva gent, tot un món que desconeixem els qui no hem conviscut amb gent i en llocs en que la vida es basa en això.

“ La relación entre el patrón y el maquinista suele ser bastante estrecha en los barcos. En los tiempos en los que los barcos eran de vela, viajaban carpinteros a bordo. Los carpinteros eran imprescindibles en caso de avería o si se torcía un mastil. Las disputas venían entonces siempre entre el patrón y el jefe de los carpinteros. El patrón pretendía ir más deprisa y probar la resistencia de los mástiles. El carpintero, en cambio, prefería ir más despacio, cuidar el barco, para que llegara entero a puerto. A menudo pienso que todos mantenemos esa disputa en nuestro interior. Albergamos a un patrón de barco que pretende arriesgar  y un carpintero que cuida de lo que más quiere y vela por su seguridad.
Posteriormente, los maquinistas ocuparon el lugar de los carpinteros. Pero la disputa siguió siendo exactamente la misma. Hasta hoy. El maquinista no quiere forzar el motor, que no se caliente demasiado. El patrón aspira a navegar a toda máquina.”

I transcric un altre fragment que també  m’ha semblat interessant:

"Era muy curioso el modo de determinar las aguas territoriales. Se marcaban según el alcance de una bala de cañón situado en tierra. Dependiendo de hasta donde llegara el proyectil, así se delimitaba el mar territorial. Poco a poco los cañones se fueron mejorando y lo que en un principio fueron tres millas, luego pasaron a seis y más tarde a nueve.
En 1976 lo establecieron en 200 millas. Fue decretado por los estados que en ese momento formaban la Comunidad Europea, entre ellos Gran Bretaña. La legistación en materia de pesca pasó a manos de Bruselas. Las aguas que durante muchos años habían sido libres, se convirtieron en europeas..."

divendres, 1 de maig de 2020

#coronavirus #emquedoacasa #totsortirabe Part 4

La Ronda Sud sense un cotxe, increïble!

Avui era a l’eixida i els veins del bloc de davant de casa meva estaven parlant a la seva terrassa. No només els sentia perfectament sinó que inclús entenia el que deien. M’he quedat impressionada. Com ha baixat el nivell de contaminació acústica! Fins que no passen coses d’aquestes no en som conscients. Estem tant acostumats a conviure amb soroll de fons, sempre amb soroll de fons d’un tipus o d’un altre, que ens perdem moltes coses del nostre voltant i no em refereixo precisament a la conversa dels meus veïns. 
També fa dies que noto que els ocells canten més, que diferencio diversos cants i tot és pel mateix, perquè no hi cotxes circulant, ni fàbriques funcionant, ni gaires persones pel carrer i així tot es torna més pur i la natura, els seus sons, les seves olors, els seus colors, aflora per sobre de tot.
A la nit si no està núvol i mires al cel, s’hi tornen a veure els estels, com quan a l’estiu sóc al poble...
Quantes coses ens pertorben els sentits i ens interfereixen en la percepció, sense ser-ne conscients!
Estem guanyant moltes coses que no sé en quina fase les tornarem a perdre. Això si que serà inevitable, però ens ho hauríem de plantejar!

dimarts, 28 d’abril de 2020

#coronavirus #emquedoacasa #totsortirabe Part 3


El coronavius ha marcat un abans i un després, això és indiscutible. Durant el confinament hem canviat el punt de mira i la lectura de moltes coses, hem aprés a valorar coses que mai ens havíem ni plantejat, hem aprés a agrair obertament serveis que abans inclús ens atrevíem a infravalorar o a criticar de forma fàcil, hem donat valor a les petites coses del dia a dia, a racons de casa que no havíem explorat, hem donat espai a lectures oblidades, hem recuperat converses amb amics que feia temps no trobàvem temps per a dedicar-los temps (valgui la doble redundància)...


Una altra cosa que ha guanyat valor ha estat la creativitat. En molts àmbits, molta gent ha tret l’artista que tots en menor o major mesura, portem a dins. I els que ja havien explorat aquest terreny també han trobat temps per a desempolsar les eines i deixar-se anar amb velles i oblidades pràctiques. Però en general la societat ha tingut moltes idees individuals i col·lectives per a expressar de diferents maneres allò que tenien ganes, per a ser solidaris i per a suplir sentiments, celebracions, agraïments, desitjos,...

També val a dir que s’ha fet un gran salt en l’ús de les tecnologies. Uns a marxes forçades i altres que potser s’hi havien ja iniciat, han passat de carretera nacional a autopista. El teletreball ha entrat de manera fulminant a moltes empreses, a algunes inclús en que ni s’ho haurien plantejat, ha entrat també en el món de l’educació en el que si que ja hi havia una pràctica en formació a distància, però no en el dia a dia de l’escola d’infantil, primària i secundària on ens hem hagut de posar les piles en molts sentits, tant els docents com els alumnes.


Les relacions interpersonals també s’han vist ajudades de les pantalles. Videotrucades, videoconferències, reunions virtuals, trobades a través de pantalles i diverses aplicacions per a veure als familiars, amics, companys i persones que estimes.

El món de la cultura s’ha implicat també oferint espectacles oberts en diferents canals i molts famosos, o no tan famosos, de diferents àmbits professionals ens han acostumat a seguir-los en directe en les seves “actuacions”: cuiners, cantants, esportistes, ioga, etc.

Finalment, segur que molts hem tornat a aprendre a conviure amb els de casa, que donat el ritme de vida que portàvem a vegades no teníem ni ocasió de fer-ho massa. És així de trist però també és així de cert. Ara hem tingut temps i ocasió per a tot.

Algunes coses bones també ens ha portat el bitxo. No les deixem perdre, que no se pas si compensen les que ens ha portat de dolentes, de les quals avui no en vull parlar.

dijous, 23 d’abril de 2020

Relats Conjunts. La noia a la finestra.

Aquí va la meva proposta pels Relats Conjunts, que davant de  La Noia a la finestra que tant m'agrada, no me n'he pogut estar.




Diu que qui neix vora el mar mai se’n pot allunyar gaire. La Judith necessitava el mar com l’aire que es respira. Ella no feia la migdiada a sobre el llit, ella se n’anava a la finestra i observava el mar, escoltava el repicar de les ones a l'escullera, s’enlluernava amb els tons de blauverds que ballaven ara amunt i ara avall i omplia els pulmons de l’aroma que sempre l’havia acompanyat, de sal, de sol, de sorra, de vida. Perquè per a ella, allò era la seva vida.
I aquella tarda, aquella tarda però, esperava amb candeletes una altra cosa, esperava al seu capità, era el dia de Sant Jordi i mai li faltava la seva rosa, una rosa blava, blava com el seu mar.

dimarts, 21 d’abril de 2020

La cara norte del corazón de Dolores Redondo

Aquest és el cinquè llibre que em llegeixo de l’escriptora que, fidel al seu estil i als seus personatges, relata la història de la investigació d’un assassí en sèrie d’EUA que anomenen "el compositor". Ella pren contacte amb la història participant en un curs d’intercanvi per a policies de l’Europol a l’Acadèmia del FBI d’EUA. Però de forma inesperada, la inspectora Amaia Salazar passarà a formar part de l’equip d’investigació, que els portarà a Nova Orleans a vespres de l’huracà Katrina i que després de la devastació del mateix i de moltes altres històries que es creuen pel camí, acabarà atrapant a l’assassí i guanyant la glòria. 
Durant el transcurs de la història i mestre viu els perills dels diferents escenaris que troben, reviu episodis mal curats de la seva infantesa en el seu poble i amb la seva família i sorgeixen els fantasmes que l’enfronten a la por i a uns records que ha d’aprendre a superar. Quan acaba tot, i envoltada de felicitacions ha de negociar la seva tornada a Espanya que és on ella té clar que vol tornar.
De fet aquesta història és anterior a les que podem llegir a la Trilogia del Batzán i al llibre hi surten coses que qui no hagi llegit els altres, no se si pot entendre bé.
És el quin menys m’ha agradat dels seus llibres. L’he trobat lent i recreant-se massa en tota la devastació de l’huracà i les misèries humanes. M’ha costat seguir el fil d’alguns personatges i s’entrecreuen tantes històries que a moments tampoc tenia clar el perquè de tot plegat.
M’agrada com escriu aquesta dona però crec que la inspectora Salazar i la seva dura història personal ja està prou explotada.