dissabte, 3 d’octubre de 2020

Un glop inesperat de positivisme

 

Corro a fer aquesta entrada perquè, em passa que trigo tant a posar-m’hi que quan ho faig ja han caducat les reflexions. I amb aquesta ja vaig tard, perquè ès de les vacances, però…

Resulta que aquest any pensava que les vacances o les no-vacances serien una merda. Tot pintava fatal, que si la meva mare no podia quedar-se sola i ens n’havíem de fer càrrec i per tant fer torns de vacances amb el meu germà, però no ens posàvem d’acord amb els dies, que si no sabíem si podríem anar a algun lloc per com estaven a tot arreu les coses i tampoc si era prudent intentar-ho. Després del període complicat de confinament que ja havia viscut i veient el confús i fosc panorama que potser em tocaria viure cap a la tardor, necessitava esbargir-me d’alguna manera, desconnectar amb tot, FER VACANCES. I ens vam aventurar a endinsar-nos en les espanyes. Feia molt temps que volia visitar Toledo, des que havia llegit “Lo que encontré bajo el sofá" i també Burgos, així que tirant de Booking i sense cap antelació vam trobar uns apartaments a preus raonables, cèntrics, ben equipats i molt confortables en cada un dels nostres destins i vam gaudir d’uns dies molt interessants, vam conèixer dues ciutats encantadores, tant pel seu ric patrimoni històric, artístic i cultural com per l’ambient que s’hi respirava, sense cap aglomeració i amb una bona atenció cap als turistes.


Toledo: Vista des de la Torre de l'Esglèsia dels Jesuites

Toledo: Reflex de la Catedral en la font de l'Ajuntament

Toledo: Vista des del Cerro del Emperador

Burgos: Convivència i evolució del culte de tots els temps i estils.
Catedral de Burgos i Esglèsia del Carmen.

Burgos: Esglèsia de Sant Lesmes Abad

Burgos: Monument al peregrí

Burgos: Cofre del Cid


Per a rematar el mes d’agost ens vam escapar un parell de dies a fer un bon arròs al Delta de l’Ebre i a recórrer alguna racó de per allà, que sempre val la pena. I si, si, va valer al pena. Vam visitar Tortosa i Miravet.



Miravet

Tortosa

Deltebre: El ball dels flamencs


Total que han resultat unes vacances molt gratificants que han servit per a carregar les piles i compensar una mica la mala ratxa acumulada.

I ara a encarar el que vingui!

dilluns, 24 d’agost de 2020

La inspiració de la bellesa

 

I se suposava que aquell era el premi. 

Si, la veritat és que quan hi vam entrar se’ns va quedar la boca oberta. Aquell racó era un poema. Una llum agradable, una temperatura suau, música de fons per amansar les feres…

Això, per amansar les feres. De cop m’hi vaig començar a sentir malament. Tot formava part d’un muntatge maquiavèlic que només girava al voltant dels grans interessos de l’empresa. Aquell era el fi de festa que regalaven als directors dels departaments que havien intervingut al llarg del projecte a aconseguir que els socis s’embutxaquessin forts guanys, sense tenir en compte quins caps havien trepitxat i quins danys colaterals s’havien causat per aconseguir l’objectiu.

De cop tot em va semblar massa fred. No podía pair tot allò, tot era una falsedat, igual que ho era que les flors penjessin del sostre, desarrelades d’on era natural que estessin, igual que ho era que aquella cova que havia estat un lloc ferestec, amb les parets fumades pel foc que s’hi havia fet per aixoplugar velles tribus i ara havien convertit en un selecte, luxós i confortable espai, a costa de xifres de molts zeros i que només pretenia, en el fons, també aixoplugar les feres més perilloses que governaven el món.

Res era fácil, i un cop allà, encara menys. Se m’havia generat un debat entre l’artificialitat i la naturalesa d’aquell lloc que era la metáfora de l’etica de la feina que feia i que mai con ara,  davant de l’espectacle que se li obria davant dels ulls, se li havia fet tant evident.

Següent objectiu: alliberar-se’n!

(La meva col·laboració als Relats d'estiu de la Carme Rosanes).

dimecres, 29 de juliol de 2020

Un bon bany



Totes les lectures romàntiques em recorden a tu i em transporten a aquells temps en que la teva rialla m’injectava energia i positivisme i els teus ulls parlaven i m’explicaven el que no sortia dels teus llavis.

El temps va passant però la cicatriu del cor no s’acaba de tancar. Crec que ja no ho farà mai. És ben cert allò que diuen que els petons que arriben fins al moll de l’os són justament els quins han quedat pendents.

Necessito un bon bany!

(La meva col·laboració als Relats d'estiu de la Carme Rosanes).


divendres, 17 de juliol de 2020

La vida amarga de les flors de Pat Millet i Jordi Panyella

El subtitol del llibre diu: Viatge al cor de la família Millet. 
I així és.
I quin viatge!








Vaig escoltar a la ràdio una entrevista que li feien al Jordi Panyella on parlàven d'aquest llibre i em va cridar l'atenció.
La història de la Pat, la filla petita dels Millet Tusell, no te desperdici. Nascuda en una família de la alta burgesia catalana, envoltada de tot tipus de luxes donada la situació benestant de la família li toca anar baixant del cel a l'infern per diversos errors comesos en la tria de les parelles, per la seva gestió sentimental i per la concatenació de fets que la porten a la ruina (en realitat a moltes ruines). I paral·lelament, en els darrers temps, té lloc el cop fort a la família és l'escandol del cas Palau protagonitzat pel seu germà Fèlix, que no només el destrueix a ell, sinó que destrueix la família.
 
"Et posen al món i només per tenir un pare important i la cartera plena de bitllets tothom pensa que tiraràs endavant, sense problemes. Ningú s'encarrega de donar-te una bruixola, i d'ensenyar-te a fer-la servir, i quan arriba el moment de perdre's, perquè tothom es perd en algun moment en aquesta vid, el nord no apareix per enlloc. Només els que hem nascut rics sabem que els diners no fan la felicitat, més aviat la prenen. Si alguna cosa he après en aquest món, gràcies a l'experiència propera de la meva pròpia família, és que l'afany per tenir molts diners, molts més dels que necessites per viure, et condueix a la ruïna humana, que és molt pitjor que la ruïna material."

Del merder del Palau no en sabrem mai ni el 50% i això que no es tracta de pecata minuta però sembla que el Millet no desvetllarà mai certes coses, ni dirà certs noms. Lluny de voler-lo justificar, perquè la Pat admet que la va fer massa grossa, diu que no és un lladre, sinó un beneit.

Jo no hi estic d'acord, com tampoc estic d'acord en que calli. No em fan pena cap ni un d'aquests pocasoltes, de la mateixa manera que tampoc me'n fa la Pat amb la seva història. 

En el llibre es reflexa la societat de la alta burgesia catalana de fa molt pocs anys i et fa adonar de l'abisme que els diners obren entre uns catalans i uns altres, et fa veure d'una manera molt clara que els móns paral·les existeixen i que ni "la justicia es igua para todos" ni es resolen igual les situacions amb feixos de bitllets que sense. Potser aquesta gent em fa més ràbia que enveja i em fa bullir la sang l'evidència de la injustícia social de base i de classe i de butxaca i de tot.

L'única llança a favor dels Millet, dels molt anteriors als Millet Tusell però d'aquests també, és la intensa dedicació a la cultura i la llengua catalana que hi havia en la família i tot el que sí van fer a favor de la causa. Llàstima d'haver-ho embrutat amb el desfalc. 


dimecres, 15 de juliol de 2020

Assaborir la cultura

Namina a la Fàbrica de les Arts
Jo sempre trobo el moment per anar a algun concert, a alguna exposició, per a fer algun talleret, per estar en general al dia del que es fa i es cou en el món cultural. I em considero una persona d'un nivell intel·lectual del més normalet, però diguem que amb inquietuds. En el meu entorn, tan familiar, com d'amistats hi ha de tot, però els vincles venen per molt més que el nivell cultural. Amb cadascú fas diferents coses i per tant el decalatge es pot salvar. Però el que passa en el meu món laboral em preocupa molt. 
No entenc en general que una persona pugui ser totalment aliena al món cultural de l'entorn i que no els interessi l'art en alguna de les seves molt diferents i variades vertents. I ja no vull dir anar massa lluny a buscar coses, sencillament saber i participar del que es fa a la teva localitat. No concebeixo que un veí no es mogui del barri per a res, no vagi al centre de la ciutat on s'hi organitza avui un concert, demà un concurs de dibuix, passat una exhibició de dances o una presentació d'un llibre o una inauguració d'alguna exhibició de pintura, o un llarg etcetera de coses que tots els ajuntaments es preocupen d'organitzar cada temporada perquè la gent en gaudeixi i perquè facin poble o ciutat. Jo sempre estic al cas del que hi ha i intento participar i aprofitar tot el que trobo interessant, que sovint són moltes coses. I en gaudeixo tant que m'agradaria que tothom ho fes, perquè això és cultura, però també és harmonia, és equilibri, és pau interior, és creixement personal i ajuda a fer un món millor.
La desidia cap a la cultura em fa entristir, em sap greu, em fa entre pena i ràbia.
Però com deia una mica més amunt, el que em preocupa de veritat és que en el meu entorn laboral tampoc veig cap inquietud en aquest sentit. 
Alla CAmbra a Roca Umbert
La majoria ja sabeu que sóc mestra. Els meus companys de feina han passat tots per la universitat i considero que a part de partir d'un bon nivell intel·lectual  de base (se suposa), han d'estar força al dia del que passa al món per a poder acostar als seus alumnes a la realitat, que ja s'encarrega prou el sistema de tenir-los a anys llum en moltes coses. Però el que em trobo és, a vegades, un buit important en les seves ganes davant de propostes que no em canso de suggerir, sigui en forma d'informacions al respecte de conferències que considero interessants, tant a nivell professional com a nivell personal, programes de TV3 que també a vegades em semblen interessants i que podrien generar enriquidors debats en el claustre, pelis, llibres, concerts de tot tipus de música, activitats diverses per a veure-les de fora, com a espectadors o de dintre, com a participants... Em costa arrossegar-los cap a qualsevol d'aquestes coses. Jo als meus alumnes també sempre els informo i els animo a participar en les activitats de la seva localitat i inclús de la meva, que estan bastant a prop.
No perdo l'esperança d'anar sembrant llavoretes i remoure alguna que altra inquietud interna cap a la cultura que és sinònim de progrès. Espero no predicar en el desert!