dijous, 26 de setembre de 2019

Una molt crua realitat

Hi ha un tema que en els darrers temps em va assaltant pel camí. És el tema del abusos sexuals i amb especial atenció quan aquests són  exercits a menors. 
La societat està malalta. No dóno crèdit a totes les notícies al respecte d'aquest tema que en el darrers mesos surten dia rere dia en els mitjans de comunicació. Hi ha coses que em fereixen en el més profund de la meva ànima encara que les vegi de lluny. No les puc entendre. No puc entendre que un "mascle" hagi de desfogar-se sexualment forçant a una dona que li diu que no. O que potser no té ni opció a dir res. Ja no diguem si es tracta de criatures, nenes i també nens. Per moltes voltes que li doni o vulgui pensar que només es pot justificar per malaltia mental, el meu enteniment no ho accepta. I el que m'esgarrifa és la quantitat de casos que van sortint perquè ara surt tot el que fa molts anys s'ha anat tapant. I de ben segur que no en surt ni la meitat del que encara es dona avui en dia i del que s'ha donat en el passat.
La primera bomba em va estallar a la cara quan vam tenir a l'escola una nena que va venir nova a P4 i que no parlava, res de res, entenia tot el que se li deia i executava el que tocava però estava bloquejada en la parla. Va passar P5, 1r i 2n. I la nena no ha parlat mai. A casa parlava amb la mare, ens va enviar audios que ho demostraven però a l'escola s'han aconseguit molt pocs avenços. Al cap d'un temps de fer observacions i entrevistes amb la família (amb la mare) vam anar sospitant que hi havia hagut abusos sexuals i que per això la nena estava així i la mare ens ho va confirmar. Finalment la nena ha marxat de l'escola i ara no en sabem res més però el trauma segueix amb ella i segurament hi seguirà temps i temps.
La segona bomba va ser l'any passat quan ens vam enterar que una alumna de 6è feia dos anys que estava patint assetjament sexual per part del seu avi. Molt fort! Un avi que estava fart de venir-la a buscar a les tardes perquè la mare treballava. I s'encarregaven ell i la seva dona, és a dir, l'àvia, de les criatures. Psicòlegs els dos avis. Per al·lucinar! I la mare veient-se en la situació d'haver de denuciar al seu propi pare d'abusos a la seva filla. Us podeu imaginar el trasbals familiar i evidentment també a l'escola.
La tercera bomba va venir quan parlant d'aquesta nena i de la situació amb una altra mestra em confesa que ella es podia posar perfectament en la seva pell perquè a ella de petita li havia passat una cosa similar, l'home de la seva germana gran, un senyor tremendament respectable en el poble i per tota la família l'havia estat assetjant durant tres anys llargs, a ulls cegs de tots els qui l'envoltàven tot i ella haver explicat que li feia. 
Arrel de tot això vaig establir un vincle especial amb aquesta mestra en la línia de fer alguna cosa per a protegir, prevenir o obrir ulls com a mínim en l'entorn més vulnerable en el que ens movem, els nens i nenes de l'escola. Intentem fer moltes xerrades i utilitzen hores de tutoria per intentar inculcar als nens i nenes que hem de ser valents i "denunciar" coses que no volem fer i que persones que a vegades pensem que ens estimen i estimem ens volen fer fer i que a nosaltres no ens agraden... És molt difícil abordar aquest tema. Hi ha coses que no es poden dir obertament i és un treball molt subtil que cal fer sense garantia d'èxit. 
I surten cosetes. Moltes cosetes inesperades. Comentaris de nens que et fan encendre alarmes. Perquè nosaltres som subtils però ells i en aquests temes tan tabú, també ho són.
Cada pam de terreny que volem deixat net, ens fa sortir tones de merda!!!

diumenge, 22 de setembre de 2019

Nova temporada

Veig que com a molts "vells coneguts" del món dels blogs em venen "sentimientos encontrados". Tanta energia que tenia abans per penjar entrades i temps que buscava per sota les pedres i ara, tot i tenir ganes, inclús idees, i nostàlgia i ... no sóc capaç de materialitzar com voldria aquesta activitat. És estrany i curiosament comú amb molts de vosaltres, alguns dels quals ja heu anat verbalitzant també des de fa un temps. 
Em nego a pensar que es tracti d'una llarga i lenta agonia. I en tot cas faré el que estigui a les meves mans perquè "les nits no morin mai"

Així que torno a ser aquí, després de les vacances, inaugurant la nova temporada i disposada a tirar més llenya al foc!

Fins aviat!

dilluns, 29 de juliol de 2019

NO PASSEU, sisplau!


Els senyals de transit són coses molt impersonals. Necessaris? Si, la gran majoria. Però també n'hi ha alguns mal pensats i inútils en la seva ubicació i acaben fent-se invisibles. I al costat de l'esperit de transgressió d'algunes persones, encara més. 
Això passava amb el senyal de direcció prohibida que hi havia al final del meu carrer.  Tothom se'l saltava perquè el fer-ho estalviava donar una gran volta, passar per carrers plens de semàfors i per altres estrets i de mal circular. I qui tenia pressa per a maxar del poble feia dressera tot i estar prohibit. 
Cada cap de setmana,  el jovent, quan marxava de festa a altes hores també es saltava la prohibició perquè ni la veien, entre el costum que ja s'havia adquirit i tot el que portaven ja dins  el cos. I llavors venia el drama. Cada cap de setmana hi ha via algun accident.
Així que com que l'ajuntament tampoc hi posava cura, el Guillem que ja no podia soportar-ho més va decidir fer un clam a la població i demanar personalment que en fessin cas del que allò volia dir i es va posar a aguantar la barra discretament. 
Va ser tot un èxit i va aconseguir que tothom tornès a veure el que allà hi havia, el que allò volia dir i a prendre conciència de que els senyals hi són per alguna cosa. En tot un any a partir d'aquell moment no hi va tornar a haver cap altre accident en aquell punt, però per si de cas el Guillem restava a l'aguait.

(La meva col·laboració als Relats Conjunts d'estiu de la Carme Rosanes).

divendres, 26 de juliol de 2019

REBEL del Cirque du Soleil

Magnífic! Espectacular!

He vist diversos espectacles dels que ha presentat aquesta companyia i no deixen mai de sorprendre'm. L'elegància i la professionalitat de tots els qui coordinen l'espectacle i dels qui pugen a l'escenari és altament plausible. Els numeros solen ser força originals, amb un fil conductor que els uneix i amb un vestuari molt creatiu, plens de color, amb música en directe i un alt nivell en la forma física dels artistes que sembla que totes les acrobàcies, les danses aères, els contorsionismes que porten a teme poden ser fàcils de fer. Però la veritat és que et fan badar la boca, número rere número, mantenint-te amb un ai al cor fins al moment d'aplaudir energicament cada actuació.
Diguem que tot això s'ho fan pagar i que les entrades no són massa assequibles. A Andorra ofereixen durant el mes de juliol un espectacle cada any gratuït pel qui el vol veure dempeus o a bon preu si decideixes agafar seient i ho fas des del minut 0 en que obren la compra d'entrades on-line perquè si no espabiles, no hi ets a temps.
Fins aquí tot molt bé, però...
Els peròs sempre per culpa de l'incivisme. Quina pena!
La nostra opció aquest any va ser la de veure l'espectacle dempeus. Vam arribar molt justos al lloc on està situada la carpa i no va poder triar, diguem que la millor posició. 
Quan la teva alçada està tocant la línia de la mitja o una mica per sota de la mitja, quan tens davant teu molts caps que et superen i quan, afortunadament, l'escenari està a l'alçada que et permet anar seguint-lo sense dificultat, cap problema. Però quan algú (o molts) que hi ha davant teu decideixen veure l'espectacle a través de la pantalla del seu mòbil gravant i et priven a tu de poder-ho veure en viu i en directe, què fas? I quan hi ha uns quants papes que han portat a les seves criatures de 2, 3 ó 4 anys a veure un espectacle que encara que es digui de circ no ho és en el concepte tradicional i el que no és és infantil i que a sobre comença a les 22.00h i que no veuen res i s'agobien i per solucionar-ho els posen a sobre de les espatlles, tot i haver advertit el presentador que estava prohibit fer-ho, què fas? I quan al costat tens una família en que la mare carrega a coll i descarrega dues o tres vegades a la seva nena de no menys de 10 anys i volum considerable, donant-te involuntàriament, per descomptat, patades per l'aparositat de l'operació clarament difícil d'abordar per la mare, què fas?
Doncs el que vaig fer va ser posar-me molt nerviosa perquè no vaig poder gaudir de l'espectacle al 100% i a sobre vaig haver de contenir-me i no dir res als adults que demostren ser-ho poc, maltractant a les seves pròpies criatures d'aquesta manera i al públic en general amb qui els toca compartir parcel·la i perquè i ho haguès fet encara podria haver estat pitjor. 
I em pregunto, tant costa veure el què és adequat i el què no? Tant costa tenir criteri del què es pot fer amb criatures a partir de les 10 de la nit i el què no?Amb tot això no vull emboirar l'excel·lència de l'espectacle, però l'any que ve correré a enganxar entrada amb seient i sinó em plantejaré no anar-hi. 

dijous, 20 de juny de 2019

Punt i final al curs!

Quan arriben aquestes dates s'obre el debat a les xarxes socials i en altres foros de si els pares han de fer regals als mestres i de si els mestres hem d'acceptar aquests regals dels pares.
Jo no entro en el debat d'aquest tema perquè penso que es diuen moltes tonteries. Crec que és lícit mostrar l'agraiment amb un mestre que ha acompanyat el procés d'aprenentatge del teu fill durant un any amb un detallet. De fet els pares, en general, et fan un detall com a grup que els hi surt a un preu simbòlic i per a tu és un reconeixement a la feina feta. Està clar que potser no ets sant de devoció de tothom però no crec que ningú s'hi senti obligat i que si algú no hi vol participar, no deu passar res. A mi gairebé cada any em fan alguna coseta a nivell del grup classe i algún que deu considerar que allò no és gaire o que està més content que la resta, em fa alguna altra cosa a part. Tot és ben vingut. Jo com a mare també ho he fet quan he estat realment contenta i mai ho he considerat, com he llegit en alguns d'aquests foros que abans esmentava, ni que sigui un xantatge emocional ni que sigui per a quedar bé, ni elucubracions mentals varies.  
I de la mateixa manera a mi també m'agrada fer un petit detall a cada un dels meus alumnes quan arriba el moment del comiat. El primer és un escrit que els faig sempre amb una foto de grup, un escrit en forma de conte que recull els moments més intensos de l'any i aquelles anècdotes que es quedaran sempre amb nosaltres i que ens fan arrencar un somriure quan les recordem. I una petita manualitat personalitzada que se que la majoria guarden amb el mateix carinyo amb que jo els hi faig. Vulguis o no, després de tot un any, barallant-nos cada dia, en el millor sentit de la paraula, amb els números, les lletres i la ciència en general, crea uns vincles especials que ens aporten moltes coses i ens fan crèixer, als alumnes i també als mestres.
Aquest any ha estat una pedra. 
L'escrit començava així:

Aquí agunes encara no estaven
 acabades 
“Una piedra en el camino, me enseñó que mi destino era, RODAR y RODAR, RODAR y RODAR…”
Doncs si, jo he sigut una pedra en el vostre camí que us ha volgut ensenyar a RODAR I RODAR, en definitiva, a anar per la vida.

I acavava: 

Us he personalitzat a cadascú una pedra. Totes són diferents, totes són úniques, totes són boniques, igual que vosaltres que també sou diferents, únics i encantadors.

En aquestes pedres hi he posat una mica de mi, una mica de la meva estimació i m’agradaria que les guardéssiu i si en algun moment esteu tristos, o enfadats,  o us sentiu sols, les pugueu agafar i apretar-les molt fort amb la mà durant  una estoneta, fins que les coses tornin a estar on toca  i sentiu, si us ajuda,  que jo estic allà amb vosaltres si em necessiteu.

Bon estiu i a RODAR!


dilluns, 17 de juny de 2019

Rupnik, el Miquel Àngel del segle XXI

Fins fa pocs dies no sabia qui era aquest bon home ni n'havia sentit a parlar mai però resulta que vam ser convidats a un casament que es va celebrar a Andorra, a l'esglèsia de Sant Julià de Lòria, una veritable joia de l'art eclesiàstic, i es va donar el cas de que el capellà va explicar que amb aquell casament "s'estrenava" l'esglèsia després de la restauració i remodelació interior que s'havia iniciat feia cinc anys. Orgullós de com havia quedat el temple, va explicar alguns detalls de l'obra i dels artistes. 


Les obres de remodelació van començar fa cinc anys i han inclós la remodelació de l'altar, l'ambó i la seu. Una vintena de persones de diverses edats i nacionalitats han treballat en la instal·lació d'un gran mosaic en el presbiteri i capelles laterals, obra del jesuïta  d'origen eslovè, Marco Ivan Rupnik, per fer possible el projecte que inclou una capella especial per a la Mare de Déu de Canòlich i un baptisteri renovat, il·luminació específica, i tot realitzat des d'una "visió espiritual de l'espai", segons explica l'artista.
La veritat és que em va semblar preciosa i si aneu per aquelles terres és un punt d'interès a poder visitar en una esglèsia que passa desapercebuda si ningú t'hi fa parar atenció.







dissabte, 15 de juny de 2019

Laura

Ahir va marxar la Laura Almerich, la musa de la cançó que porta el seu nom i que li va escriure i dedicar en Lluís Llach. Aquesta cançó ha estat una de les meves capçaleres. De fet signo com a Laura jo també i no me'n dic. I tot parteix de la cançó! 
Tot just ahir al matí en parlava amb els meus alumnes d'aquesta cançó i els hi vaig fer escoltar però a ells no els va agradar... són altres temps, altres gustos i paladars que encara no estan educats del tot. Ells prefereixen el reggaeton. Què sabran ells!
En tot cas, per tantes i tantes vegades que l'he escoltat i tants sentiments que m'ha fet moure, amb les mateixes paraules de la teva preciosa cançó, Laura, set pot dedicar per últim cop:






I si l'atzar et porta lluny,
que els déus et guardin el camí,
que t'acompanyin els ocells,
que t'acaronin els estels;
i en un racó d'aquesta veu,
mentre la pugui fer sentir,
hi haurà amagat sempre el teu so,
Laura.