La inspiració de la bellesa

 

I se suposava que aquell era el premi. 

Si, la veritat és que quan hi vam entrar se’ns va quedar la boca oberta. Aquell racó era un poema. Una llum agradable, una temperatura suau, música de fons per amansar les feres…

Això, per amansar les feres. De cop m’hi vaig començar a sentir malament. Tot formava part d’un muntatge maquiavèlic que només girava al voltant dels grans interessos de l’empresa. Aquell era el fi de festa que regalaven als directors dels departaments que havien intervingut al llarg del projecte a aconseguir que els socis s’embutxaquessin forts guanys, sense tenir en compte quins caps havien trepitxat i quins danys colaterals s’havien causat per aconseguir l’objectiu.

De cop tot em va semblar massa fred. No podía pair tot allò, tot era una falsedat, igual que ho era que les flors penjessin del sostre, desarrelades d’on era natural que estessin, igual que ho era que aquella cova que havia estat un lloc ferestec, amb les parets fumades pel foc que s’hi havia fet per aixoplugar velles tribus i ara havien convertit en un selecte, luxós i confortable espai, a costa de xifres de molts zeros i que només pretenia, en el fons, també aixoplugar les feres més perilloses que governaven el món.

Res era fácil, i un cop allà, encara menys. Se m’havia generat un debat entre l’artificialitat i la naturalesa d’aquell lloc que era la metáfora de l’etica de la feina que feia i que mai con ara,  davant de l’espectacle que se li obria davant dels ulls, se li havia fet tant evident.

Següent objectiu: alliberar-se’n!

(La meva col·laboració als Relats d'estiu de la Carme Rosanes).

Un bon bany

Totes les lectures romàntiques em recorden a tu i em transporten a aquells temps en que la teva rialla m’injectava energia i positivisme i els teus ulls parlaven i m’explicaven el que no sortia dels teus llavis.

El temps va passant però la cicatriu del cor no s’acaba de tancar. Crec que ja no ho farà mai. És ben cert allò que diuen que els petons que arriben fins al moll de l’os són justament els quins han quedat pendents.

Necessito un bon bany!

(La meva col·laboració als Relats d'estiu de la Carme Rosanes).

NO PASSEU, sisplau!

Els senyals de transit són coses molt impersonals. Necessaris? Si, la gran majoria. Però també n'hi ha alguns mal pensats i inútils en la seva ubicació i acaben fent-se invisibles. I al costat de l'esperit de transgressió d'algunes persones, encara més. 

Això passava amb el senyal de direcció prohibida que hi havia al final del meu carrer.  Tothom se'l saltava perquè el fer-ho estalviava donar una gran volta, passar per carrers plens de semàfors i per altres estrets i de mal circular. I qui tenia pressa per a maxar del poble feia dressera tot i estar prohibit. 

Cada cap de setmana,  el jovent, quan marxava de festa a altes hores també es saltava la prohibició perquè ni la veien, entre el costum que ja s'havia adquirit i tot el que portaven ja dins  el cos. I llavors venia el drama. Cada cap de setmana hi ha via algun accident.

Així que com que l'ajuntament tampoc hi posava cura, el Guillem que ja no podia soportar-ho més va decidir fer un clam a la població i demanar personalment que en fessin cas del que allò volia dir i es va posar a aguantar la barra discretament. 

Va ser tot un èxit i va aconseguir que tothom tornès a veure el que allà hi havia, el que allò volia dir i a prendre conciència de que els senyals hi són per alguna cosa. En tot un any a partir d'aquell moment no hi va tornar a haver cap altre accident en aquell punt, però per si de cas el Guillem restava a l'aguait.

(La meva col·laboració als Relats Conjunts d'estiu de la Carme Rosanes).

Relats conjunts: El malson.

I aquell pobre monstre va agafar la granota i la va veure tan bonica, una criatura molt a la seva imatge, que li va fer un petó. El que no s'esperava és que de sobte se li convertís en tota una princesa. I ara el seu malson era que no sabia que havia de fer ell amb aquell tros de dona que després de veure'l no tornava en sí.

Aquesta és la meva aportació als Relats Conjunts. El conte ha canviat una mica, però qui diu que els monstres no busquen també princeses, o se les troben!!!

Relats d'estiu: L'águila negra.

Un bon día o potser una nit
Prop del mar jo m’havia adormit
Quan de cop el cel s’omple de llum
I un ocell negre surt sense venir d’enlloc.

Lentament les ales batengant
Lentament ell anava girant
Prop de mi el batec s’acaba
I com caugut del cel l‘ocell es va aturar...

                         L'águila negra- Maria del Mar Bonet

Les ales negres sempre la remetien a aquella vella cançó. Les ales sempre li venien a dir que volar no és impossible. Però ella no acabava de creure-s'ho. Feia poc havia conegut algú que estava a punt de fer-li tastar un somni. El somni de volar, el somni de l'oblit, el somni de poder superar els tràngols del passat.

I si, ho aconseguiria, per més negres que fossin les ales, per més endins que s'endincès en el mar, per més esforç que li costés aixecar el vol... Ja res tornaria a ser igual. Un bateig per a començar una vida nova.

(Per a la proposta dels Relats d'estiu de la Carme Rosanas)

L'hora del piti

La Tina feia dies que tenia la mosca darrere l’orella. El Robert estava molt nerviós des de feia unes setmanes i ella remenant l’armari de la roba hi va trobar un sobre amb diners, amb molts diners. En preguntar-li què era allò li havia explicat una història poc clara que no l’havia convençut gaire i havia decidit observar-lo de més a prop.

Aquella tarda havia anat a veure l’actuació. En el descans, mentre ell es retirava al camerino, va sortir a prendre un refresc a la terrassa. Es va sorprendre quan va veure que el Robert seia en una taula allà. Què estrany! Però al acostar-se a ell va veure que tenia una cigarreta a la boca i li va estranyar encara més. El Robert no fumava! Ja a dos metres de la taula es va adonar que aquell no era el Robert, s’hi assemblava molt però no era ell. Però aquella exhibició no era gratuïta. Aquell “imitador” era allà perquè tothom el veiés. I si aquell clown era allà, on era l’altre? La coartada havia estat ben ordida però ella era un bon “sabueso” i arribaria al final de tota aquella història.

Aquesta és la meva aportació pels Relats Conjunts de Gener 2017, en la seva 100ena edició. A veure si aconseguim 100 participacions!!!!