Tal com érem de la Sílvia Tarragona

M'he llegit aquesta novel·la en dues sentades però no puc dir que m'hagi agradat massa. Té un ritme lleuger i passa fàcil però trobo que passa molt per sobre del temes i tot i tenir tocs interessant de diversos temes no n'aborda cap amb una mica més de profunditat per a dotar a la novel·la d'algun grau de valor per a recordar-la més enllà d'haver-hi estat entretinguda una estoneta.

La història va sore una periodista que viu entre Barcelona, on hi viu amb la mare, i Madrid. Per casualitat coneix a un home misteriós, l'Edmon, que la sedueix i ella s'hi entrega de cap a peus tot i veien que tot allò no portarà a res. 

Al voltant d'això hi ha un problema greu de solvència econòmica que va tapant a emepentes i rodolons. Es preocupa molt de tenir coberta la galeria. I de cop la mare mor i apareixen els vells amics que li donen suport i l'aconsellen en la no conveniència de la relació tòxica en la que s'ha ficat. Però llavors un dels amics de tota la vida li fa saber que ell sempre l'ha estimat i acaben enrollant-se ells dos....

Moltes emocions, molt passió, però tot una mica desendreçat.

Viste pibe, que boludas les formiguetes!

Cada vegada que sóc tutora de 3r m’apunto a fer una activitat que programa l’Escola de la Natura que es diu ”La vida frenètica d’un formiguer”. Als nens els encanta, entre altres coses perquè els regalen a cadascú una formiga reina en un tub d’assaig amb la que si en tenen bona cura poden veure la posta d’ous i la naixença de la seva descendència. La veritat és que moltes no superen la setmana. Els nens no segueixen les instruccions que se’ls dona i tot i les advertències fan just el que no s’ha de fer i se’ls mor la mini mascota.

L’activitat és molt interessant i ens ensenya moltes coses d’uns animalons que ens són força simpàtics malgrat a vegades, si se’ns instal·len a casa nostra poden ser també força molestos.

El funcionament de les formigues és tota una lliçó d’organització i cada formiguer és un exemple de societat, una mena de societat de castes, on ningú es baralla, on tothom fa la seva tasca, on tot funciona i tothom és feliç. I fins fa uns anys, les nostres formiguetes catalanes vivien la mar de bé, tot era pau i alegria i anar fent, però un bon dia va aparèixer ni se sap on ni com, unes formigues foranies, les formigues argentines, més intel·ligents que les de casa, amb més bones dots de comunicació (fins i tot les formigues d’aquest país tenen més labia i potser també ballen tango!) i es van anar infiltrant i posicionant entre les nostres de manera que les han anat aniquilant. Les argentines s’han fet amb el poder en el món formiguer i ens ho han envaït tot. I no només es comuniquen millor entre elles per a fer la feina sinó que les colònies que creen dins els formiguers funcionen diferent i han aconseguit fer-se indestructibles.

Total que les formigues argentines han fet desaparèixer gairebé a les catalanes. Han estat declarades com a espècie invasora i les tenim per tot arreu. Ja hi ha molts llocs que si et trobes algú pel carrer i t’hi pares a parlar et pots trobar que en pocs minuts tens formigues fins als genolls o si deixes una bossa al terra salten “al abordaje”.I no hi ha qui les pugui fer desaparèixer.

De moment, a part de molestar-nos en això de que se’ns fiquen per tot arreu, al carrer o a casa, no ens perjudiquen en res més. Però cal estar al tanto perquè es calcula que hi ha tres formiguers “mare” controlats a Europa, un d’ells amb epicentre a Catalunya, que es van extenent per tot el continent. Si no troben cap altra espècie que les neutralitzi ja podem anar-nos fent a la idea d’aprofitar-les a la cuina: sopa de formigues, arrós cruixent, saltejat de verdures amb proteïna fosca,... No seriem els primers en menjar-ne!

Tot un curiós món!

Princeses

Entre les criatures hi ha molta bleda soleiada. Entre les mares també n'hi ha unes quantes. I val a dir que inclús entre les mestres. Potser és que jo sóc una mica "burra" però no hi puc fer més. I clar tinc certa tendència a preferir a la gent canyera que a la de canya de sucre.

Fa un parell d'anys tenia una alumna que era d'questes que a mi m'agraden, llesta com una guilla i de les que van per feina. Com sol passar una mica destralera amb les tasques escolars, poc polida però ordenada, eficient i sabent sempre el que té entre mans, responsable amb la feina i treballadora i sobretot amb un cap ben poblat i un molt bon sentit de l'humor. La líder indiscutible de la classe, la líder de tots els nens. Ells mateixos la comptaven com un més i sovint feien frases com: les nenes faran tal cosa i els nens i la Mar tal altra. 

Un bon dia esperàvem que les nenes acabèssin de recollir i vaig dir irònicament: "uff, les princeses necessiten massa temps per a fer les coses" i ella em va mira somrient i em vam continuar la conversa:

- El meu pare a mi també em diu que sóc una princesa.

- Home, clar, pel teu pare ets la seva princesa!- vaig dir jo.

- Sí, però em diu que sóc una princesa vikinga!

Per poc em pixo! Què bona!
I parlo de 8-9 anys!

Al cap d'uns dies em va venir amb una samarreta d'AC/DC, de la seva talla clar! Pensava que ni en feien d'aquestes samarretes de talla tant petita. Però el millor és que havia anat al concert i tot. I també va anar al dels Rollings Stones al setembre passat. Cada matí quan venia al cole al cotxe escoltava als Rollings "per anar al concert motivada", deia ella.

És un crack! 

L'altre dia me la veig amb aquesta samarreta. I clar, em va sortir de l'ànima: "Mar, m'has de deixar que li faci una foto a aquesta samarreta que portes"-li vaig dir. I ja me la tinc posant! Això és una criatura autèntica. Farà el que vulgui a la vida, és una lluitadora nata. Els porta a tots per on ella vol. Quan es treballa en equip, l'equip en el que hi és ella té l'èxit assegurat perquè ella sap per on s'ha d'anar i què s'ha de fer per aconseguir els objectius que es plantegen. Es ben bé que el caràcter es porta a dins de petit. 

I aquesta pot veritablement arribar a ser princesa si s'ho proposa.

No és no, NO!

Sabem tots nosaltres el valor de les paraules. 

Sabem també els jocs que s’hi poden fer. 

Sabem de les diferents interpretacions que es poden donar.

Jo, com a mestra, m’esforço en que els meus alumnes utilitzin un llenguatge precís, que digui el que volen dir, que contesti el que se’ls hi pregunta, però això costa.

Si a més a més tenim present que el llenguatge és un cúmul de coses, a part de les paraules en sí, ja la qüestió es complica de forma exponencial: que si el moment personal en que un està, que si la situació, que si el llenguatge corporal, que si parlen tant els silencis com els sorolls….

Darrerament amb la judialització que té tot afegim més i nous valors a les paraules i ens veiem envoltats de lectures i interpretacions que poden portar a algú a la presó sense haver fet res (els nostres presos polítics) o rebaixar les penes molt considerablement a d’altres que han arruïnat la vida a algú (la manada).

L’eslògan que ha crescut per protestar contra els abusos sexuals i violacions és No és no. Però entre el no i el si, hi pot haver un silenci i on queden els silencis? El matís és important i l’eslògan hauria de ser:

Només el SI és SI