dijous, 23 de febrer del 2012

Retalls de vida


En les últimes setmanes he agafat el tren unes quantes vegades. El primer que he de dir és que fer el trajecte en tren ja és tot un luxe. Quins preus! Però bé, si s’ha de baixar a Barcelona no queda més remei que gratar-se la butxaca.
Però no era això el que us volia explicar. El que m’ha cridat l’atenció en aquests viatges ha estat el distret que viatges sent partícip, volent o no, de les històries que la gent va explicant.
El primer dia em va fer gràcia una conversa entre un noi i una noia, als quals no vaig arribar ni a veure perquè eren lluny d’on jo estava, però parlaven tan fort que es sentia el que deien a tot el vagó. Primer van començar a parlar del futur:
  • Yo ahora soy camarero pero no me pienso pasar toda la vida haciendo esto. Y como donde estoy no tengo ningún futuro y me pasaría la vida haciendo lo mismo me voy a ir a donde sea, a Alemania, a Inglaterra, a donde sea. Lo tengo clarísimo, me tengo que ir fuera para aprender muchas cosas y tener un curro en el que pueda ir subiendo. Aquí no me ata nada, así que tengo la idea clara en mi cabeza y me voy a ir.
  • Bueno, si lo tienes claro, aprovecha ...
I d’aquest tema van passar a un altre. Semblava que es coneixien de l’escola de primària i que fes temps que no es veien. I de cop, parlant de la família, ella li diu a ell:
  • ¿Y tus padres?¿Aún están juntos?
  • Noooo, se divorciaron hace 5 años.
Quan ella va fer aquesta pregunta així a bocajarro baix pensar que vaja cosa a preguntar i de quina manera, però ell no va tenir cap pudor en donar-li tot luxe de detalls, bé a ella i a tot el vagó com he dit abans.
  • Aquello era un horror. Cada día peleándose durante un año seguido. Y entraban y salían pero siempre peleándose. ¡Vaya puta vida me ha tocado vivir a mí! Al principio me lo tomé muy mal que se separan pero ahora me doy cuenta de que fue lo mejor que hicieron. Ahora cada uno tiene su vida y yo a veces voy con uno, otras voy con otros, porque claro, son mis padres y yo me llevo bien con los dos.
  • (…)
  • Y yo en vista de eso no pienso en buscar novia porque si después de tantos años, ya ves como va... Además es muy difícil encontrar una chica como yo quiero. Porque a las chicas les gusta que se les haga caso, que se las mime, que se esté por ellas...
  • Claro, yo soy así..
  • Pues a mi una mujer así no me interesa. Yo necesito una mujer independiente, que vaya a su bola y me deje ir a mi bola a mí.....
Avui he tornar a pujar al tren. El primer retall de conversa ha estat el de dos sudamèricans que es queixaven de que el vigilant d’una estació era un racista i demanava especialmente el bitllet del tren per poder justificar la sortida per les màquines a tot aquell que veia amb una mica de color a la pell. També es queixaven del difícil que s’ha posat aquí viure.
  • Como tengo una hipotéca no puedo regresar a mi país. Tengo que seguir pagando porque sinó me quitan el piso y encima he de seguir pagando igual.
  • ¿Y no puedes vender el piso?
  • Ahora nadie compra nada tal como está la situación así que hay que joderse. Ojalà no me hubiera metido en todo esto.
Al cap de poca estona el noi que tenia davant meu treu el mòbil:
  • Hola, com estàs? No vindré a dinar. Vaig a Sant Celoni. Dinaré allà i em quedaré perquè vull fer una mica de música.
  • (…)
  • ¿T'ha agradat? Es que jo estava molt adormit a aquella hora i no he vist molt bé ni el que et deixava. Tu estaves com un angelet.
  • (…)
  • A aquella hora era tot un passada. Estava tot rogi del sol que sortia. Era una canya.
  • (…)
  • Molt bé, disfruta. Ens veiem al vespre, o demà o demà passat, d'acord? Ja et trucaré.
Retalls de vida que donarien per escriure i escriure, tantes i tantes coses. Es ben bé que tenim tots una bona pel·lícula a les nostres esquenes...

diumenge, 19 de febrer del 2012

Efímeres i irrepetibles

Aquest moment va ser impressionant
Les imatges que ens regala, no se si dir la natura o la vida, són efímeres.
Surts al carrer, veus un cel preciós, vols fer-li una foto i quan has tret la càmera i la tens  preparada, tornes a mirar i ja no és el mateix. Ja no hi ha aquell núvol on tu l'havies vist, el color ja ha perdut intensitat i l'emoció que havia causat s'ha vist una mica desabuda. I a vegades esperes a veure si allò se't torna a arreglar, però no. La imatge és efímera i irrepetible.
Però per si no n'hi haguès prou encara hi ha un altre enemic de la  immortalització de moments màgics.
Amb la càmera en mà, intentes fer la foto malgrat tot, apuntes, dispares i... tot el que el teu ull veu i com ho veu no té res a veure amb el que la màquina capta. What a pity!!!
Total, que a més de ser efímera i irrepetible és també molt difícil de captar i de que el que obtens faci vibrar com la realitat.
Sort en tenim de que en el nostre interior si que hi perdura l'emoció i cada cop que veiem la foto recuperem una mica tot el que només nosaltres hi veiem de més.
Cal doncs parar-se i disfrutar del moment, perquè a la primera baixada de parpelles ja haurem perdut la magnificiència, encara que afortunadament ens quedarà esperar la propera baixada de parpelles per a trobar-ne una altra.

dissabte, 4 de febrer del 2012

Los Miserables


Los Miserables” ha posat ja la data de la seva darrera funció a Barcelona: 18 de març.
Es tracta d'un dels musicals més carismàtics de tots els temps.
Vaig anar a veure'l abans de festes i la veritat és que em va agradar molt. La posta en escena és espectacular. A dalt de l'escenari si canvien els paisatges d'una manera increïble i totes les escenes estan molt ben ambientades. Els actors ho són de forma molt completa, canten, ballen i recreen els personatges d'una manera molt professional.
Unes amigues amb les qui hi vaig anar em van dir que no era tan bona com deien, que a elles els havia agradat més Mar i Cel.
La veritat es que durant el desenvolupament de l'obra molts moments recorden a Mar i Cel, situacions, cançons, inclús alguns elements de la historia, tot i que  parteixen d'obres diferents i d'autors diferents (Victor Hugo i Àngel Guimerà), però d'això a dir que era millor Mar i Cel... Jo diria que Mar i Cel és la germana petita, lluïda, però germana petita. (Parlo a nivell de versió en musical d'aquestes obres).
A mi també em va agradar molt Mar i Cel,
Les veles s'inflaran,
el vent ens portarà
com un cavall desbocat per les ones...
Però penso que a vegades volem ser més papistes que el papa i que la ignorància és molt atrevida i ens fa dir coses que no tocarien. No vaig voler entrar en polèmiques, però he de dir que informada a posteriori, Mar i Cel va copiar moltes coses de Los Miserables, fonamentalment l'estil, vet aquí les seves semblances.
Aquí no aplica que segundas partes nunca fueron buenas, no és el cas, però siguem honestos, la mare dels musicals és “Los Miserables” que ha estat vist per 56 milions d'espectadors a tot el món, des de la seva estrena al 1985. I això ja és garantia de que val la pena anar-hi perquè és una mostra artística i cultural amb “caché”.
Si us agraden els musicals, no desaprofiteu l'ocasió.





dijous, 2 de febrer del 2012

La Neu: mentre uns la festegen els altres la pateixen


Avui el despertar ha estat diferent.


En la meva anterior entrada era gebre però avui ha estat neu.
Pels qui no hi estem acostumats a tenir hiverns blancs, un dia de neu és un dia de festa. Els nens, i molts de no tan nens, pel carrer, es tiren boles i quan hi ha ja un gruix considerable alguns inclús en fan ninots de neu.
El paisatge queda ben enfarinat i fa bonic.


Però de totes maneres em plantejo el poc festiu que deu representar una forta nevada per els qui habitualment conviuen amb el fred i amb aquest paisatge i les seves circumstàncies.
Es ben bé allò de que les coses són del color del vidre amb que te les mires o també que mai plou (en aquest cas hauria de ser neva) a gust de tots.