Quan tot el que es fa té unes mires a curt plaç, quan tot el que es comença, siguin coses més banals o més importants, es veu i es viu com la possible darrera vegada, quan notes que el cercle es va estrenyent i que la metxa de l'espelma s'està esgotant, quan notes que el cansament està instaurat fins a la medul·la... tires la tovallola de l'intentar convèncer del contrari, ironitzes de certs gestos i esperes que en tot cas actuï la psicologia inversa. I per sobre de tot, respires fons i demanes paciència per a tots plegats.
La mare, a la porta dels 90 i de deixar de ser autònoma verbalitza que vol marxar. Ens trenca el cor als del voltant però, tossuda com és i fent-se la humil, allà està amb el seu "genio i figura", més que mai, apretant els cargols.
Ja li dic jo:
- Mare, no tenim botó de ON/OFF.
Però ella no hi entén de tecnologia.
