dimarts, 26 de febrer del 2013

Quina cara poses?




Què fas quan et fan un regal que no vols? Què dius quan volen celebrar una cosa que a tu no t'agrada celebrar? I sobretot quan ja els hi has dit un munt de vegades?
Com els pots fer entendre que tu no vas amb les campanyes de “El Corte Inglés” i què en tot cas el que t'agradaria serien altres coses? Què fas quan malgrat tot veus que en ells no hi ha mala intenció o que potser no ho saben fer d'una altra manera?

dissabte, 23 de febrer del 2013

Còctel amarg d'inspiració




Neva.
Darrere els vidres entelats cauen petites volves i tot és gris.
Fa fred.
Només hi ha al carrer qui avui ha de sortir a la força.
Avui s'està millor a casa,
amb la bata, el pijama, el foc encès.
Plou.
Ara plou des dels seus ulls que s'ho miren sense fixar-s'hi,
com tot és gris, a fora i a dins.
Fa mal el cor del fred que hi té.
Fred, molt fred.
Trist, molt trist.

dimarts, 19 de febrer del 2013

El dormilega





Dibuix amb el mòbil
de la Carme Rosanes

Tot i anar una mica tard des que vaig dir que li posaria un text a aquest dibuix, al final ho he aconseguit. Va per a tu Carme!


Des de feia anys, gairebé cada dia el veia pujar a la parada després de la meva. Sempre hi havia lloc per a seure però aquell jovenet s'estimava més quedar-se recolzat a la barra, aclucar els ulls i somiar una mica més fins al final del trajecte, convençut de guanyar temps.
Aquell dia però ja va pujar al tren amb un altre aire. Semblava neguitós. I trist, molt trist. Es va asseure davant meu i em va mirar als ulls com demanant-me alguna cosa. Jo vaig estar a punt de dir-li hola amb el meu millor dels somriures per trencar el gel, però no ho vaig fer. Amb els companys diaris de trajecte es crea una mena de complicitat silenciosa fins que arriba un dia que per alguna circumstància aquest silenci es trenca i llavors s'inicia una altra dimensió. No va ser el moment.
Vaig adonar-me que no l'havia vist mai de tant a prop i no m'havia fixat en tot el que aquells ulls blaus, que feien conjunt amb el coll del polo que portava aquell dia, tenien per a descobrir. 
I llavors va tancar novament els ulls, com feia sempre. Va recolzar el cap al panell del costat de la finestra i vaig veure que una llàgrima rodolava per la seva galta.
Quatre parades després, on sempre ell baixava, va obrir el ulls, em va tornar a mirar fixament i molt seriós em va dir: "Adéu!".
Em va recórrer una esgarrifança per tot el cos. Allò sonava realment a comiat.
Efectivament, el dormilega no va pujar més a la parada després de la meva cap altre dia.


diumenge, 17 de febrer del 2013

Mentides

Sempre m'ha molestat molt en els altres la mentida. Jo no diré que no n'hagi dit mai cap, però en tot cas no és una cosa que faci gaire perquè tampoc m'agrada fer-ho. Penso que les mentides no porten a res i que és més fàcil dir les coses tal i com són i no embolicar la troca.
En la vida m'ha tocat mentir per obligació en dues ocasions una mica compromeses.
En les dues m'han demanat que menteixi a canvi de concedir-me el que jo havia demanat.
En les dues ocasions, tot i ser parametralment oposades, he demanat el que em semblava just, el que em semblava que era el millor i em mereixia i com a tal m'ho han concedit donant-me la raó, però amb la condició de que quan hagués de donar explicacions no podia explicar la veritat.
Ambdues situacions m'han fet sentir fatal. M'he hagut d'inventar una història i explicar-la als meus amics i als qui no ho són tant per tal de justificar que algú m'ha fet un favor però que no ha de constar com a tal cosa. Buf! Quin marró!
Una d'aquestes “mentides” va passar just ara fa 6 anys i encara em fa mal cada vegada que de rasqui surt el tema i continuo amb aquella pel·lícula que vaig haver de fer creure a tothom i que per moments semblava que me la creia fins i tot jo mateixa.
L'altra m'ha passat aquesta setmana.
El remordiment em rosega una mica perquè penso que no és just que hagi d'explicar cap rotllo als meus amics. I en definitiva estic salvant la consciència d'una altra persona.
Però entro en serioses contradiccions internes i hem dic a mi mateixa que per odiar tant la mentida, ho faig prou bé això perquè cola de veritat. I llavors em ve al cap allò que diuen que quan una cosa ens molesta tant dels altres és perquè és una cosa que ens molesta de nosaltres mateixos i l'espiral es va cargolant i he d'analitzar si és que realment menteixo més del que penso i no en sóc conscient, i bla, bla, bla.
I torno al de sempre, jo em torturo per això i n'hi ha que viuen en una constant mentida, a cop de sobre, i tant feliços.
Si és que en el fons no sé si tot és una mentida!

dimarts, 5 de febrer del 2013

Amor, curiosidad, prozac y dudas


Fa temps vaig comprar aquest llibre, en una edició barata (980Ptas.: És evident que fa temps, però no tinc ja tan clar això de barata) perquè n'havia sentit parlar, així com de la seva autora, i no tenia clar en com qualificar-lo ni si a mi m'encaixaria molt o gens.
Ara, per fi, li he buscat el moment.
He de dir que el llibre m'ha agradat. En part perquè m'ha fet tornar uns anys enrere, quan la meva edat era la de les protagonistes i em feia reviure l'època que relata, de fet l'autora té la meva edat i suposo que vam viure en uns contextos assemblats. I en aquestes coses, la nostàlgia sempre suma.

La novel·la relata la història de tres germanes, ferides per l'abandó sense cap explicació del seu pare i que van créixer amb una mare estricta i austera a la que se li escapava de les mans la combinació entre la seva educació i la lluita per la supervivència. Són, no dos, sinó tres pols oposats, que representen tres estils diferents de dona i d'afrontar la vida.
La Cristina és la germana petita, que tot i ser titulada universitària, treballa en un bar de moda de Madrid com a cambrera i es veu engolida en la vida nocturna i tot el que això comporta, el típic tòpic de sexe, droga i rock and roll. Viu la vida bastant al límit però té un gran buit que la fa infeliç.
La Rosa, la germana gran, perfecta executiva, només ha tingut temps per la seva carrera professional i es dedica plenament i exclusivament a la seva feina que la fa distant del món real i de les relacions humanes.
Mi hermana Rosa vivió su vida sin intromisiones de otros y ella misma se ha convertido en su cárcel.[...]¿Como se vive con un disco duro por cerebro y un módem por corazón?”
L'Ana és la que ocupa el difícil lloc de ser la del mig, la que va fer una mica de mare quan el pare va marxar i la mare havia de treballar molt. Era la que cuinava, fregava i sostenia la família unida. Quan va marxar de casa va ser per a casar-se amb el seu novio de tota la vida, un home que la mantenia amb un bon estatus, per la qual cosa només s'havia de dedicar a tenir la casa impol·luta, la nevera plena i les coses en el seu lloc i en el seu moment. Se la suposava la dona sensata i equilibrada, casada i amb una vida solvent tant a nivell econòmic com emocional. Però: “A la playa de Ana llegó una ola enorme que le destruyó su castillo de arena. No me preguntéis cuándo ni por qué, porque no lo sé. Sólo sé que lo que tiene no le gusta. La vida se le escapa, lenta e inexorablemente, marcando las horas, como la arena de un reloj.”
Cadascuna amb les seves mancances van explicant com els va la vida i com es veuen l'una a l'altra. Però la seva relació surt resumida en una frase que diu la Cristina:
La sangre no une tanto como debiera. Y cuando las personas no son afines, no lo son y eso no hay forma de arreglarlo.”
Al final del llibre la mateixa Cristina ens torna a donar una frase que deixa veure la seva reflexió sobre la vida:
-Y tu Cristina, ¿qué opinas?
Y como me pilló desprevenida y con la guardia baja sólo se me ocurrió decirle lo que en aquel momento me salió del alma: que la vida es una pelea de la que no se puede salir derrotado.”
No sé si aquesta reflexió, a banda de ser un aforisme de la novel·la, la faria avui també l'autora  sobre la seva pròpia vida, envoltada d'alguna que altra  polèmica en els darrers temps, o si inclús alguns de nosaltres la podríem  subscriure.
Hi ha coses que sempre estan en el “candelero”.

diumenge, 3 de febrer del 2013

Cadena de refranys , dites i goigs de blocs , blocaires i aniversaris

Som-hi doncs amb la meva aportació a la cadena de dites, refranys i altres aproximacions:

- Qui no blogeja, twiteja. (Qui no corre, vola)
- De blog en blog, s'omple tot! (De mica en mica, s'omple la pica)
- Qui escriu al blog, el seu mal treu de lloc! (Qui canta, el seu mal espanta)
- Al millor blog s'hi veuen les errades. (A la millor roba s'hi veuen les taques)
- Qui escriu, té blog. (Qui sembra, recull) i de retruc,
- Qui escriu blogs, recull comentaris. (Qui sembra vents, recull tempestats).



Aquest també serveix?
No ha estat fàcil perquè quan m'he despertat ja hi havia molta feina feta i llavors he hagut d'anar triant amb més cura.  Però un cop posats a la feina la cosa va fluint i mira... ha sortit això. I com que tirava d'una llista de dites d'internet per a veure en quines hi podia ficar cullerada, doncs al final  me n'he inventat una i tot que expressa el que em passava:

- Sentit i rima, ficant-hi el blog, és cosa fina, no apta pel tabalot!

I aquesta la vull incloure tal com és perquè s'hi escau en aquest món paral·lel, i m'ha fet pensar:

- Tothom és amo del que pensa i esclau del que diu.

I des d'aquí queda convidat tothom que vulgui a seguir amb la cadena que va llençar la Rateta, que semblava no tenir feina i l'ha liat parda. Ànims, i aviso que això enganxa!