Cinc afirmacions

- Sóc aficionada a participar en concursos de la tele i he anat a diversos.
- Un any, erem a la festa de cap d'any en una discoteca i ens va caure al mig de la pista la làmpada gran del sostre.
- Fa uns anys vaig anar de turista a passar la Setmana Santa a Irán amb una amiga.
- Un estiu erem de camping a la Bretaña francesa amb un remolc i en una nit ventosa ens va caure a sobre un arbre. Van haver de venir els bombers a desincrustar-lo del remolc.
- No falto cap any a l'aplec del caragol de Lleida. No se pas si aquest any serà el primer!

Au, ja poeu anar fent apostes!

Esperit de contradicció

Aquest és el racó de les novetats de la biblioteca de l'escola. La resposta és fàcil: Quin llibre és el primer que ha esgotat el prestec fins a final de curs? I amb diferència dels altres?

Els del marquèting tenen molta piscologia!

Los López Álvarez

Us presento a una gran família: com el nom indica, els LÓPEZ ÁLVAREZ.

Viuen al davant de l'escola i de tant en tant aparquen el cotxe al carrer. 

Algun dia havia vist el cotxe amb l'enganxina i em va fer gràcia però encara me'n va fer més quan els vaig veure un dia desfilar i vaig veure que eren tal qual es descrivia a l'enganxina. Una carta original de presentació!!!

Los catalanes hacen cosas...

Catalans i catalanes, no em deixeu de sorprendre!

Cada dia ens superem en enginy, en solidaritat, en lluita, en creativitat, en sentit de l'humor, en tantes i tantes coses, potser també en tossuderia, que dit en possitiu seria persistència. No se la que ens tocarà tenir encara però aquí estem, sense baixar la guàrdia! 

I entre tant, com algú va dir un dia: "los catalanes hacen cosas". I fem unes coses...

Resulta que de les tristors no en farem fum, no, sinó tot el contrari: de la cagada d'"inventar-se" un poble , Sant Esteve de les Roures, nosaltres l'hem omplert de vida. I aquest poble sense coordenades geogràfiques ja té de tot el demés: ajuntament, alcalde, colla castellera, TV i ràdio, etc. I com que les pedres ens expliquen la història, doncs també les té (perquè el que no li faltarà, a partir d'ara, serà història):

No em digueu que no som fantàstics!!!
I mira, aquest post, a més a més, ha fet néixer una etiqueta més en la meva biblioteca, la de país.

Surrealisme

Fa pocs dies vaig rebre un whatsap d'un amic que deia:

- Necessito un favor, si pots i vols.

Encuriosida i sobretot disposada a col.laborar vaig preguntar-li de què es tractava. Segur que no endevinarieu la resposta. Jo no ho hauria fet. Es tractava de fer un discurset per unes noces d'argent. Però no era per les seves, no. Era per les noces d'una amiga d'una amiga seva.

Si, si. Resulta que una amiga seva li havia demanat a ell que ho fes per una amiga de la primera. Ell no va saber-li dir que no i com que se li va fer molt costa amunt m'ho va demanar a mi. Així funciona la llei de la subcontractació! De seguida li vaig dir que sí, però quan m'hi vaig posar em vaig adonar que no sabia res dels qui celebraven la festa i que necessitava informació per tal de fer una cosa amb un mínim de dignitat. Se'm va acudir de buscar a Intternet a veure que hi trobava. Buff, allà hi vaig trobar de tot, és clar- Discursos curts, llargs, d'amics, dels membres de la parella entre sí, de formals, d'informals... Se'm van disparar no se quantes coses per dins! 

No podia copiar i enganxar res d'allò. Em semblava tant cutre fer-ho. I jo, encara que l'encàrrec fos el més surrealista que he tingut, o feia les coses ben fetes o no les feia. Vaig demanar informació dels personatges al meu amic que ell va haver de demanar també a la seva amiga perquè tampoc els coneixia. I amb les dades imprescindibles i quatre instruccions per a fer una cosa decent vaig posar-me amb la labor.

Ja està fet, entregat i acceptat molt gratament.

Però hi he donat moltes voltes. Quan el feia em posava en la pell de cada un dels qui havien intervingut en la història:

- La celebrant: Sabria algun dia que la seva amiga no tant sols no li havia fet el discurs sinó que l'havia subcontractat? Li agradaria de veritat el discurset? Li cauria la llagrimeta al escoltar-lo?

- L'amiga: (Per dir-ne alguna cosa, perquè amb amigues com aquestes que ni es dignen a fer una cosa tant personal com això jo no sé si les considerara amigues...) No sé amb quin morro llegirà un escrit que no és seu i quin sentiment hi posarà. El que segur farà és en tot cas penjar-se la medalla. Quina gent que corre! Plàstic, molt plàstic!

- El meu amic: S'ha sentit malament per no haver dit que no quan tocava i malament per haver fet el mateix que l'amiga, demanar-ho a un altre, o sigui, a mí. Jo l'he disculpat perquè al cap i a la fi ell no està implicat emocionalment amb els celebrants i per tant jo no veia tant greu la seva subcontractació. 

En fi, que em passen unes coses!!!

Alimenten amb escreix la inspiració pel blog!

Olives amb gust a anxova

Haviem anat a donar un passeig per uns camins de muntanya de vora casa.  Aquells divertits matolls s'havien convertit en gairebé arbres. Però........
......................oh, sorpresa!!!!

Què si amagava al darrere?
Eren les restes d'un naufragi?
Què hi feia allà a dalt l'esquelet d'un vaixell?
Quin capità havia dut el seu vaixell a un port de muntanya?
El capità Pescanova? O era el secret de la recepta de les olives amb gust a anxova?
Si, era això. Doncs aquell secret tant ben guardat acabava de sortir a la llum.
Ara ja només ens queda descobrir la fòrmula secreta de la Coca-cola.
A veure sorta quin matoll apareix.

Relats conjunts. Macedònia.

Vaig anar al psicòleg de ben gran per demostrar-me a mi mateix que estava molt bé (potser aquesta sola reflexió ja era un senyal significatiu de que no ho estava). 

Després de deixar-me explicar em va donar un paper i un pot de colors i em va dir: "Dibuixa el que primer et vingui al cap".

Sense dubtar-ho un segon vaig fer això: 

S'ho va mirar i amb molta professionalitat em va dir: "A tu de petit també t'enganyaven fent-te menjar la fruita en format macedònia?"

Vaig obrir uns ulls com taronges, recordant els talls de síndria de l'estiu que em van fer avorrir perquè en menjava cada dia i aquells bols amb trossets de diferents colors que m'havia de menjar dia per altre durant la resta de l'any i que era la única manera de que la tan saludable fruita puguès entrar al meu cos.

Aquell era el meu trauma i es deia MACEDÒNIA.

Cadena de refranys , dites i goigs de blocs , blocaires i aniversaris

Som-hi doncs amb la meva aportació a la cadena de dites, refranys i altres aproximacions:

- Qui no blogeja, twiteja. (Qui no corre, vola)
- De blog en blog, s'omple tot! (De mica en mica, s'omple la pica)
- Qui escriu al blog, el seu mal treu de lloc! (Qui canta, el seu mal espanta)
- Al millor blog s'hi veuen les errades. (A la millor roba s'hi veuen les taques)
- Qui escriu, té blog. (Qui sembra, recull) i de retruc,
- Qui escriu blogs, recull comentaris. (Qui sembra vents, recull tempestats).

Aquest també serveix?

No ha estat fàcil perquè quan m'he despertat ja hi havia molta feina feta i llavors he hagut d'anar triant amb més cura.  Però un cop posats a la feina la cosa va fluint i mira... ha sortit això. I com que tirava d'una llista de dites d'internet per a veure en quines hi podia ficar cullerada, doncs al final  me n'he inventat una i tot que expressa el que em passava:

- Sentit i rima, ficant-hi el blog, és cosa fina, no apta pel tabalot!

I aquesta la vull incloure tal com és perquè s'hi escau en aquest món paral·lel, i m'ha fet pensar:

- Tothom és amo del que pensa i esclau del que diu.

I des d'aquí queda convidat tothom que vulgui a seguir amb la cadena que va llençar la Rateta, que semblava no tenir feina i l'ha liat parda. Ànims, i aviso que això enganxa!

Bon any nou!