Fa pocs dies vaig rebre un whatsap d'un amic que deia:
- Necessito un favor, si pots i vols.
Encuriosida i sobretot disposada a col.laborar vaig preguntar-li de què es tractava. Segur que no endevinarieu la resposta. Jo no ho hauria fet. Es tractava de fer un discurset per unes noces d'argent. Però no era per les seves, no. Era per les noces d'una amiga d'una amiga seva.
Si, si. Resulta que una amiga seva li havia demanat a ell que ho fes per una amiga de la primera. Ell no va saber-li dir que no i com que se li va fer molt costa amunt m'ho va demanar a mi. Així funciona la llei de la subcontractació! De seguida li vaig dir que sí, però quan m'hi vaig posar em vaig adonar que no sabia res dels qui celebraven la festa i que necessitava informació per tal de fer una cosa amb un mínim de dignitat. Se'm va acudir de buscar a Intternet a veure que hi trobava. Buff, allà hi vaig trobar de tot, és clar- Discursos curts, llargs, d'amics, dels membres de la parella entre sí, de formals, d'informals... Se'm van disparar no se quantes coses per dins!
No podia copiar i enganxar res d'allò. Em semblava tant cutre fer-ho. I jo, encara que l'encàrrec fos el més surrealista que he tingut, o feia les coses ben fetes o no les feia. Vaig demanar informació dels personatges al meu amic que ell va haver de demanar també a la seva amiga perquè tampoc els coneixia. I amb les dades imprescindibles i quatre instruccions per a fer una cosa decent vaig posar-me amb la labor.
Ja està fet, entregat i acceptat molt gratament.
Però hi he donat moltes voltes. Quan el feia em posava en la pell de cada un dels qui havien intervingut en la història:
- La celebrant: Sabria algun dia que la seva amiga no tant sols no li havia fet el discurs sinó que l'havia subcontractat? Li agradaria de veritat el discurset? Li cauria la llagrimeta al escoltar-lo?
- L'amiga: (Per dir-ne alguna cosa, perquè amb amigues com aquestes que ni es dignen a fer una cosa tant personal com això jo no sé si les considerara amigues...) No sé amb quin morro llegirà un escrit que no és seu i quin sentiment hi posarà. El que segur farà és en tot cas penjar-se la medalla. Quina gent que corre! Plàstic, molt plàstic!
- El meu amic: S'ha sentit malament per no haver dit que no quan tocava i malament per haver fet el mateix que l'amiga, demanar-ho a un altre, o sigui, a mí. Jo l'he disculpat perquè al cap i a la fi ell no està implicat emocionalment amb els celebrants i per tant jo no veia tant greu la seva subcontractació.
En fi, que em passen unes coses!!!
Alimenten amb escreix la inspiració pel blog!