dijous, 31 de desembre del 2009

Saldo final: +, sempre +.

Des d’aquí vull desitjar-vos a tots els lector d’aquestes cabòries mentals meves, fetes sovint més amb el cor que amb el cap, que deixeu córrer el 9 fins arribar al 10, amb suavitat, amb tranquil·litat però amb decisió perquè ha de ser millor i per això és bo no posar-hi barreres.

Buscant el bo i el dolent d’aquest any del qual ja poc ens queda, puc dir que com sempre hi ha hagut de tot: del dolent no me’n vull ni recordar, prou n’hi ha hagut amb haver-ho hagut de passar i d’entre el bo una de les coses que penso que hi ha és AIXÒ, aquest espai que em relaxa, que em motiva, que em roba el temps, que cada vegada m'agrada més i que em dóna només alegries. Per això vull transmetre des d'aquí els meus millors desitjos per a tots per a aquest nou any que ens acompanyarà almenys 365 dies més i que segurament no ens ho posarà fàcil, però som aquí per a poder amb tot. Ànims nois/@s i a gaudir-ne!!

ADÉU 2009!!!


Avui toca "despedida i cierre". Som a 31 de desembre i a partir del migdia ja estarem preparant el ritual del Cap d’Any: que si el cava fresquet, que si els raïms, que si posar-nos ben guapos, que si un bon sopar, etc.

Aquesta nit la passem amb uns amics de tota la vida des de fa ni sé quants anys.
Quan érem joves sopàvem cadascú a casa seva i quedàvem desprès dels raïms per anar a fer una ballaruga a algun local de la ciutat. Primer érem un grupet de “sueltos”, desprès enseguida ens vam anar aparellant, amb l’edat vam formalitzar les parelles (casant-nos gairebé tots) i cada vegada el grup s’anava fent més petit, uns es despenjaven per un motiu i uns altres per un altre. L’any que vam quedar només dues parelles vam decidir continuar amb la tradició i sortíem els quatre: quedàvem per anar a fer el sopar de cap d’any a algun lloc i desprès acabar movent l’esquelet que anava cobrint-se més i més de carn. El primer any que ja érem cinc vam decidir fer-ho a casa dels de la criatura. El següent any ja vam ser sis i ho vam fer a casa dels de la segona criatura... la vida!!! Ara, desprès de molts anys sóm sempre vuit i ben aviat començarem el compte enrere perquè el primer que ens va fer passar la nit a casa ja té 17 anys i aviat serà ell el que la voldrà passar fora...la vida!!!

Anem alternant, un any ho fem a casa seva i l’altra a casa nostra, des de fa 17 anys, que es diu aviat. Els amfitrions d’on aquell any toca es curren un sopar adient per l’ocasió, no hi falta de res, però el que sempre hi ha i que és imprescindible és l’acolliment, la calidesa i l’estima que mai ha deixat d’haver-hi entre nosaltres. Ni la distància ni el temps ha fet que això canviés. Ja no m’imagino un cap d’any sense ells. El domini de cromosomes Y no fa decaure la festa perquè la potència dels pocs X que som pot amb tot. Acabem d’arrodonir-ho fent cagar un tió molt particular en aquest dia que no és el que toca però que per nosaltres ÉS EL DIA. Sopem, brindem, ens desitgem un bon any, ens mengem els raïms, ens ennueguem cada any, riem una mica i ens desitgem el millor compartint aquest moment màgic que sempre ÉS NOSTRE.

Mercè, Eduard, Carles, Guillem, Manolo, Xavier, Marc: Gràcies per ser-hi i el millor de tot cor per a cadascun de vosaltres.

dimecres, 30 de desembre del 2009

QUE NO FLAUTI DE RES

Ahir era 29 de desembre, aniversari d’en Claudi Arimany i com és habitual, aquest flautista de casa nostra, té la gentilesa de celebrar un concert amb amics per tots els qui el volen o poden anar-lo a escoltar. Em vagi millor o pitjor la veritat és que intento arreglar-m’ho per a no perdrem mai aquest concert.

El d’ahir portava el títol “QUE NO FLAUTI DE RES” i com a subtítol indicava: Concert de la “Orden de los Caballeros del Traverso” i altres flautistes convidats.

Els Caballeros del Traverso són un grup de flautistes professionals creat l’any 2008 amb la filosofia de reunir-se periòdicament per debatre temes relacionats amb la flauta en un ambient distès, on es valora l’amistat, es conreuen les bones formes i s’interpreta música per a flauta. La seu social dels Caballeros de Traverso es troba a Peñaranda, poble medieval on el Palau dels comtes d’Avellaneda és el principal escenari dels concerts oferts pels Caballeros de Traverso.
Els Caballeros del Traverso han creat la primera Ordre de Cavalleria del món dedicada a la flauta. Els nomenaments dels Caballeros es realitzen a la torre de l’Homenatge del castell de Peñaranda. Claudi Arimany ostenta el càrrec de Gran Mestre i per tant és l’encarregat de nombrar els nous membres de l’Ordre.

Tot i aquesta magnificència que envolta a aquests personatges, ahir bona part d’ells eren a Santa Maria de Marata per homenatjar el seu Gran Mestre en el dia del seu aniversari i no oblidem que per fer-nos gaudir també a tots del seu art i domini del món de la flauta.

Vam veure tot tipus de flautes, algunes que no havia vist mai encara, però de totes elles en sortien amb una elegant facilitat les notes i els ritmes dels sàviament triats temes del mestres consagrats de la música clàssica.

Simplement és pot dir que va ser GENIAL. Amb aquesta paraula es pot resumir tot. S’obria el programa amb l’Obertura de “La Flauta Màgica” Kv 622 de Mozart, seguint amb el concert en La Major Op. 15 de Bodin de Boismotier, Concert per a 4 flautes i orquestra de flautes en Re menor Op.3 de Vivaldi. I una segona part amb peces per a flauta de Mozart i els germans Doppler. Van fer bisos fins acabar el repertori de bisos i van finalitzar amb nadales clàssiques que posaven la cirereta a la fenomenal actuació.


La veritat és que cada any l’espai es fa més petit. Tots els racons estaven plens. Hi havia gent assegura al passadís de la nau central i a terra, davant de l’altar. Hi havia racons des d’on no es podia veure als músics, només escoltar-los. I clar, la música és per escoltar-la però també és un espectacle poder gaudir amb la vista de com amb el suau però lleuger ball de dits s’aconsegueix produir tot el cromatisme de sons que aquests “cavallers” saben treure d’aquests “tubs amb forats i botons”.


La meva admiració a tots ells, als quals la seva senzillesa els fa encara més grans. Gràcies, moltes gràcies.


Us deixo un link on els podeu escoltar encara que la gravació no sigui indicativa de la seva qualitat en directe.

dimarts, 22 de desembre del 2009

L'ofici de viure bé

Dissabte 19 de desembre, vaig assistir a la presentació que el Gaspar Hernández va fer al grup dels Amics de l’ofici de viure, del seu llibre recent publicat L’ofici de viure bé.
El seu discurs va ser impecable i la coherència que transpira del tot admirable.
Tot i que jo li havia fet una crítica negativa del seu darrer llibre, El silenci, en signar-me el nou em va escriure: Desitjo que t’agradi (aquest sí).
Em va sorprendre que recordés el detall enmig de tants i tants missatges de felicitació com ha rebut pel mateix i em va encantar la demostració que em va fer d’haver-s’ho pres amb tanta elegància.
Definitivament em va fer treure el barret.
Vam riure i vam disfrutar el moment.
Gràcies Gaspar, un llarg camí d’èxits.

Vuelve a casa vuelve, por Navidad!!!

L’amic invisible,... vuelve a casa vuelve, por Navidad.
A tot arreu sembla ser que s’ha de passar per l’aro de l’amic invisible. A l’escola es fa amic invisible a cada classe amb els nens, entre els profes del cicle i també s’havia proposat entre tot el claustre. A l’ institut també fan l’amic invisible, i a l’acadèmia d’anglès i a l’escola de música, i a l’equip de futbol i al curs de macramé i al de puntes de coixí... aquest any he sentit fins i tot que una amiga organitzava l’enemic invisible. El colmo ja!!! N’havia sentit forces variants però aquesta ha sigut novetat del 2009. Es tractava de regalar al qui et toqués el que mai regalaries a un amic. Que m’expliquin a mi els valors que transmetem amb aquest joc pro consum poc ètic i totalment irresponsable. I això que són temps de crisis.
Es sol posar un preu orientatiu pel regal, de manera que tothom regali coses més o menys equiparables, però com hi ha de tot, sempre trobem el qui es passa per dalt, anant de generós i deixant malament a la resta, o el rata de torn, que passa amb qualsevol rampoina. I a l’altre costat també sempre hi ha el que rep un regal que sembla increïble s’hagi pogut adquirir segons les condicions pactades o el pobre que li toca ballar amb la més lletja i que en aquest cas li toca allò que li fa inclús vergonya obrir. Qui no s’ha emportat una gran decepció en obrir un regal d’amic invisible, justament aquell any que ell hi havia posat tanta il·lusió i que s’havia esmerat en un regal per un altre, i va i a ell, el pitjor.
Quan es juga entre adults, crec que això no es tant greu perquè en definitiva tenim recursos per aguantar cops d’aquesta índole, però aquest joc entre escolars el trobo gairebé cruel i sobretot perillós. Més quan els mestres no s’encarreguen de posar normes i es converteix merament en un sorteig de nens que fan regals a uns altres nens sense saber qui t’ho ha de regalar a tu. Jo n’he vist plorar a més d’un tristament decepcionat pel “regal” que ha rebut. És clar que així és la vida, però no se si cal forçar-ho amb aquestes situacions.
Frivolitzant una mica diré que això de l’amic invisible ha estat el paradís de les botigues batejades abans com les dels 20 duros i ara com les dels xinesos. No diré que es van inventar ells el joc perquè jo ja hi jugava abans de que apareguessin aquests magatzems de la cutrez . Tot i que quan jo hi jugava es tractava de fer nosaltres el regal, es currava una un missatge cada dia amb un mínim de gràcia, etc. etc. i finalment es tractava de fer alguna manualitat mona amb molt d’afecte per qui ho havia de rebre. Ara ni s’envien missatges ni es curren res. Es fa un regal el dia que s’ha establert i a vegades es converteix en un intercanvi de cromos. Que poses 3€ de preu tope, doncs 3 paquets de cromos a euro el paquet i es queden tan amples.
Ja va sent hora de plantar cara a aquesta tonteria institucionalitzada!!!

diumenge, 13 de desembre del 2009

13-D

Avui hem de fer onejar l'estelada (13 de desembre del 2009)


Avui, ja 19 de desembre de 2009:
El passat diumenge es va portar a terme la consulta sobre la independència a 167 municipis catalans. Essent com era aquesta, una consulta no vinculant, dels resultats obtinguts se n’ha fet més que mai, un milió de lectures. Jo no entraré en cap valoració política al respecte perquè a mi la política no m’ha interessat mai i tal com ho fan tots, cada vegada m’interessa menys. Però el que si vull dir és que hi ha comentaris que han sortit aquests dies a la llum, que m’han fet donar-li bastantes voltes al tema.
La primera cosa a destacar i en la que tothom ha estat d’acord és en el comportament cívic, ordenat, coherent, solidari i respectuós, que hem demostrat tenir els catalans, i si m’apures, els independentistes, en tota la posta en escena d’aquest aconteixement, fet del que ens podem sentir força orgullosos i amb el que hem donat una lliçó a molts, encara que no ho vulguin reconèixer.
Una segona cosa és que hi ha tant de ressentiment amb aquest tema que a vegades en encega i ens fa dir barbaritats. Ni tot el que hi ha fora és dolent ni tot el que tenim a casa és una meravella. Som un país, i em refereixo naturalment a Catalunya, que tenim la nostra cultura pròpia, la nostra història i la nostra llengua i recursos suficient per a poder tirar endavant amb el nostre propi govern i els nostres propis medis i per això lluitem per aconseguir aquest dret a l’autodeterminació i això, no entenc per què, cou molt a segons qui i fan mans i mànigues perquè no ho puguem fer. No sé que és el que tenen ells que creuen els atorga el dret d’obligar-nos a pensar com ells pensen i a estar enganxats a un altre territori que no ens interessa, que no volem, i que no sentim com a nostre ni ens hi identifiquem en res.
Es tracta de sentiment. No és fàcil explicar-ho, perquè el qui no ho comparteix és que ni tan sols ho entén. Mireu si és complicat d’explicar que a vegades no ens hi entenem en aquest tema ni amb els de casa. Jo no em sento espanyola. Els meus documents d’identitat ho diuen i jo sembla que m’ho he de creure, però no ho sento. La bandera espanyola no em fa ni fred ni calor, no em fa sentir res. La veig, la conec i la respecto, però no la sento com a res meu. En canvi la senyera si que em fa vibrar, i no em digueu que us expliqui perquè, no ho sabria fer, però és així. I Catalunya és la pàtria del meu cor, com diu la cançó de “L’emigrant” i també ho sento així i m’identifico amb tot i la defensaria a capa i a espasa i m’enorgulleixo de ser-ne tant quan sóc aquí com quan vaig a l’estranger. I quan l’estranger és Espanya em sento agredida en moltes ocasions, sense entendre-ho massa, perquè no els agradem però no ens volen deixar marxar. Com s’entén això? És qüestió de gelosia? És enveja? És ràbia? És ignorància? Què és?

dissabte, 12 de desembre del 2009

FINESTRES II











Unes ens mostren el glamour, altres la sencillesa, altres el caliu i la tendresa, altres el que un dia van ser i han anat a menys... n'hi ha una que en ampliar-la es pot veure el qui hi ha al darrere.
Totes són ulls, totes són mirades. Totes poden ser mirades de fora cap endins i de totes pots imaginar la mirada de dins cap a enfora. Quina triaries per mirar de fora cap endins i quina per mirar de dins cap enfora?

(Fotos fetes a Viladrau, Octubre 2009)


dilluns, 7 de desembre del 2009

Mercat medieval de Vic



Des de fa uns anys s’han posat especialment “de moda” les festes, fires i mercats medievals. Són molts els pobles que s’han apuntat a aquesta “moda” i alguns realment amb molt èxit, però de tots els que he visitat, sens dubte s’emporta la palma el Mercat Medieval de Vic on vaig estar ahir.
Vic durant l’època medieval va ser un important centre de poder tant polític com religiós. La repoblació i la reconstrucció del centre episcopal van donar el caràcter definitiu a la ciutat que configuren avui un marc impressionant a dita festa.
Els carrers estrets, torts i costeruts constitueixen un patrimoni arquitectònic fàcils d’ambientar i l’estupenda caracterització de tots els qui participen de la festa: artesans, botiguers, animadors,... fan que la visita es converteixi en una experiència molt agradable i interessant.
Es impressionant la quantitat de gent que es belluga per l’entramat de carrers de Vic però en cap moment es fa un passeig agobiant.
L’oferta pel públic és variada, atractiva i rica tant en quantitat com en qualitat. Parades d’artesania, perfums, sabons, herbes aromàtiques i espècies, manualitats de tota mena, joguines d’època, repliques d’armes i escuts y diferents parades de menjars com formatges, embotits, coques i dolços, cuit tot en autèntics forns de llenya i barbacoes de dimensions “medievals”.
També es pot gaudir de diferents demostracions dels vells oficis: ferrers, armers, ceramistes, mags, joglars i animadors de carrer,...
Entremig de tot això hi ha també alguns racons emblemàtics: tir d’arc, l’arbre dels desitjos, atraccions amb tracció humana pels més petits i alguna que altra actuació de personatges caracteritzats de l’època.

En resum, visita MOLT, MOLT, MOLT recomanable per a petits (sempre acompanyats, of course) i grans. Segur que hi trobaràs unes quantes coses del teu interès. Tu només has de portar roba d’abric, calçat còmode i una cartera ben plena. El demés tot ho posen ells.

dissabte, 5 de desembre del 2009

Pont de la Puríssima

Per molts avui comença un bonic pont per disfrutar. El conegut Pont de la Puríssima que amb facilitat és converteix en un aqüeducte . Encara recordo altres temps quan esperava amb candeletes aquestes dates, per marxar fora, per desconnectar, per veure món, per fer una bon parèntesis i preparar el Nadal, però ara precisament per a mi és un dur cap de setmana, sense sortida familiar i ple de feina, i a més una feina no gaire agradable: fer informes. Es redueix a això. Aquest és el cap de setmana per excel·lència de posar notes, passar ítems, valorar graelles, corregir les últimes proves i introduir números i més números en el programa que ens “facilita” la redacció dels informes dels nostres alumnes.

Una vegada em va dir una persona que jutjar era el més difícil que hi havia. Quan ets jove a vegades aquestes reflexions et sonen a discurs moralista però l’experiència t’ajuda a matisar moltes coses i a vegades a donar la raó a aquells que un dia et parlaven aconsellant-te. I ara li he de donar la raó. El posar notes és una mena de veredicte i necessita un judici previ amb una sèrie de coses que has de valorar: els exàmens, els exercicis, el treball de classe, l’actitud... Si vols ser just i objectiu és a vegades molt complicat tot això. Cada personeta té al darrere moltes coses que a vegades sabem, i altres vegades no, i sovint hem de tenir les circumstàncies en compte perquè com va dir Ortega i Gasset, cadascú és ell i les seves circumstàncies. Què fas amb aquell nen que l’estomaquen a casa quan porta un insuficient si realment no arriba de cap manera als mínims? Què fas amb aquell que saps que li costa moltíssim però que s’ha esforçat molt i que si l’acabes suspenent aconseguiràs que es desmotivi i semblarà que no has valorat el seu esforç tot i que encara li falta molt per superar la barrera del cinc? Què fas amb aquell que ha estat malalt gran part del trimestre i que te un expedient brillant però que en aquesta ocasió, ha baixat un esglaó en totes les assignatures perquè realment no ha pogut fer ni les feines ni moltes coses, tot i que ho ha intentat? Què fas simplement amb aquell que saps que ho sap però que ha tingut mala sort en les probes i ha fallat allò més bàsic per una mala interpretació en aquell moment, i d’altra banda és l’única proba objectiva que tu tens per a valorar?

Jo em reconec dura amb els alumnes. Dura però justa al màxim. Dura en exigència perquè m’agrada fer-los treballar, m’agrada que desenvolupin estratègies, que siguin capaços de resoldre els problemes extrets de la realitat amb el que aprenem a classe i a la vegada fer-ho de manera que disfrutin. Però a vegades em sento sola en aquesta labor. Hi ha companys que es limiten a fer les feines que tenen al llibre i les corregeixen amb els solucionari que ja et faciliten inclús les editorials. D’exàmens també es limiten a posar els que ja hi ha preparats i que siguin fàcils de corregir i fàcils de resoldre per tots els nens, així la gran majoria aproven i els pares no protesten. I jo encara m’entesto en arreglar això i a enfrontar-me amb ells perquè treballin i facin treballar als seus alumnes. El màxim que aconsegueixo és que alguns em diguin que tinc raó, però amb ella em quedo, perquè ells no modifiquen cap altra cosa.

En aquesta societat que “diu”, però no se si “creu”, que s’ha de potenciar la cultura de l’esforç gairebé tots segueixen funcionant amb la llei del mínim esforç. I és clar, després passa el que passa. Arribem a la societat adulta i trobem els comportaments que fan possible casos com el del meu amic Millet (no m’ho trec del cap) que ha robat un grapat de millons d’euros, que encara que les auditories revelessin algunes coses fosques, ningú durant molts anys ha rascat més a fons, que tothom aprovava els comptes i signava els papers que els posaven davant sense llegir-se’ls i que ara tenen la barra de buscar excuses que fan posar els pels de punta de veure la gran quantitat d’incompetents i poca professionalitat que prima en els despatxos dels dirigents, siguin polítics, siguin industrials, gent de la cultura, dels negocis, dels organismes públics o dels privats... Els llestos roben i enganyen. Els que ho han de controlar i vigilar ni controlen ni vigilen i si ho fan no s’adonen gaire del que hi ha. Els següents en la cadena, encara que els anteriors hagin vist alguna cosa i ho deixin escrit, no ho llegeixen i tampoc ho veuen i vinga fer grossa la pilota, vinga creure’s les mentides i vestir-les de daurat perquè enlluernin al qui les mira... L’únic que li han fet al Millet és retirar-li la creu de Sant Jordi (bé, ell encara disposa de la peça a casa seva, el que passa que ara ja té només el valor d’un tros de metall que ha perdut l’honorabilitat que altre temps duia impregnada). Sembla com si algú hagués llegit el meu blog.

Bé, no vull dispersar-me més. El que m’espera aquest cap de setmana ja em fa desbarrar... però del que no em convencerà ningú és de les poques ganes que hi ha de treballar i de la poca ambició a millorar.

Ningú diu que sigui fàcil, però recordeu allò de que els ideals són com les estrelles, encara que no s’hi pugui arribar han de guiar el nostre camí.