Bombardejos de Granollers

Avui dia 31 de maig s’ha tornat a encendre el pebeter que tenim al cementiri de Granollers en honor al bombardeig que va patir la ciutat al 1938, ara fa 72 anys.

El dimarts 31 de maig de 1938, a les 9.05 hores del matí, i durant un fatídic minut, cinc avions italians Savoia-S 79, al servei de Franco i amb base a l'illa de Mallorca i que es dirigien a Barcelona, van desviar el seu rumb i en sobrevolar la capital vallesana van atacar la ciutat. Era un dia clar i la gent caminava per Granollers iniciant la jornada laboral. Els nens anaven a l’escola, hi havia gent que feia cua per obtenir menjar i altres sortien a buscar els diaris per estar al tanto de les notícies. Era dia de mercat. En només un minut la ciutat es va commoure: el crit fi i esgarrifant de les bombes tallant l’aire granollerí, el soroll estrepitós de les bombes trencant edificis, els crits de por de la gent, molta gent que es quedava estesa a terra per a no aixecar-se mai més, persones que demanaven ajuda, ferides i histèriques de dolor. Tothom sorprès, atordit. Una olor estranya omplia els carrer del centre on van anar a parar les bombes. Les sirenes no van sonar i ningú va tenir temps d’anar als refugis a amagar-se. Els avions van sorprendre a la població provocant un balanç esfereïdor: 224 morts i 165 ferits greus.
Com cada any, a les 9h i 5 min. a totes les escoles hem llegit un manifest a favor de la pau per anar reflexionant sobre la necessitat d’intervenir d’una altra manera en els conflictes, de veure la inutilitat de les guerres i destacar el desig de que la pau sigui la única que regni a tot arreu.

Per acabar i abans del minut de silenci hem llegit el poema/cançó de la Damaris Gelabert:

Si tingués la màgia d’un mag
de les bales faria flors,
dels fusells, trombons i fagots
i dels trons, poemes d’amor.
Si tingués la màgia d’un mag
de la gana faria blat,
dels canons, prismàtics gegants
i dels tancs, camions de gelats.
Si tingués la màgia d’un mag,
dels soldats en faria clowns,
dels tinents, ocells de paper,
ballarines o castellers.
Si tingués la màgia d’un mag,
de les mines faria daus,
de les bombes, jocs malabars
i dels corbs, coloms de la pau.

Mi alter ego: Laura

En el ciberespai tot pot ser com un vol. Pots mentir de la forma més vil o pots dir les coses més sinceres que no diries en lloc ni a ningú. Al final, qui sap qui és el qui s'amaga al darrere de tot?

No, no us penseu que jo us enganyo. La veritat és que sóc força transparent, en aquest món virtual i en el real. I això alguns ja ho sabeu. El que si que molts no sabeu és quin és el meu nom. Avui només sabreu que el meu nom no és Laura.

No és que importi massa però em demanava el cos d'explicar-ho i així ho he fet.

D'altra banda és una magnífica excusa per a deixar-vos la canço d'en Llach que es diu també així i que de fet en sentir-la ja per primer cop em va enamorar i jo també em vaig voler dir Laura.

No he trobat millor imatge per il·lustrar aquesta entrada que un dels meus olis (així em faig propaganda).

I als seguidors de l'altre blog meu, doncs perdoneu avui per la repetició del tema, tot i que alguna cosa diferent sempre dic... o ensenyo.

CORNER'S CLUB

A l’equip de música sonava This is not a love song. La veu trencada de la cantant el transportava a aquell local del casc antic de la ciutat que, igual que el barri, semblava ubicat en altres temps. Ja no hi havien llocs com aquell fora de les pel·lícules, i precisament per això tenia el seu encant, sobretot quan hi anaves a prendre una copa com un voyeur. Però en el fons, en aquell lloc, encara s’hi arrossegaven algunes vides, tan crues com l’escenari sempre ens havia pintat.

No podia dir que la seva història hagués estat així, però si que havia estat l’escenari d’algun episodi amarg com l’adéu definitiu de la Tània. Aquell dia havien quedat per a fer un cafè i parlar de la seva relació desprès d’unes setmanes que s’havien donat per a pensar-hi. Després del cafè va venir una copa, i després una altra i finalment van decidir anar al Corner’s Club i deixar-se embolcallar per la seva foscor per amagar-se una mica del món. Allà van continuar bevent i en definitiva la conversa no els portava a solucionar res d’allò seu, els retrets de sempre, les condicions de sempre, la desídia de sempre... La Tània s’havia arreglat força i estava molt atractiva. Al Roger encara li despertava els instints més bàsics.

Sense dir res la va estirar del braç mentre sonava la cançó i la va portar en una racó de la petita pista que hi havia al fons, amb l’ambient força carregat. Ella el va seguir i es van abraçar deixant-se portar pel ritme del que sonava. Mig embriagats, vam començar-se a petonejar . De sobte, la Tània es va apartar d’ell i amb els ulls plens de llàgrimes li va dir: “Ho sento, però això nostre s’ha acabat!” Va recollir el bolso i va marxar deixant-lo allà palplantat i sense cap altra explicació.

Tot i que el Roger s’ho veia venir, semblava que en aquell moment li costava de creure. Li van fer molt mal les maneres i allò havia passat a formar part del seu món de records que no s’obliden i de coses que ja no seran.

Mira l'ocellet, mare!!!

M'apunto per primera vegada a participar en el joc literari de tipus creatiu de Tens un racó dalt del món. Es tractava d'inspirar-se en aquesta fotografia i posar-hi un text. A veure que us sembla aquets, que vol seu un clam a tots aquells anònims personatges de carrer que no tenim per res i que també tenen el seu cor sota les costelles.

L'Ariadna s’havia perdut i va començar a plorar, però allà enmig de tota aquella gentada que caminaven carrer amunt i carrer avall ningú li feia cas. Ella es va atansar poc a poc a la paret. Allà, assegut a terra, hi havia un senyor una mica estrany que la va cridar amb una veu ronca i que semblava ser era l’únic que s’havia adonat del que passava.
- Com et dius nineta?
- Em dic Ariadna.
- I per què plores?
- Perquè m’he perdut. Anava amb la mare i quan m’he girat ja no hi era i ara no sé on ha anat, no sé que fer. Tinc por!
- Mira, segur que la mare et vindrà a buscar aquí. Queda’t amb mi, ja ho veuràs. Però no has de plorar ni tenir por. Jo t’explicaré un conte i tu mentrestant fixa’t a veure si veus venir la mare per aquell costat de carrer. Segur que ve de seguida, ella també deu estar espantada perquè t’ha perdut, però com t’estima molt et trobarà en un tres i no res. I quan la vegis m’ho dius que li farem una foto amb aquesta càmera màgica que tinc perquè mai més es descuidi de tu.
I així va ser com el Rafel, a qui tothom ignorava al seu pas, es va convertir en l’única ànima caritativa que va canviar els plors d’aquella criatura per un somriure i efectivament en poc minuts van poder-li “fer la foto” a la mare que venia vermella, sufocada i neguitosa carrer avall buscant a l'Ariadna.

EL JARDINER

Sempre havia estat una persona especial, destacadament sensible i moltes vegades, precisament per això, incomprès. Així havia arribat a aïllar-se del món i a no tenir massa amics. Sovint marxava al camp a gaudir de la natura. Ell en aquell espai es sentia bé, tranquil i segur perquè allà ningú li qüestionava els seus gustos ni els seus sentiments.

Durant els seus infinits passejos a la muntanya havia cultivat amb passió l’observació de les flors i el captivava la seva bellesa. Tant que un dia va trobar l’objectiu de la seva vida: les flors. I s’hi va dedicar de tant bon grat que es va convertir en un inigualable jardiner. Era capaç, sense esforços, de fer viure les flors més maques i més espectaculars que mai s’havien vist enlloc. L’únic secret que tenia en això era l’estimació que hi posava en fer aquesta feina. Era digne de veure la tendresa amb la que tocava cada planta, el carinyo amb que les mirava, la delicadesa amb que es movia entre elles.

Però arribava tot sovint un dia en que se’l veia cap cot i amb llàgrimes rodolant galtes avall. Cada vegada que una flor es moria, per a ell era com morir una mica, també. I llavors va començar a pintar-les. Quan havia fet florir una de les seves espectaculars flors, la pintava, en feia un quadre. Així, quan es moria, ja no li sabia tant de greu perquè ja l’havia immortalitzat. I el seu jardí estava ple de flors de tota mena, fresques i plantades al terra i estampades en una tela i penjades a les parets de tot arreu. Era espectacular!

Però d’entre totes les flors ell se n’havia enamorat d’una. Era la flor del cirerer. Perquè aquella més que morir el que feia era una metamorfosis i es convertia en cirera i això el tenia fascinat, perquè aquella flor la podia gaudir fins al final i menjar-se’n el fruit i fer-la seva com cap altra.

Per aquella època de l’any feia cada dia el passeig cap a les feixes dels cireres i es quedava allà una estona embadalit sota el cirerer, sota el seu cirerer. Ara era temps de florir i lluir les precioses flors blanques, aquelles que convertides en fruits vermells, li donarien els penjolls de cireres que el farien fruir.

Gràcies a la proposta de Ricderiure amb el joc Et regalo un personatge, la Montse em va regalar El Jardiner. Jo li he muntat la meva història que espero us agradi i en especial a ella, ja que era seu.

PREMI!!!!

Des del blog La mala hora fa uns dies em van concedir un premi, icona del qual veureu també inclosa en el lateral.

Agraeixo el detall i compleixo com a mínim amb una part del que aquesta concessió comporta que és fer-ne la ressenya. L'altra part és concedir-lo al mateix temps a 10 blogs més i aquí de moment em paro. No perquè no cregui que ningú en sigui mereixedor, al contrari, hi ha cada racó en el ciberespai que enamora i gent que s'ho curra molt i molt, molta creativitat amagada i moltes ànimes que em fan sentir petita precisament perquè ells en són molt de grans. Però és que això de les cadenes no m'inspira gaire i prefereixo "premiar" als meus candidats d'altres maneres, de la meva manera, d'una manera més personal i exclusiva i no amb un "café para todos".

Així que, esteu al cas de les meves entrades-dedicatòria i els premis/regals que us pugui enviar, a cadascú el que li escaigui, el que crec que li pot agradar i a tots els que segueixo, això si, una molt forta abraçada ja que em feu passar unes bones estones amb unes coses o amb unes altres.

I a més vull acompanyar el post amb una cançó que he escoltat avui a la ràdio, que feia molt que no escoltava i que m'encantava i que no té res a veure amb això, però que us la regalo també.

Felicitats campions!!!

Força Barça!!!

Et regalo a l'Abril

L’Abril se n’havia anat al refugi on sempre acudia quan es volia aïllar del món. S’asseia a les pedres o a un tronc gran al costat del riu, en aquell racó des d’on es veia baixar el corrent amb un bon ritme, tot i que a la riba on ella era, l’aigua era clara i calmada. Amb aquell fluir de l’aigua, acompanyat de la seva característica melodia, la ment aconseguia estar en silenci, en blanc i així els maldecaps que tenia marxaven amb aquella corrent.
Però aquell dia li costava més aconseguir aquesta pau interior. Quan baixava s’havia fixat en el banc que hi havia a l’entrada del pont i li havien vingut a la ment les tardes de confidències que havia passat allà amb el Lluis. Ell era el seu amic especial, no el seu novio perquè ja en tenia un de novio ella, sinó amic especial, i alguna vegada inclús “con derecho a roce”. S’havien promès fer cadascú la seva vida però continuar sent amants, per sempre.
I l’Abril s’ho havia cregut això. Però ara només li quedava ofegar les penes al costat del riu i deixar que les seves il·lusions marxessin riu avall, arrossegades pel corrent.

Per qui no sàpiga i vulgui saber de què va això pot seguir l'enllaç del blog Ricderiure bloc i apuntar-se al joc de regals de personatges. Com més serem, més riurem.

La màgia de les paraules

L'altre dia li vaig enviar un missatge a un amic i a l'assumpte hi deia: Notícies fresques!.

Ell me'n va enviar un altre uns dies desprès i en el seu assumpte hi deia: Notícies calentes!

Em vaig fixar que curiosament, aquests dos adjectius que d'entrada són antònims, just en aquesta ocasió podien ser sinònims. I aquí trobo que està la màgia de les paraules, amb les que hi podem jugar de moltes maneres I fins i tot jo que estimo enormement les ciències i les mates puc trobar-li la gràcia i treure-li el suc també al llenguatge, que té virtuts infinites si les hi sabem trobar.

A la meva mare i a totes les mares del món!

"La teva mare és dolenta? La meva sí que ho era! Era la mare més dolenta del món!

Quan altres nens menjaven caramels, ella em deia que no eren bons per a les dents.
Quan els altres nens esmorzaven pastissets i galetes, jo havia de menjar entrepans fets a casa, i els nostres dinars i sopars eren ben diferents als dels amics que tenia.
La meva mare volia saber en tot moment on era, com si fos un presoner. Volia saber qui eren els meus amics i què fèiem quan no ens veia.

Em costa acceptar-ho però em va esclavitzar, havíem de rentar plats, parar taula, anar a tirar les escombraries, arreglar les joguines i tota classe de treball forçats que no pots imaginar-te.
Per culpa d’ella, no vàrem tenir moltes experiències com molts altres nens, insistia en que havíem de dir la veritat, únicament la veritat.
Quan arribàrem a la pubertat: t’ho ben juro, ens podia llegir el que pensàvem! Era desesperant viure amb ella: renta’t les dents, renta’t les mans, estudia, ja has fet els deures? Una autèntica passada! A vegades, tenia ganes de marxar de casa!
Si sèiem malament, es posava furiosa. No pots imaginar-te quina vida!
Per culpa seva, mai vàrem provar la droga, no vàrem tenir massa problemes amb l’alcohol, no vàrem estar a la presó, ni vàrem ser uns destralers de carrer.
Per culpa seva mai ens vàrem ferir ni en el cos ni en l’ànima. Tot per culpa seva!

Ara, ja ho veus, som a casa nostra, ben educats, adults, intentant ser honestos i procurem fer tot el possible per ser tant dolents com ho va ser la nostra mare, perquè ja sabem que el nostre món el que necessita és...
Més mares dolentes com la meva!"