En quin quilòmetre tenim el nostre destí marcat?

Torno avui de vacances i m'esgarrifo en veure les notícies. No hi ha com estar desconnectat del món en els dies que ens toca viure. I he recordat el que em va passar la setmana passada i que en volia fer un post i no vaig tenir temps.

Havia quedat el dia 22 per baixar a fer unes gestions bancàries a L'Hospitalet. En els 10 min de trajecte de cotxe que hi ha de casa a l'estació de tren vaig engegar la ràdio i vaig escoltar la notícia, encara amb tot molt incert perquè acabava de passar, d'una explosió a l'aeroport de Brusel·les. Tot i que no ho van dir encara, de seguida vaig pensar que es tractava del que realment es tractava. La meva primera sensació va ser d'indignació i no vaig poder-me estar de proferir una sèrie d'insults als autors d'aquests tipus d'actes. La meva intenció prèvia a aquell moment era agafar el tren fins a l'estació de Sants i allà agafar el metro de la L5 fins a Collblanc. Però automàticament vaig pensar: "No, a Sants no. És una estació massa central. Baixaré al Clot i agafaré la L1 per arribar al lloc". 

Quan ja anava al tren no vaig parar de donar-li voltes, del món en el què vivim, de la por i la inseguretat que ja viu entre nosaltres cada dia, del terror que aquesta mena d'éssers van sembrant per tot arreu. Entre totes les causes de mort que ens amenacen imprevisiblement cada dia hi hem d'afegir ja una de nova: un atac terrorista. Què fort! I llavors vaig tornar a pensar que baixaria a Sants definitivament, que la meva bola ja era al bombo des de primera hora del matí.

Temps enrere no m'hauria plantejat mai una cosa d'aquestes. I ara era una variable que ens feia prendre decisions. Què trist!

Però no només això. Al banc hi anava perquè tinc uns dinerets amb els que volia fer una petita inversió lligada a borsa. Però clar, amb els aconteixements del dia me'n vaig desdir perquè aquestes coses també afecten a borsa i no era plan. 

Total, que l'ona expansiva de tots aquests actes ens afecta de ple no només en els nostres sentiments sinó en les nostres actuacions i en les nostres decisions. 

Podrem aconseguir girar aquesta truita?

Relats conjunts. Macedònia.

Vaig anar al psicòleg de ben gran per demostrar-me a mi mateix que estava molt bé (potser aquesta sola reflexió ja era un senyal significatiu de que no ho estava). 

Després de deixar-me explicar em va donar un paper i un pot de colors i em va dir: "Dibuixa el que primer et vingui al cap".

Sense dubtar-ho un segon vaig fer això: 

S'ho va mirar i amb molta professionalitat em va dir: "A tu de petit també t'enganyaven fent-te menjar la fruita en format macedònia?"

Vaig obrir uns ulls com taronges, recordant els talls de síndria de l'estiu que em van fer avorrir perquè en menjava cada dia i aquells bols amb trossets de diferents colors que m'havia de menjar dia per altre durant la resta de l'any i que era la única manera de que la tan saludable fruita puguès entrar al meu cos.

Aquell era el meu trauma i es deia MACEDÒNIA.

HORA PUNTA

Hora: la podeu veure vosaltres mateixos al display.

 

Un tren de dos pisos, gairebé buit, que va des de Sant Vicenç de Calders fins a Massanet-Massanes.

 

 

I a les hores punta, els trens son els d'un pis i hi vas tan anxovat que no hi he pogut fer ni fotos.
Em pot explicar el criteri que s'aplica en aquestes coses?

ELP

Serveixi aquesta entrada com a homenatge al desaparegut Keith Emerson el passat dia 10 quan el van trobar a casa seva amb un tret al cap. 
Emerson era l'Emerson del grup Emerson, Like & Palmer, banda britànica de rock progressiu exitosa a la dècada dels 70 i que em va acompanyar en moments molt significatius de la meva dolça juventut.

L'espectacle sempre és al retrovisor

Quan al matí vaig cap a la feina m'estalvio el molest sol que t'enlluerna de cara quan vas cap a l'est. Quan a la tarda torno a casa també m'estalvio el conduir a aquella hora tant molesta en que cau el sol i no et deixa veure el que tens davant quan viatges cap a l'oest. Però tota moneda té dues cares. I resulta que en aquests dos viatges que faig cada dia el que em perdo és molt millor del que hi guanyo.
I em fa ràbia.
Tracto de pensar en positiu i dir-me que em vindrien massa temptacions de parar perillosament a la carretera per a fer-hi fotos i que millor és veure-ho per la rereguarda (tot i així també en tinc de temptacions).
Ja us podeu imaginar per la foto que no reflexa gens ni mica les meravelles de cels i paisatges que em perdo veure de cara.
Doncs sí, tinc la mala sort de només poder gaudir pels miralls retrovisors de les espectaculars sortides i postes de sol, dels magnífics cels rogents que alguns dies la natura ens regala de franc com a espectacle natural.