dilluns, 31 de desembre del 2012

Kultura


Admiro la gent intel·ligent i culta. I l'admiro perquè em fan adonar de tantes i tantes coses que a mi em falta saber. Alguns em fan sentir enveja, em fan sentir petita. Però paral·lelament també topes amb una altra realitat, i t'adones de la gran incultura general que té la gent corrent.
Ja fa temps que m'esgarrifo de veure el poc que saben els alumnes que passen per la meva aula. Amb tot el que tenen avui al seu abast! Jo crec que precisament per la facilitat que tenen d'accedir a qualsevol cosa han perdut interès per a fer-ho. I si els preguntes qualsevol cosa que se surt del tema que estem treballant a classe ja estan perdudíssims. No es saben situar en un mapa, no estan al dia de l'actualitat, no es pregunten el perquè de les coses, no tenen ganes de fer feina, no són creatius, ... la única cosa que dominen tots és el controls de les maquinetes que tenen per a jugar, en això si que són experts. Potser si que és una competència que nosaltres no vam explotar perquè no necessitàvem i ara, en l'era digital, això és bo, però segueixo pensant que hi ha una base en la maduració cognitiva que s'ha de fer a mà (a cervell, millor dit) i no a màquina.
Avui per avui (demà, amb la reforma Wert, ja no sé com quedarà la cosa) estructurem l'ensenyament en l'adquisició de les competències bàsiques: operacions matemàtiques; estructura del llenguatge, en suport clàssic i en suport digital; habilitats i coneixements socials, habilitats i coneixements artístics... i penso que no ens en sortim massa bé.
I és que després ens queixarem del que tenim, però no acabem de fer bé la feina i així només tindrem el que ens mereixem. I si no plantem cara a algunes coses, encara anirem a pitjor.
Si volem que les coses canviïn hem de canviar la manera de fer que tenim ara. Res no canvia si nosaltres no canviem. Pit i collons!
Ara, a les portes del nou any, no és mal moment per a pensar-hi seriosament i fer nous plantejaments, oi?
Ja ho va dir ell i segueix vigent: “Tot està per fer i tot és possible” (Miquel Martí i Pol).

divendres, 21 de desembre del 2012

Concert de hang


Dissabte vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert de hang. El mestre de cerimònies era Ravid Goldschmidt, pianista, percussionista i mestre de Hang, un dels autors internacionals més importants de l'instrument . Va ser un concert en un clima “familiar” i vam tenir l'oportunitat no només de ser captivats per la bellesa del so del hang sinó d'aprendre moltes coses d'aquest instrument de les mans de Ravid i del seu coneixement extens d'aquest instrument.
Vam tenir el privilegi de conèixer molts detalls d'aquest instrument nascut als voltants de l'any 2000, barreja del Steelplan de Trinidad y Tobago y el Ghatam de l'Índia, que consta només de 8 notes i que té una certa dificultat en fer-les sonar. De fet vam poder també provar de tocar-los i experimentar-ho en primera persona. Una interessant experiència.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Meditació



Aprèn a posar-te en contacte amb el silenci dins de tu mateix i sabràs que tot en la vida té un propòsit.

Elisabeth Kübler-Ross

dimecres, 12 de desembre del 2012

12-12-12

És el segon post que faig amb aquest titòl però a mi que m'agrada jugar amb els números no puc deixar escapar aquesta oportunitat que m'ofereix aquesta data. I programar-la a les 12:12h ja és el "no va más".
Més val entretenir-se en això que com a mínim no fa mal a ningú.


Doncs bé,  el 12 és un dels números màgics que han existit al llarg de la història. Avui pels amants del 12 serà tot un orgasme.
Per a mi no em reflexa cap cosa especial però si que li tinc simpatia a aquest número. I penso que té entitat, La dotzena, d'alguna manera, és una quantitat que mesura. I el que més m'agrada de dir, és que les 12 és l'hora màgica perquè fa que les agulles del rellotge es petonegin.
Però a part de tot, només serà un preambul per l'esperada data: 21.12.12 (el mateixos números) en que segons un quantitat de gent en el món creu que s'acabarà el món, que hi haurà un canvi de paradigma.
Bé, el que hagi de ser, serà. Jo no m'he fet amb cap bunker ni res de res, però com en totes les coses hi ha d'haver opinions de tots tipus i persones per a tot. Així que espero sobreviure al que vingui, el 12, el 2l  o el 29 de febrer.
Amb un somriure d'orella a orella i que vingui el que hagi de venir.
Petons.

dijous, 6 de desembre del 2012

Català i en català!

Avui, dia de la constitució, ja no sé què se celebra. Cada vegada tot és més inconstitucional i cada vegada el que tenia una mica de sentit i era una mica coherent ho estem portant per uns camins de regressió que no puc entendre i que em fereixen en el meu interior i em fan sentir fatal.
Van sortint cada dia temes, mentides sistemàtiques, acusacions falses amb inconseqüències unidireccionals, corrupcions flagrants sense càstig, retallades en les condicions socials, en la llibertat moral, en els drets bàsics, ... és que no sé ni com expressar el que sento. I un ministre d'educació i cultura que d'educació sembla tenir-ne poca i que és el més anticultural que he vist mai...
Sento impotència, ràbia, pena...
Em dono ànims amb una dosi de Llach:
Tens un clavell per mi,
que a voltes tinc pena al cor
i tristesa als ulls
i em sembla tan difícil un poc de llum.
Au vinga amunt, amunt,
obre els teus ulls i amunt,
puja a la barca amb el teu bagatge
i recorda que la vida és teva.

El tema és el català. El català i l'educació. Llegeixo en molts blogs i diferents foros que no ens podran callar i que no podran amb nosaltres. Però un al carrer o a la seva vida pot fer el que vulgui, però quan la teva feina és ensenyar català i ensenyar en català... Si la cosa tira endavant i la llei s'aprova i s'ha d'aplicar, jo puc prendre l'opció de la insubmissió, i seguir fent les classes en català i de català, però puc tenir davant una clientela que s'aculli al que li interessi més i que els seus principis estiguis confrontats amb el meus i llavors què? Desitjo de tot cor que aquest moment no arribi mai i potser no hauria d'estar menjant-me el coco amb això que em fa perdre el present però m'ofusco pensant perquè em d'estar patint amb totes aquestes coses quan ja hauria de ser quelcom inqüestionable tot això. Fins on arribarem! 


dilluns, 3 de desembre del 2012

Treballar el detall


Sovint arriben mails o veus pel facebook powerpoints o altres muntatges de diapositives amb fotos i textos unes vegades enginyosos, altres curiosos o emotius, d'espectacular bellesa, interessants, etc. Al cap de cinc minuts de qualsevol aconteixement ja hi ha l'acudit fàcil penjat a la xarxa. Moltes vegades em ve al cap la idea de que hi ha gent amb molt temps lliure per poder dedicar-se a fer totes aquestes coses.
Avui, buscant coses per internet (gran tasca aquesta, sobretot en saber trobar el que realment busques) m'ha aparegut això:

No vull ni pensar en el temps de dedicació que ha necessitat això. El resultat és una passada. Segur que d'amor n'hi ha dedicat un munt. I paciència! Jo us ho dedico a tots vosaltres, ja que també teniu la paciència d'aguantar-me a mí.
Bona setmana!

dissabte, 1 de desembre del 2012

Horror, només de pensar-ho!

El crit de Munch
Ahir al vespre es va sentir soroll a casa d'un veí: cops, crits, insults, corredisses... No és que sigui habitual, però no era la primera vegada.
Aquest matí m'he despertat amb un tret. Primer he pensat que potser havia estat  una altra cosa, una topada d'algun cotxe, per exemple. Però al cap de poca estona n'he sentit un altre. El cap se me n'ha anat enseguida a casa dels veïns. M'he esgarrifat. Però ha començat a ser una cosa tan corrent a les notícies que sempre hi veus la possibilitat.
Però el cap anava barrinant i no volia que fos això. Els trets s'havien sentit més lluny. Un tercer tret. Sí, era més lluny. I què carai era allò a les 7 del matí? A cada tret sentia més inquietud.
Llavors el cap encara se me n'ha anat a més distància: una guerra.
No, no he pensat que era la guerra. Però si he pensat el que ha de ser conviure amb aquest sorroll, aixecar-te i sobreviure en mig de constants trets. Quin horror!
I pensar que les coses poden arribar a aquests extrems!
La violència està tant instaurada en les nostres vides que a vegades no som capaços ni de parlar, ni d'escoltarnos, ni de comunicar-nos com a persones que se suposa que som. I aquesta mateixa violència és una cosa que s'engresca sola i es va fent gran fins que no la podem controlar i ens fa perdre el nord convertint-nos en monstres...
Ai, que jo també m'estic enfilant ara!
No perdem el seny, tot i no oblidar la rauxa.

dimecres, 28 de novembre del 2012

Sota zero



El Montseny vestia així aquest matí. Dia gris, fred, trist....hiverns als ossos.

Però a la tarda i per molt poqueta estona, als qui estàvem atents, el cel ens ha regalat uns moments màgics. N'he pogut immortalitzar aquest:


diumenge, 25 de novembre del 2012

25-N

Vaig a votar!
Avui pot ser un gran dia, que marqui un abans i un després. Bé, en realitat el dia de la inflexió va ser l'11 de setembre. Avui serà una altra cosa. Ja veurem quina.
De moment, avui el meu carrer, aquell qu eus vaig ensenyar vestit de tardor, llueix així:


dimarts, 20 de novembre del 2012

TARDOR


Ara hi som de ple a la tardor. Va costar marxar la calor però al final tot arriba i ara ja ha canviat el color, l'olor i la temperatura del paisatge. La tardor del meu carrer és aquesta:

dimarts, 13 de novembre del 2012

Mans, mans, mans a les mans

Dibuix cedit per un bon amic, d'un gest preciós.
Gràcies Luís.

Quan vivia a Barcelona i era usuària del metro, si no tenia ganes de llegir durant el trajecte, em dedicava a observar a la gent. Tot un exercici! Un dia observava nassos, un altre dia ulls, un altre orelles, a vegades boques, altres peus, però una de les coses en les que més m'agradava fixar-me eren les mans.
Les mans sempre han estat un element que m'ha cridat l'atenció i és una de les coses en les que primer em fixo en els demés. És veritat que la cara és el mirall de l'ànima però les mans no són gens despreciables en quant a informació. Per a mi encara diuen més que la cara. La cara ha aprés a dissimular, però les mans no. Les mans delaten un estil. Les mans delaten malalties. Les mans ens parlen de l'edat. Les mans porten impreses la teva història, les marques de guerra. Les mans diuen tant que són els llavis de qui no poden parlar amb la boca (llenguatge signat). Les mans són les que et serveixen per fer-ho tot. Les mans poden fer-te sentir el cel o poden empunyar un arma. Les mans et poden salvar la vida però... també et poden matar. Ironies de la vida!
D'altra banda les mans són les que tremolen quan t'alteres, les que transpiren quan estàs nerviós, les que queden rígides quan estàs tens, les que flueixen i fan ballar els dits de manera àgil quan estàs tranquil i les que poden proporcionar-te les més dolces carícies.
Quan treballava a l'empresa i rebia proveïdors, la primera impressió no me la donaven amb la cara o l'aspecte físic; me la donaven quan m'estrenyien la mà. De res els servia l'impecable vestit i cuidat aspecte quan m'oferien una mà sense força ni alegria. No podia amb les mans laxes. Tampoc m'agradaven les que et premien tant que feien que se't clavessin els anells. Tot necessita la seva mesura justa.
No recordo cares però si aquests diferents gestos amb els que entrava en contacte amb els meus interlocutors. Gairebé mai m'enganyava la imatge que em donava aquest primer gest perquè deia molt de la personalitat de cadascú. El de l'encaixada flàccida solia ser un pocapena i el que gairebé et feia mal era també agressiu amb el llenguatge, un comercial de pro que no controlava el límit de la professionalitat.
Capítol a part mereixeria l'estudi del palmell de la mà. Tot un món. Però això ho deixarem per un altre dia.
La bellesa o l'encant de les mans és molt especial. Dits llargs, ungles ben cuidades i netes, algun anell que les guarneixi i un moviment elegant... umm, fantàstic.
A mi m'agrada fixar-me en les mans perquè posats a triar, tinc clar quines mans m'agradaria que se'm posessin a sobre i quines no.

dissabte, 10 de novembre del 2012

10.11.12


A mi que m'agraden els números no puc deixar passar l'oportunitat que la data d'avui em brinda: 10.11.12.
Aquesta ja serà irrepetible. Pot haver estat especial o no, però no por deixar de ser irrepetible.
Demà serà 11 del 11 de la ONCE. L'any passat feia joc de números però ara aquesta organització ja ha establert el nou sorteig a cada 11 de novembre i solucionar la qüestió de l'any utilitzant les lletres del seu nom. Tothom aguditza els sentits quan es tracta de guanyar una “pela” (Uff, que vella m'ha fet això de la pela! Potser hi haurà lectors que no sabran ni el que és això!).


El més especial que m'ha passat avui és la participació en la 47ª trobada dels Amics de l'Ofici de Viure, on he pogut tornar a carregar les meves piles d'energia positiva com en tantes altres trobades. Hem tingut al matí a l'Elisabet Renom terapeuta corporal i energètica, especialitzada en el Mètode Feldenkrais i la Connexió Energètica i per la tarda hem conegut i conversat amb l'Amawta Fernando Ergueta que m'ha impactat amb el seu discurs i que ens ha recordat la importància de l'arrelament en la terra de la que som fills, els respecte a tots els éssers vius per la supervivència de tots sobre el planeta, la necessitat del suport de la família (la tribu) i del trebal en xarxa pel bé de la humanitat.
No està mal, oi?
No sé què hauria passat si no haguès estat avui el 10.11.12.

dimarts, 6 de novembre del 2012

Original?


Vaig descobrir un nou restaurant fa unes setmanes i vam anar-hi a treure el cap. És diu original. Però aquest sense faltes d'ortografia, és a dir sense “h”. No és aquell en que s'hi va celebrar la festa de Blogville. I clar, amb aquest nom alguna cosa hi ha d'haver que el faci digne de portar-lo, oi? Doncs fixeu-vos en que hi vaig trobar:
És original o no?
Tot i que... desenganyem-nos, els tios sou així, voiyers per naturalesa.

El local està bé, hi regna el disseny, tant en les parets del mateix com en els plats que surten de la cuina. La factura també té inclosa la part corresponent de disseny, és clar. Pica però sense pebre. Ara, val la pena provar-ne alguna cosa i donar-se el gustazo. Mireu que us sembla això:

divendres, 2 de novembre del 2012

Posta de sol

Des del Puig de les Forques

Per molt esforç que hagis fet per arribar aquell dia a aquell lloc, per moltes coses a les que hagis hagut de renunciar per ser allà, si quan arribes et trobes aquest regal, res et sap greu, ja tens la teva recompensa.
Això és un espectacle pels sentits.

dijous, 25 d’octubre del 2012

Skyrunning

Sabeu en què consisteix el Skyrunning? Doncs és tracta d'un esport extrem, és una disciplina esportiva de curses de muntanya de fins a 2000 m. o més i amb un pendent superior al 30%. La Federació Internacional de Skyrunning gestiona i regula la pràctica d'aquest esport que a més a més consta de diferents modalitats que van des de la curta i empinada "Quilòmetre Vertical" a les més populars "SkyRace" i "SkyMarathon". També inclou les curses verticals curtes, com els ascensos a gratacels "SkySpeed".

Uff, només de pensar-hi jo ja m'he esgotat!
Està clar que cadascú té les seves aficions i que una bona a tenir és fer una mica d'esport, però això em sembla una mica massa, no?

Però resulta que aquests dies tenim un protagonista que l'ha fet més popular, encara que no sigui en la pràctica si en el coneixement del que és aquest esport extrem. És el Kilian Jornet. Quin nano, tu!

No fa gaire va sortir al programa El convidat. Em va agradar molt el que explicava, tota la relació d'ell amb la natura, amb la muntanya, etc. La seva vivència ha estat molt particular i les seves reflexions molt sanes i encertades. Però em temo que potser està anant massa al límit. No oblidem que en aquestes curses darrerament hi ha hagut inclús algún mort. El cos pot donar molt de sí si se l'entrena, però potser no cal tant, oi?

Annexo alguns comentaris extrets del programa de TV3.

Quan portes 16 hores corrent, el dolor hi és, però has d'aprendre a conviure-hi. El córrer a llarga distància és un exercici mental d'enganyar la teva ment. El principal mitjà que tenim per d'enganyar-la és el paisatge. Però això només dura unes hores. Al cap d'una estona això ja no et serveix, el paisatge ja és tot igual. Llavors pots posar-te música que també distreu, o inventar-te històries, pots pensar que ets un indi i que t'empaiten els vaquers, o que ets un soldat... t'has de buscar històries i fer una mica èpica l'aventura i així posar-te excuses i tot el que és superficial ho has d'anar eliminant, vas reduint els teus sentits perquè només et serveixin per a tirar endavant.
La vista, per exemple, no la perds però elimines del camp de visió tot el que no necessites. El pensament també desapareix una mica. Es un estat de coma. La ment vas suprimint , com menys pensi, menys energia gastaré. Al final penses en monosíl·labs.

Corro perquè em sento lliure i sento que estic en el lloc que he d'estar. Córrer l'esport és una obra d'art. I una obra que transmet.

M'agradaria transmetre que formem part del paisatge, que no som els propietaris de tot això, que aquesta muntanya que és tant maca no és de ningú, que a sota les ciutats, si escaves també hi ha terra i que és d'allà on venim i allà on anirem.

La muntanya avui està contenta. Podem veure que ens ha posat una bona postal. Com ho notes si la muntanya té un mal dia? Ho saps. Ës per instint. Primer ho veus pel temps. Avui està tranquil·la però a vegades sent que està nerviosa, sents que hi ha alguna cosa que és mou. I et diu avui millor no pujar. Però per molt que la coneguis sempre has de prendre molta precaució. S'ha d'aprendre a conèixer perquè sempre sorprèn. Hi has d'anar amb respecte. La muntanya és perillosa.
La muntanya és molt més forta que tu i que per molt que intentis lluitar contra ella, no hi has d'intentar anar-hi en contra, has d'intentar passar-hi de la manera més desapercebuda possible.
La muntanya l'has de tractar amb respecte i amb carinyo.
Té un ànima. Quan hi passes molt temps ho sents i saps el que et transmet, saps si et transmet tranquil·litat o no, és un soroll que t'acompanya.
El que ens dona més força és la motivació.

dijous, 18 d’octubre del 2012

Els ulls i les seves mirades


M'agrada anar de front. I també m'agrada que el meu interlocutor ho faci. M'agrada “competir” en igualtat de condicions, sinó les partides no tenen gràcia. Però en la vida te'n toca jugar moltes de partides i no sempre pots demanar o triar les condicions. Així que toca enfrontar-te a qui toca i ho has de saber fer com cal en cada ocasió. Això sí, penso que sempre s'ha de fer amb dignitat.
I ara, tot això, traslladeu-ho a les mirades.
Les mirades poden ser un escut però també un arma de prospecció; poden ser una porta que obris quan tu vols o una esquerda per on l'altre t'extreu el teu jo; amb la mirada ho pots dir tot i pot amagar més del que calles; en una mirada pots llegir-hi el més intim i pots trobar-hi un mur infranquejable.

Tinc unes quantes mirades gravades en la retina i guardades en el meu disc dur:
  • Una, la d'un cap d'ulls blaus que vaig tenir, que et travessava, amenaçava i et desarmava sovint. Aquella mirada no perdia força ni darrere els vidres de les ulleres que l'ajudaven a treballar. No venia d'uns ulls grans ni especialment macos, però era dura i penetrant, directa i agressiva, dominant, sense deixar opció. Afrontar-la era sempre un repte que jo no feia gratuïtament, però quan calia, amb una inspiració profunda i amb talons de coratge, aguantava totes les envestides. La tensió era inevitable però aconseguir estar a l'alçada en totes les ocasions també era un premi.
  • Una altra, fosca i juganera, sempre atenta, sempre inquieta, brillant, àgil, còmplice, propera, una mirada que sempre sabia entendre, una mirada amb la que parlava contínuament sense dir res, una mirada que sabia transmetre ànims i seguretat quan ho necessitava, que em sabia somriure i renyar quan calia, protegir-me, interrogar, ajudar... una mirada que sempre responia a una de meva, una mirada amiga.
  • I una també de viva, agressiva i carregada d'odi, d'un alumne que malgrat la seva curta edat ja l'havia castigat força la vida i la seva resposta era sempre rabiosa. Amb la mirada matava. Amb la mirada transmetia el que hauria fet amb les mans, en més d'una ocasió, si no les hi haguéssim aconseguit aturar.
  • Una que em va marcar per la seva absència, una mirada al no res d'un jove croata amb una cicatriu gran a la cara i un braç ferit de feia temps , una mirada abstreta del que i el qui tenia davant. La marca del pas d'una guerra es reflectia en aquells ulls que s'havien quedat ancorats en una tragèdia.
  • L'última especial enregistrada va ser una que no coneixia, sempre l'havia vist emmascarada amb ulleres negres i va ser emocionant el moment de descobrir-se, va ser una entrega, va ser un regal.

Recordo altres mirades puntuals de coneguts i anònims amb el reflex clar d'un missatge: cansament, por, alegria, entrega, tristesa, tranquil·litat, distància, lascívia, picaresca, dissimul, tendresa, satisfacció, son.... tot ho expliquen les mirades.

Cada dia i durant moltes hores tinc 50 ullets dirigits sobre mi, alguns que em miren quan no ho faig jo i si ho faig m'esquiven, altres que em miren amb molta atenció intentant entendre el que els explico, altres que mai em miren als ulls, ni quan m'hi dirigeixo. Però a tots, quan els hi faig una pregunta... el mecanisme se'ls posa en marxa. Uns no saben on mirar, no volen ser els escollits; els altres es desviuen perquè els miri jo, volen dir la seva. I jo, gaudeixo ja, ensenyant-los també el joc de les mirades.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Once minutos de Paulo Coelho



Tot i haver-ne llegit no gaire bones crítiques, a mi m'ha agradat força. Com a literatura no és una peça a destacar però el tema, i sobretot la manera en que s'afronta, m'ha semblat interessant.
La protagonista és una noia brasilera que en busca d'un somni marxa a Ginebra on acaba fent de prostituta. Allà descobreix què és l'amor i què és el sexe. A través del homes i en la soledat es descobrirà a sí mateixa i creixerà com a persona.
Durant aquest creixement hi ha una sèrie de reflexions que és el que més m'ha agradat del llibre.

La pasión hace que uno deje de comer, de dormir, de trabajar, de estar en paz. Mucha gente se asusta porque, cuando aparece, derrumba todas las cosas viejas que encuentra.
Nadie quiere desorganizar su mundo. Por eso, mucha gente consigue controlar esa amenaza, y es capaz de mantener en pie una casa o una estructura que ya está podrida. Son los ingenieros de las cosas superadas.
Otros se entregan esperando encontrar las soluciones para sus problemas. Descargan sobre la otra persona toda la responsabililidad por su felicidad y la culpa por la posible infelicidad.[...]
Apartarse de la pasión o entregarse ciegamente a ella, ¿cuál de las dos actitudes es la menos destructiva?”

- Este es el vagón de un tren eléctrico que yo tenía cuando era niño. No tenía permiso para jugar con él yo sólo porque mi padre decía que era caro. No tenía más remedio que esperar a que él tuviera ganas de montar el tren en medio de la sala, aunque generalmente se pasaba los domingos escuchando ópera. Por eso el tren sobrevivió a mi infancia pero no me dio ninguna alegría. [...] Ese tren intacto siempre me recuerda una parte de mi infancia que no viví.
- Tengo muchos trenes intactos en mi vida -dijo María- Uno de ellos es mi corazón. Al igual que tú, sólo jugaba con él cuando el mundo ponía los railes, y no siempre era el momento adecuado.”

No m'esperava el tòpic final feliç del llibre, que per a mi li fa perdre punts en com, fins aquell moment, havia evolucionat la història de la Maria.

divendres, 12 d’octubre del 2012

Dia del Pilar


Amb una mica d'ironia podriem dir que el pilar del dia hauria de ser el de folre, manilles i puntals. Però en tot cas que sigui la celebració de les noies que es diuen així i no cap altra, que les pobres, aquests any més que mai, han perdut tot el protagonisme.






Ben d'hora al matí m'ha arribat un sms dient-me que aquesta nit algú havia tret l'estelada que onejava al Monestir de Gualter i hi havia penjat una bandera espanyola. Què fort! Un poble que no arriba ni als 50 habitants, al mig de la terra ferma, i també aquí hi ha algú que vol espanyolitzar el territori. Mai havia vist una bandera espanyola en aquest lloc. De fet avui tampoc no li he vist perquè quan jo he arribat ja estava reconduït el tema, afortunadament.
Per molt que canviin banderes els sentiments no els poden canviar.
Visca Catalunya!


dimecres, 10 d’octubre del 2012

XV Fira internacional del cistell a Salt.














El passat cap de setmana es va celebrar a Salt la XV Fira Internacional del cistell.
D'entrada dius: Una fina del cistell INTERNACIONAL?
Doncs sí.
I no només això, sinó que ja va per la XV edició.












El principal motiu pel que hi vaig anar és perquè tenim un amiga que es dedica a fer cadires de boga i cadires de reixeta (http://www.bogamaria.com/ ) i com que s'havia de passar el cap de setmana a la paradeta i ens havíem de veure doncs vam decidir pujar cap a Salt unes quantes, veure la fira i participar en alguna activitat paral·lela i anar a dinar amb ella i fer petar la xerrada com a nosaltres ens agrada.

Va ser tot un èxit. El barri vell que era el que acollia la fira era un espectacle, tots els carrers i les cases de pes ben guarnides amb motius que acompanyaven el tema de la fira, amb molt de gust i digne de veure. Les parades de la fira molt interessants, amb artesans de tot el món i amb diversos estils com es pot suposar. Perquè encara que no ho sembli, això dels cistells és tot un món. Pel matí vam anar a una visita guiada per la devesa de Salt on un biòleg ens anava explicant els secrets d'aquells racons i de la vegetació que vestia la devesa. Finalment hi havia una visita a les vimeteres amb un artesà del poble que es dedica a l'estudi, el cultiu i el treball del vímet. Tot un món ben desconegut i amb força encant. És una llàstima que totes aquestes coses hagin tingut un gran retrocés i que de ser una forma de vida per a molta gent hagi passat gairebé a l'oblit. Encara sort que ara sembla tornar a rebrotar igual que les vimeteres que poc a poc s'han recuperat al poble i les tècniques que tornen a lluir en l'elaboració d'estris que ara són més elements decoratius que altra cosa.

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Aguantant la mirada


Em vaig trobar l'altre dia amb una mirada intensa que no m'abandonava. Jo, que m'agrada acceptar reptes, la vaig aguantar durant força estona, i quan dic força estona, vull dir mooolta estona. Buscava entendre què volia però no arribava a endevinar-ho. I la mirada seguia. Hi havia moments en els que se m'escapava el riure. Suposo que era un recurs per desconcentrar a l'altre o una excusa per a poder-la apartar. Però no, no la vaig apartar.

Vaig seguir mantenint-la, en silenci, fixament. Ja feia gairebé mal. El cos em demanava o recular o avançar, però l'altra es mantenia ferma i el meu orgull em feia anar aguantant. La situació ja era subtilment tensa. Calia suavitzar aquella tensió.
Davant d'una d'aquestes mirades profundes et passen tantes coses pel cap!
Seguia sense entendre la demanda de l'altra. Era només un pols? M'intentava dir alguna cosa? M'estava convidant a què?
De fet s'estava allargant massa. Em sentia gairebé violenta, incòmoda.
Al final vaig acabar cedint jo i retirant-me del combat.
Havia caigut en la temptació de la provocació i no ho vaig poder resistir.
Però em quedava la reflexió sobre l'univers infinit que hi podia haver rera aquella mirada, rera cada mirada que et convida a entrar-hi.

dijous, 20 de setembre del 2012

La funesta ideologia.


No recordo com la conversa que manteníem davant d'una cerveseta va portar al Josep a explicar-nos que el seu fill no només havia escrit un llibre sinó que havia guanyat també un premi. Li vaig dir que me'l deixés i ho va fer. Me'l vaig cruspir en un parell de dies i això que jo no sóc gaire ràpida en això, però em va captivar.
Si hagués de dir de què va La funesta ideologia (d'entrada em va semblar un títol estrany) diria que és una novel·la que retrata d'una manera curiosa part de la “misèria humana”, tant a nivell social com a nivell individual. És una metàfora molt ben lligada del que som, del que volem ser i del que realment arriben a ser, de com perdem la identitat, dels llaços que ens uneixen i ens desuneixen dels altres éssers humans que trobem en el nostre camí, del que fan amb nosaltres les circumstàncies amb les que en veiem immersos, en definitiva d'allò que ja fa molts anys va donar títol al famós llibre del Milan Kundera, la insuportable lleugeresa de l'ésser.
Però la lectura d'aquest llibre m'ha fet anar més enllà de la mera lectura perquè no se si l'autor, en Joan Negre, estaria d'acord amb la meva descripció.
L'objectiu d'una novel·la de misteri és resoldre l'embolic que s'hi planteja, l'objectiu de les novel·les romàntiques és el relat dels fets que fan trobar dues persones i del que sorgeix o no entre elles, però aquesta novel·la de la qual avui en faig la ressenya no sabria com classificar-la. Hi ha molt més suc per esprémer del que sembla a primer cop de vista, hi ha moltes reflexions infiltrades en les que parar-nos a pensar. I com que les metàfores donen molt joc, ves a saber tot el que vol dir l'autor. Aquí està la gràcia, que cadascú en pot treure molt de profit. Us hi animeu?

Us en deixo algun fragment:
...“L'inconscient ens porta molt camí per endavant. És com si només ell pogués contemplar els fils que teixeixen el nostre destí i prepara el terreny, fent comparèixer amb antelació els entrebancs que haurem de superar.”

...”-Tothom s'ha de comprometre tard o d'hora per alguna cosa- va dir en Tortiola, afuant-se el bigoti-. Sé que no és una decisió senzilla i que a la teva mare no li agradarà, però crec que seguint així acabaries no sent ningú en aquest poble, i per acabar d'aquesta manera és millor no viure. Jo he aprés ara, possiblement massa tard, que sense lluita no hi ha victòria. S'ha de ser valent i no tenir por. Si et compromets ja hauràs vençut, perquè molt pocs s'atreveixen a escollir.”

...”En Tortiola va sortir del cotxe i va voltar-lo per darrere. Va obrir la porta i va agafar el cadàver de la Cris(*) que conservava el somriure. Era reconfortant pensar que no l'havia perdut. La bala havia anat més ràpida que la percepció de la destrossa del cervell i no havia tingut temps d'adonar-se de res. És clar que també podia estar somrient perquè en l'última espurna de vida havia pensat que ja era hora que s'acabés tanta ximpleria. En tot cas ella somreia; la resta eren opinions poc justificades, un exercici d'imaginació.”

(*) La Cris era una gossa a la que li acabaven de clavar un tret al cap.

dimarts, 18 de setembre del 2012

Estiu VI

La cirereta del pastís: Morella (*)

Per a rematar les vacances hem anat a Morella, un poble de la comunitat valenciana digne de veure. De fet està declarat Conjunt històric artístic pel seu patrimoni monumental, pel seu passat històric i també pel seu ric patrimoni cultural i tradicional. Però si el poble en sí ja és maco, quan celebra les festes del sexenni (festa que es celebren cada 6 anys) és espectacular. I aquest any tocava ja en la seva edició 53. 


Els carrers es vesteixen de gala, amb roba de festa als balcons i els veïns de cada carrer el decoren amb murals i estructures de paper amb un determinat motiu. Els carrer competeixen entre sí i guanya el concurs el carrer que més vots té. A més hi ha una passada pels carrers de tots els grups dansaires de nens i joves, bandes de música, pubilles, reines, santes i altres grups.

La mascletà a la plaça dels estudis sempre hi posa el toc de festa que dona la pólvora i en aquest cas la més sonora. L'artesania i la gastronomia típica del poble també té el seu moment de glòria. Un racó que heu d'apuntar a la vostra agenda, per quan pugueu, però especialment per l'agost d'aquí a 6 anys.

(*)(Ja sé que vaig tard, però se m'havia desprogramat aquesta entrada i no me n'havia adonat. No m'ho tingueu en compte)

dilluns, 10 de setembre del 2012

Estiu V



El que ens hem trobat que no sortia a cap guia.

Bicicleta happy flower: el colom s'ha pres el pedal com a niu.
Aquesta anava en boles, només era roba el triangle negre.
Uns joves en una performance per a reivindicar el salvament de la natura.

Xocolatines belgues!
Què era això? Doncs no ho sé, estava ubicat al pati d'una església.
Els camins inexpugnables de la fe.
Un mim que ha cobrat vida i ha canviat la manera de guanyar-se la vida.
 Ara fa retrats. Si és que el món laboral està malament a tot arreu!
Visca la polivalència!
Les verdures de colors, protagonistes a molts parterres dels parcs:
 fixeu-vos en les bledes, la coliflor i l'àpit!

Uns fanals la mar d'originals

Algún català instal·lat a Bruges que ja havia penjat l'estelada

Senyals de transit per a gossos: els indica que han de fer pis a l'arbre.
Un piano davant l'Atomium.
 El Xavier amb la samarreta del Barça tocant-lo.

Els meus companys de viatge, i alguns més, i la seva activitat preferida: jeure.
I aquí els hi posaven fàcil!