Em
vaig trobar l'altre dia amb una mirada intensa que no m'abandonava.
Jo, que m'agrada acceptar reptes, la vaig aguantar durant força
estona, i quan dic força estona, vull dir mooolta estona. Buscava
entendre què volia però no arribava a endevinar-ho. I la mirada
seguia. Hi havia moments en els que se m'escapava el riure. Suposo
que era un recurs per desconcentrar a l'altre o una excusa per a
poder-la apartar. Però no, no la vaig apartar.
Vaig
seguir mantenint-la, en silenci, fixament. Ja feia gairebé mal. El
cos em demanava o recular o avançar, però l'altra es mantenia ferma
i el meu orgull em feia anar aguantant. La situació ja era
subtilment tensa. Calia suavitzar aquella tensió.
Davant
d'una d'aquestes mirades profundes et passen tantes coses pel cap!
Seguia
sense entendre la demanda de l'altra. Era només un pols? M'intentava
dir alguna cosa? M'estava convidant a què?
De
fet s'estava allargant massa. Em sentia gairebé violenta, incòmoda.
Al
final vaig acabar cedint jo i retirant-me del combat.
Havia
caigut en la temptació de la provocació i no ho vaig poder
resistir.
Però
em quedava la reflexió sobre l'univers infinit que hi podia haver
rera aquella mirada, rera cada mirada que et convida a entrar-hi.
Em recorda alguna situació de viatge en el tren o metro...
ResponEliminaa vegades mires i quan et mires recules...
a vegades et miren i quan mires reculen...
a vegades ningú recula, però és una situació excepcional... jo no sóc massa bona mantenint reptes amb la mirada. Sempre m'ha costat.
costa molt aguantar una mirada ferma tanta estona.......dóna per dir: que carai busques?
ResponEliminaOstres, jo sóc de les que aguanten la mirada. Amb coneguts i fins i tot amb desconeguts. Un dia estava pel carrer caminant i va passar un cotxe i el conductor se'm va quedar mirant, el vaig mirar però evidentment el cotxe em va avançar, el tio em continuar mirant pel retrovisor i jo vaig clavar-li la mirada allà. De vegades tornar la mirada és una forma de posar barreres. A vegades tot el contrari, és convidar-lo a què entengui alguna cosa que no li dius en paraules.
ResponEliminaEn el teu cas, sabent si la mirada era d'una persona coneguda per tu o desconeguda, pots saber més coses, no?
I penso que cada cas és diferent i què no sempre costa igual mantenir la mirada als ulls d'una altra persona. Hi ha ulls que no deixen mai de parlar i potser, només potser, deixar-los de mirar és un intent per deixar d'escoltar-los.
I si desbarro, no em facis massa cas....
patonets!
Uf, a mi em guanyen fàcilment. Si em guanyava el meu gat... em costa aguantar la mirada, encara que no es pot dir que ho hagi provat massa, potser em sorprendria.
ResponEliminaPer a aquells que patim d'una mica de fotosensibilitat, ens ve molt bé això de les ulleres de sol. Són molt pràctiques i difícilment algú t'aguanta la mirada. No ho penses així, estimada?
ResponEliminaUna abraçada
Carme: Sí, això del tren o del metro també passa. És un altre exemple del que jo deia, tot i que no era el mateix.
ResponEliminaJoan: Pot ser és que també fa una mica de por la resposta!
Gerònima: Que sigui d'una persona coneguda no és la clau de tot. Tots tenim un fons secret i és aquest el que pot voler aflorar en una mirada intensa.
Xexu: Tu practica, que també se n'apren. I amb la pràctica aprens moltes més coses...
Dissortat: A mi m'agraden les mirades clares i sense obstacles, com totes les coses, vaja. Tu ja ho saps. I les ulleres de sol, en aquests casos, totes fora!