Kultura

Admiro la gent intel·ligent i culta. I l'admiro perquè em fan adonar de tantes i tantes coses que a mi em falta saber. Alguns em fan sentir enveja, em fan sentir petita. Però paral·lelament també topes amb una altra realitat, i t'adones de la gran incultura general que té la gent corrent.

Ja fa temps que m'esgarrifo de veure el poc que saben els alumnes que passen per la meva aula. Amb tot el que tenen avui al seu abast! Jo crec que precisament per la facilitat que tenen d'accedir a qualsevol cosa han perdut interès per a fer-ho. I si els preguntes qualsevol cosa que se surt del tema que estem treballant a classe ja estan perdudíssims. No es saben situar en un mapa, no estan al dia de l'actualitat, no es pregunten el perquè de les coses, no tenen ganes de fer feina, no són creatius, ... la única cosa que dominen tots és el controls de les maquinetes que tenen per a jugar, en això si que són experts. Potser si que és una competència que nosaltres no vam explotar perquè no necessitàvem i ara, en l'era digital, això és bo, però segueixo pensant que hi ha una base en la maduració cognitiva que s'ha de fer a mà (a cervell, millor dit) i no a màquina.

Avui per avui (demà, amb la reforma Wert, ja no sé com quedarà la cosa) estructurem l'ensenyament en l'adquisició de les competències bàsiques: operacions matemàtiques; estructura del llenguatge, en suport clàssic i en suport digital; habilitats i coneixements socials, habilitats i coneixements artístics... i penso que no ens en sortim massa bé.

I és que després ens queixarem del que tenim, però no acabem de fer bé la feina i així només tindrem el que ens mereixem. I si no plantem cara a algunes coses, encara anirem a pitjor.

Si volem que les coses canviïn hem de canviar la manera de fer que tenim ara. Res no canvia si nosaltres no canviem. Pit i collons!

Ara, a les portes del nou any, no és mal moment per a pensar-hi seriosament i fer nous plantejaments, oi?

Ja ho va dir ell i segueix vigent: “Tot està per fer i tot és possible” (Miquel Martí i Pol).

Concert de hang

Dissabte vaig tenir l'oportunitat d'assistir a un concert de hang. El mestre de cerimònies era Ravid Goldschmidt, pianista, percussionista i mestre de Hang, un dels autors internacionals més importants de l'instrument . Va ser un concert en un clima “familiar” i vam tenir l'oportunitat no només de ser captivats per la bellesa del so del hang sinó d'aprendre moltes coses d'aquest instrument de les mans de Ravid i del seu coneixement extens d'aquest instrument.

Vam tenir el privilegi de conèixer molts detalls d'aquest instrument nascut als voltants de l'any 2000, barreja del Steelplan de Trinidad y Tobago y el Ghatam de l'Índia, que consta només de 8 notes i que té una certa dificultat en fer-les sonar. De fet vam poder també provar de tocar-los i experimentar-ho en primera persona. Una interessant experiència.

Meditació

Aprèn a posar-te en contacte amb el silenci dins de tu mateix i sabràs que tot en la vida té un propòsit.

Elisabeth Kübler-Ross

12-12-12

És el segon post que faig amb aquest titòl però a mi que m'agrada jugar amb els números no puc deixar escapar aquesta oportunitat que m'ofereix aquesta data. I programar-la a les 12:12h ja és el "no va más".

Més val entretenir-se en això que com a mínim no fa mal a ningú.

Doncs bé,  el 12 és un dels números màgics que han existit al llarg de la història. Avui pels amants del 12 serà tot un orgasme.

Per a mi no em reflexa cap cosa especial però si que li tinc simpatia a aquest número. I penso que té entitat, La dotzena, d'alguna manera, és una quantitat que mesura. I el que més m'agrada de dir, és que les 12 és l'hora màgica perquè fa que les agulles del rellotge es petonegin.

Però a part de tot, només serà un preambul per l'esperada data: 21.12.12 (el mateixos números) en que segons un quantitat de gent en el món creu que s'acabarà el món, que hi haurà un canvi de paradigma.

Bé, el que hagi de ser, serà. Jo no m'he fet amb cap bunker ni res de res, però com en totes les coses hi ha d'haver opinions de tots tipus i persones per a tot. Així que espero sobreviure al que vingui, el 12, el 2l  o el 29 de febrer.

Amb un somriure d'orella a orella i que vingui el que hagi de venir.

Petons.

Català i en català!

Avui, dia de la constitució, ja no sé què se celebra. Cada vegada tot és més inconstitucional i cada vegada el que tenia una mica de sentit i era una mica coherent ho estem portant per uns camins de regressió que no puc entendre i que em fereixen en el meu interior i em fan sentir fatal.

Van sortint cada dia temes, mentides sistemàtiques, acusacions falses amb inconseqüències unidireccionals, corrupcions flagrants sense càstig, retallades en les condicions socials, en la llibertat moral, en els drets bàsics, ... és que no sé ni com expressar el que sento. I un ministre d'educació i cultura que d'educació sembla tenir-ne poca i que és el més anticultural que he vist mai...

Sento impotència, ràbia, pena...

Em dono ànims amb una dosi de Llach:

Tens un clavell per mi,

que a voltes tinc pena al cor

i tristesa als ulls

i em sembla tan difícil un poc de llum.

Au vinga amunt, amunt,

obre els teus ulls i amunt,

puja a la barca amb el teu bagatge

i recorda que la vida és teva.

El tema és el català. El català i l'educació. Llegeixo en molts blogs i diferents foros que no ens podran callar i que no podran amb nosaltres. Però un al carrer o a la seva vida pot fer el que vulgui, però quan la teva feina és ensenyar català i ensenyar en català... Si la cosa tira endavant i la llei s'aprova i s'ha d'aplicar, jo puc prendre l'opció de la insubmissió, i seguir fent les classes en català i de català, però puc tenir davant una clientela que s'aculli al que li interessi més i que els seus principis estiguis confrontats amb el meus i llavors què? Desitjo de tot cor que aquest moment no arribi mai i potser no hauria d'estar menjant-me el coco amb això que em fa perdre el present però m'ofusco pensant perquè em d'estar patint amb totes aquestes coses quan ja hauria de ser quelcom inqüestionable tot això. Fins on arribarem! 

Treballar el detall

Sovint arriben mails o veus pel facebook powerpoints o altres muntatges de diapositives amb fotos i textos unes vegades enginyosos, altres curiosos o emotius, d'espectacular bellesa, interessants, etc. Al cap de cinc minuts de qualsevol aconteixement ja hi ha l'acudit fàcil penjat a la xarxa. Moltes vegades em ve al cap la idea de que hi ha gent amb molt temps lliure per poder dedicar-se a fer totes aquestes coses.

Avui, buscant coses per internet (gran tasca aquesta, sobretot en saber trobar el que realment busques) m'ha aparegut això:

No vull ni pensar en el temps de dedicació que ha necessitat això. El resultat és una passada. Segur que d'amor n'hi ha dedicat un munt. I paciència! Jo us ho dedico a tots vosaltres, ja que també teniu la paciència d'aguantar-me a mí.

Bona setmana!

Horror, només de pensar-ho!

El crit de Munch

Ahir al vespre es va sentir soroll a casa d'un veí: cops, crits, insults, corredisses... No és que sigui habitual, però no era la primera vegada.

Aquest matí m'he despertat amb un tret. Primer he pensat que potser havia estat  una altra cosa, una topada d'algun cotxe, per exemple. Però al cap de poca estona n'he sentit un altre. El cap se me n'ha anat enseguida a casa dels veïns. M'he esgarrifat. Però ha començat a ser una cosa tan corrent a les notícies que sempre hi veus la possibilitat.

Però el cap anava barrinant i no volia que fos això. Els trets s'havien sentit més lluny. Un tercer tret. Sí, era més lluny. I què carai era allò a les 7 del matí? A cada tret sentia més inquietud.

Llavors el cap encara se me n'ha anat a més distància: una guerra.

No, no he pensat que era la guerra. Però si he pensat el que ha de ser conviure amb aquest sorroll, aixecar-te i sobreviure en mig de constants trets. Quin horror!

I pensar que les coses poden arribar a aquests extrems!

La violència està tant instaurada en les nostres vides que a vegades no som capaços ni de parlar, ni d'escoltarnos, ni de comunicar-nos com a persones que se suposa que som. I aquesta mateixa violència és una cosa que s'engresca sola i es va fent gran fins que no la podem controlar i ens fa perdre el nord convertint-nos en monstres...

Ai, que jo també m'estic enfilant ara!

No perdem el seny, tot i no oblidar la rauxa.