 |
| El crit de Munch |
Aquest matí m'he despertat amb un tret. Primer he pensat que potser havia estat una altra cosa, una topada d'algun cotxe, per exemple. Però al cap de poca estona n'he sentit un altre. El cap se me n'ha anat enseguida a casa dels veïns. M'he esgarrifat. Però ha començat a ser una cosa tan corrent a les notícies que sempre hi veus la possibilitat.
Però el cap anava barrinant i no volia que fos això. Els trets s'havien sentit més lluny. Un tercer tret. Sí, era més lluny. I què carai era allò a les 7 del matí? A cada tret sentia més inquietud.
Llavors el cap encara se me n'ha anat a més distància: una guerra.
No, no he pensat que era la guerra. Però si he pensat el que ha de ser conviure amb aquest sorroll, aixecar-te i sobreviure en mig de constants trets. Quin horror!
I pensar que les coses poden arribar a aquests extrems!
La violència està tant instaurada en les nostres vides que a vegades no som capaços ni de parlar, ni d'escoltarnos, ni de comunicar-nos com a persones que se suposa que som. I aquesta mateixa violència és una cosa que s'engresca sola i es va fent gran fins que no la podem controlar i ens fa perdre el nord convertint-nos en monstres...
Ai, que jo també m'estic enfilant ara!
No perdem el seny, tot i no oblidar la rauxa.
Mmm... però no has acabat sabent d'on venien els trets? Eren de veritat? A aquelles hores? No serien els trabucaires del poble? A mi sempre em despertaven i em feia una gràcia...
ResponEliminaSi, finalment vaig deduir que eren d'una celebració esportiva, per ña meva tranquil·litat.
ResponEliminaSí, Laura, tots aquests pensaments, quin horror!
ResponEliminaPer sort, sembla que ha estat cosa d'una celebració.
M'has fet recordar que fa molts anys quan encara vivia en un pis a Barcelona, i érem molt joves... un bon dia vam sentir molts crits i moltes baralles en un pis veí. No sabíem pas què fer i feia patir perquè les paraules eren molt i molt amenaçadores. Al cap d'una estona van baixar de to i més tard es van aturar. L'endemà altre cop i l'endemà passat un altre cop i en aquesta tercera ens vam adonar que repetien exactament les mateixes paraules... i l'endemà vam poder saber que era un grup de teatre amateur que assajava.
ja ho pots ben dir quin esglai i quin horror! hem de bandejar la violència, no hem de deixar que ens invadeixi la por ....la prudència sí la por no....sort que no eren trets reals !
ResponEliminaUna guerra??? I per què no???
ResponEliminaCarme: Els trets eren de celebració, però els crists del vespre no ho eren. La vida per a molts és un infern. De fet per a massa.
ResponEliminaBona la teva anécdota també!
Elfreelang: La impotència davant la violencia si que fa por.
Dissortat: Home, més val que no n'haguem de veure cap de guerra. Ja moltes vegades el dia a dia ho és prou una petita guerra!
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina