#coronavirus #emquedoacasa #totsortirabe Part 3

El coronavius ha marcat un abans i un després, això és indiscutible. Durant el confinament hem canviat el punt de mira i la lectura de moltes coses, hem aprés a valorar coses que mai ens havíem ni plantejat, hem aprés a agrair obertament serveis que abans inclús ens atrevíem a infravalorar o a criticar de forma fàcil, hem donat valor a les petites coses del dia a dia, a racons de casa que no havíem explorat, hem donat espai a lectures oblidades, hem recuperat converses amb amics que feia temps no trobàvem temps per a dedicar-los temps (valgui la doble redundància)...

Una altra cosa que ha guanyat valor ha estat la creativitat. En molts àmbits, molta gent ha tret l’artista que tots en menor o major mesura, portem a dins. I els que ja havien explorat aquest terreny també han trobat temps per a desempolsar les eines i deixar-se anar amb velles i oblidades pràctiques. Però en general la societat ha tingut moltes idees individuals i col·lectives per a expressar de diferents maneres allò que tenien ganes, per a ser solidaris i per a suplir sentiments, celebracions, agraïments, desitjos,...

També val a dir que s’ha fet un gran salt en l’ús de les tecnologies. Uns a marxes forçades i altres que potser s’hi havien ja iniciat, han passat de carretera nacional a autopista. El teletreball ha entrat de manera fulminant a moltes empreses, a algunes inclús en que ni s’ho haurien plantejat, ha entrat també en el món de l’educació en el que si que ja hi havia una pràctica en formació a distància, però no en el dia a dia de l’escola d’infantil, primària i secundària on ens hem hagut de posar les piles en molts sentits, tant els docents com els alumnes.

Les relacions interpersonals també s’han vist ajudades de les pantalles. Videotrucades, videoconferències, reunions virtuals, trobades a través de pantalles i diverses aplicacions per a veure als familiars, amics, companys i persones que estimes.

El món de la cultura s’ha implicat també oferint espectacles oberts en diferents canals i molts famosos, o no tan famosos, de diferents àmbits professionals ens han acostumat a seguir-los en directe en les seves “actuacions”: cuiners, cantants, esportistes, ioga, etc.

Finalment, segur que molts hem tornat a aprendre a conviure amb els de casa, que donat el ritme de vida que portàvem a vegades no teníem ni ocasió de fer-ho massa. És així de trist però també és així de cert. Ara hem tingut temps i ocasió per a tot.

Algunes coses bones també ens ha portat el bitxo. No les deixem perdre, que no se pas si compensen les que ens ha portat de dolentes, de les quals avui no en vull parlar.

Relats Conjunts. La noia a la finestra.

Aquí va la meva proposta pels Relats Conjunts, que davant de  La Noia a la finestra que tant m'agrada, no me n'he pogut estar.

Diu que qui neix vora el mar mai se’n pot allunyar gaire. La Judith necessitava el mar com l’aire que es respira. Ella no feia la migdiada a sobre el llit, ella se n’anava a la finestra i observava el mar, escoltava el repicar de les ones a l'escullera, s’enlluernava amb els tons de blauverds que ballaven ara amunt i ara avall i omplia els pulmons de l’aroma que sempre l’havia acompanyat, de sal, de sol, de sorra, de vida. Perquè per a ella, allò era la seva vida.

I aquella tarda, aquella tarda però, esperava amb candeletes una altra cosa, esperava al seu capità, era el dia de Sant Jordi i mai li faltava la seva rosa, una rosa blava, blava com el seu mar.

La cara norte del corazón de Dolores Redondo

Aquest és el cinquè llibre que em llegeixo de l’escriptora que, fidel al seu estil i als seus personatges, relata la història de la investigació d’un assassí en sèrie d’EUA que anomenen "el compositor". Ella pren contacte amb la història participant en un curs d’intercanvi per a policies de l’Europol a l’Acadèmia del FBI d’EUA. Però de forma inesperada, la inspectora Amaia Salazar passarà a formar part de l’equip d’investigació, que els portarà a Nova Orleans a vespres de l’huracà Katrina i que després de la devastació del mateix i de moltes altres històries que es creuen pel camí, acabarà atrapant a l’assassí i guanyant la glòria. 

Durant el transcurs de la història i mestre viu els perills dels diferents escenaris que troben, reviu episodis mal curats de la seva infantesa en el seu poble i amb la seva família i sorgeixen els fantasmes que l’enfronten a la por i a uns records que ha d’aprendre a superar. Quan acaba tot, i envoltada de felicitacions ha de negociar la seva tornada a Espanya que és on ella té clar que vol tornar.

De fet aquesta història és anterior a les que podem llegir a la Trilogia del Batzán i al llibre hi surten coses que qui no hagi llegit els altres, no se si pot entendre bé.

És el quin menys m’ha agradat dels seus llibres. L’he trobat lent i recreant-se massa en tota la devastació de l’huracà i les misèries humanes. M’ha costat seguir el fil d’alguns personatges i s’entrecreuen tantes històries que a moments tampoc tenia clar el perquè de tot plegat.

M’agrada com escriu aquesta dona però crec que la inspectora Salazar i la seva dura història personal ja està prou explotada.

Concurs Lletres i fils - 6è fil - Quina experiència!

Qui ens ho havia de dir que viuríem els que ens ha caigut a sobre? Hauria pogut ser un relat d’aquests apocalíptics, però no. La realitat, com tantes altres vegades, ha superat la ficció. Deien que va començar a la Xina i va anar avançant pel món fins arribar a Amèrica fent el camí llarg. Ara els xinesos diuen que van ser unes tropes americanes que van anar a fer unes maniobres a la Xina les que hi van portar el virus. Total, que de qui és la culpa? De les mans de qui s’ha escapat això? Jo el que sé és que l’he ben enganxat i que porto 12 dies a estones mirant el sostre i a estones estudiant la làmina que tinc emmarcada a la paret en la que hi ha pinta un món millor, el món que el dia que pugui travessar la porta em vull trobar.

#coronavirus #emquedoacasa #totsortirabe Part 2

Ha passat l’inevitable. M’he contagiat. No puc arribar a endevinar ni com ni quan. Em faltava això! Només se que quan el meu germà ja havia decidit venir-me a fer el relleu a casa de la mare, em vaig començar a trobar malament. Al vespre em vaig posar el termòmetre i estava a 40º i em vaig acollonir. Vaig prendre un paracetamol i al matí ja no en tenia. Però al cap d’una estona quan ja havia arribar el meu germà em vaig tornar a començar a sentir fatal i vaig marxar a casa. Vaig arribar a 39º una altra vegada. Em vaig ficar al llit i a covar la febre. Dissabte, diumenge, dilluns... i dimarts ja no vaig poder més i vaig trucar al metge. Em van fer anar a fer-me una placa i el diagnòstic va ser clar. Pneumònia al pulmó dret i començant a l’esquerra i em van enviar directament a l’hospital. Tremolava anar allà pel que m’hi pogués trobar, però ho tenien molt controlat i em van tractar superbé. Em van fer la prova del PCR, un electro i no se que més i cap a casa amb un pack de medicació, a confinar-me estrictament en la meva habitació i a no sortir d’allà per a res fins a nova ordre. M’emportava de regal el covid-19.

Total, que aquí estic des de fa una setmana: un espai de 20m (ho dic a ull) on em porten el menjar a la porta, l’entro, m’ho menjo i trec el plat buit quan he acabat. Ho he passat fatal, física i psíquicament i això estic segura que farà cicatrius que trigaran a curar, però ja estic en la fase de millora. Tinc un seguiment diari telefònic des de l’hospital i la veritat és que els metges em donen molts ànims i em parlen amb molt carinyo.

La de voltes que li he donat a tot aquests dies! Potser amb el temps s’oblidaran coses i tornarem a la vida frenètica que tots teníem però, ara de moment, sento que la meva vida ha fet un gir, que això serà un punt d’inflexió.

Malgrat tot, encara em faig la mateixa pregunta que em feia en el post anterior:

Què n’hem d’aprendre de tot plegat?

Cinc afirmacions

- Sóc aficionada a participar en concursos de la tele i he anat a diversos.
- Un any, erem a la festa de cap d'any en una discoteca i ens va caure al mig de la pista la làmpada gran del sostre.
- Fa uns anys vaig anar de turista a passar la Setmana Santa a Irán amb una amiga.
- Un estiu erem de camping a la Bretaña francesa amb un remolc i en una nit ventosa ens va caure a sobre un arbre. Van haver de venir els bombers a desincrustar-lo del remolc.
- No falto cap any a l'aplec del caragol de Lleida. No se pas si aquest any serà el primer!

Au, ja poeu anar fent apostes!

#coronavirus #Emquedoacasa #totsortirabe I

Fa dies que tinc ganes d’escriure, de fer una mena de diari d’aquesta pandèmia que ens ha tocat viure i explicar de manera subjectiva la desagradable experiència que ens ha tocat passar. Com més dies passen més coses se m’acumulen en el cap però tot i ser dels primers que vam ser confinats, el Mestres, estic tenint molta feina i estic tot el dia connectada amb els companys preparant unes activitats pels alumnes perquè no perdin el ritme escolar i també perquè els ajudi a desconnectar de l’alarma i la negativitat que es respira.

Això és el que havia començat a escriure i de tantes i tantes coses que em passaven pel cap no sabia com continuar. Molts sentiments encontrats, moltes sensacions estranyes, molts pensaments que mai hauríem tingut, moltes situacions desagradables i tristes. El decret fa tancar bars i restaurants i el meu fill que és cuiner va venir amb llàgrimes als ulls perquè de moment es quedava sense feina. Acabaven de venir de fer 15 dies de vacances i havien omplert les càmeres del restaurant aquella setmana per tornar a engegar la temporada. Tot perdut i el negoci tancat. I possiblement no el puguin tornar a obrir. Al cap de dos dies el meu home ve a casa explicant que un company seu presenta sintomatologia de Covid 19 i truca al CAP per demanar informació del que s’ha de fer i li donen la baixa preventiva amb confinament absolut a casa i aconsellen aïllament de la família.   Paral·lelament, el meu germà i la meva cunyada comencen a presentar síntomes: tos, febre, mal de cap... al 061 no agafen el telèfon...

Tenim a la mare amb 91 anys que viu sola, a 40 km de nosaltres i que quan la truquem perquè no ens atrevim a anar-hi, ens diu que no te gana i que passa moltes hores al llit. I la noto trista, molt trista i depressiva.  Les veïnes li han dit que li portaran el que necessiti i en passen ànsia però no acabo d’estar tranquil·la. El debat intern és terrible, vaig a veure a la meva mare amb el perill de que li encomani alguna cosa o espero a veure com evoluciona tot? Cada dia la trucada de rigor em deixa més intranquil·la. Ella pateix per nosaltres i nosaltres patim per ella. Dimarts dia 24 la truco abans de dinar i no m’agafa el telèfon, truco i truco donant-li temps per si estava al llit, per si estava a lavabo, per si s’estava dutxant... finalment truco a una veïna que te claus de casa seva i li dic que hi entri. Entra i la troba a terra, desmaiada. Sense entrar en més detalls, mentre jo agafo sense dubtar-ho el cotxe i me n’hi vaig, la veïna truca als serveis mèdics i em truca el metge de l’ambulància que arriba a casa a preguntar-me si la porten a l’hospital. A mi em pregunten si l’han de portar a l’hospital? Aparentment no te res trencat en la caiguda ni te cap ferida i ja està conscient però clar, cal saber què ha passat. Però una persona dèbil com està, amb 91 anys i amb la situació que hi ha a les urgències de qualsevol centre mèdic... el risc està servit!

Finalment decideixen portar-la al CUAP del carrer Cobalt de L’Hospitalet. Tothom absolutament amb mascaretes i guants. Escolto a diferents sanitaris parlar entre ells i només es parla de contagi. Una infermera de trauma li demana a la noia que és a la recepció que quan arribi el doctor de dinar a veure si li pot donar un cop d’ull a la placa que li han fet on hi ha una taca als pulmons, una mare i una filla arriben molt nervioses pq les han trucat per venir-se a fer el  test del coronavirus, no deixen seure a ningú a les cadires de les sales d’espera... reina el caos i el nerviosisme. A la meva mare li fan un electro i una placa i sembla que tot està bé. Me l’emporto a casa com puc i no s’aguanta dreta però si vull una ambulància hi ha 5 hores d’espera, així que fujo del focus per si de cas i me les apanyo com puc.

La meva mare no recorda què ha passat, no recorda per què era al terra de la cuina, despullada, i no sap des de quan hi era, es troba malament, molt dèbil, molt desorientada, no te gana ni ganes de res... i de cop se’m gira molta feina.

Porto just una setmana confinada amb ella, amb un kit bàsic que vaig agafar per venir aquí fa uns dies: quatre peces de roba, el llibre que estic llegint que no el toco i el portàtil. Entretant al meu home li han fet un ERTO i la meva mare ha tingut altres complicacions mèdiques, alienes al coronavirus, però col·laterals al mateix.  En el seu cas tot això ja ha marcat un abans i un després perquè ha fet una baixada tal que ha perdut la autosuficiència de la que gaudia fins ara i ha passat a ser dependent, de moment dia i nit.

Jo me’n cuido, de moment, ja que ara puc. Teletreballo amb unes condicions que estan lluny de ser les òptimes perquè només vaig agafar el portàtil en previsió del que pogués passar. La veïna em deixa connectar-me al seu wifi ara que tot això ha fet que la virtualitat sigui el dia a dia per a tot. I per les nits no puc dormir. El cap em dona massa voltes. La salut física afortunadament resisteix. La mental a voltes vola a ras de terra. I el món està immers en un núvol de surrealisme que ningú s’explica com ha arribat ni com i quan marxarà.

Què n’hem d’aprendre de tot plegat?