dimecres, 1 d’abril de 2020

#coronavirus #Emquedoacasa #totsortirabe I


Fa dies que tinc ganes d’escriure, de fer una mena de diari d’aquesta pandèmia que ens ha tocat viure i explicar de manera subjectiva la desagradable experiència que ens ha tocat passar. Com més dies passen més coses se m’acumulen en el cap però tot i ser dels primers que vam ser confinats, el Mestres, estic tenint molta feina i estic tot el dia connectada amb els companys preparant unes activitats pels alumnes perquè no perdin el ritme escolar i també perquè els ajudi a desconnectar de l’alarma i la negativitat que es respira.

Això és el que havia començat a escriure i de tantes i tantes coses que em passaven pel cap no sabia com continuar. Molts sentiments encontrats, moltes sensacions estranyes, molts pensaments que mai hauríem tingut, moltes situacions desagradables i tristes. El decret fa tancar bars i restaurants i el meu fill que és cuiner va venir amb llàgrimes als ulls perquè de moment es quedava sense feina. Acabaven de venir de fer 15 dies de vacances i havien omplert les càmeres del restaurant aquella setmana per tornar a engegar la temporada. Tot perdut i el negoci tancat. I possiblement no el puguin tornar a obrir. Al cap de dos dies el meu home ve a casa explicant que un company seu presenta sintomatologia de Covid 19 i truca al CAP per demanar informació del que s’ha de fer i li donen la baixa preventiva amb confinament absolut a casa i aconsellen aïllament de la família.   Paral·lelament, el meu germà i la meva cunyada comencen a presentar síntomes: tos, febre, mal de cap... al 061 no agafen el telèfon...
Tenim a la mare amb 91 anys que viu sola, a 40 km de nosaltres i que quan la truquem perquè no ens atrevim a anar-hi, ens diu que no te gana i que passa moltes hores al llit. I la noto trista, molt trista i depressiva.  Les veïnes li han dit que li portaran el que necessiti i en passen ànsia però no acabo d’estar tranquil·la. El debat intern és terrible, vaig a veure a la meva mare amb el perill de que li encomani alguna cosa o espero a veure com evoluciona tot? Cada dia la trucada de rigor em deixa més intranquil·la. Ella pateix per nosaltres i nosaltres patim per ella. Dimarts dia 24 la truco abans de dinar i no m’agafa el telèfon, truco i truco donant-li temps per si estava al llit, per si estava a lavabo, per si s’estava dutxant... finalment truco a una veïna que te claus de casa seva i li dic que hi entri. Entra i la troba a terra, desmaiada. Sense entrar en més detalls, mentre jo agafo sense dubtar-ho el cotxe i me n’hi vaig, la veïna truca als serveis mèdics i em truca el metge de l’ambulància que arriba a casa a preguntar-me si la porten a l’hospital. A mi em pregunten si l’han de portar a l’hospital? Aparentment no te res trencat en la caiguda ni te cap ferida i ja està conscient però clar, cal saber què ha passat. Però una persona dèbil com està, amb 91 anys i amb la situació que hi ha a les urgències de qualsevol centre mèdic... el risc està servit!
Finalment decideixen portar-la al CUAP del carrer Cobalt de L’Hospitalet. Tothom absolutament amb mascaretes i guants. Escolto a diferents sanitaris parlar entre ells i només es parla de contagi. Una infermera de trauma li demana a la noia que és a la recepció que quan arribi el doctor de dinar a veure si li pot donar un cop d’ull a la placa que li han fet on hi ha una taca als pulmons, una mare i una filla arriben molt nervioses pq les han trucat per venir-se a fer el  test del coronavirus, no deixen seure a ningú a les cadires de les sales d’espera... reina el caos i el nerviosisme. A la meva mare li fan un electro i una placa i sembla que tot està bé. Me l’emporto a casa com puc i no s’aguanta dreta però si vull una ambulància hi ha 5 hores d’espera, així que fujo del focus per si de cas i me les apanyo com puc.
La meva mare no recorda què ha passat, no recorda per què era al terra de la cuina, despullada, i no sap des de quan hi era, es troba malament, molt dèbil, molt desorientada, no te gana ni ganes de res... i de cop se’m gira molta feina.
Porto just una setmana confinada amb ella, amb un kit bàsic que vaig agafar per venir aquí fa uns dies: quatre peces de roba, el llibre que estic llegint que no el toco i el portàtil. Entretant al meu home li han fet un ERTO i la meva mare ha tingut altres complicacions mèdiques, alienes al coronavirus, però col·laterals al mateix.  En el seu cas tot això ja ha marcat un abans i un després perquè ha fet una baixada tal que ha perdut la autosuficiència de la que gaudia fins ara i ha passat a ser dependent, de moment dia i nit.
Jo me’n cuido, de moment, ja que ara puc. Teletreballo amb unes condicions que estan lluny de ser les òptimes perquè només vaig agafar el portàtil en previsió del que pogués passar. La veïna em deixa connectar-me al seu wifi ara que tot això ha fet que la virtualitat sigui el dia a dia per a tot. I per les nits no puc dormir. El cap em dona massa voltes. La salut física afortunadament resisteix. La mental a voltes vola a ras de terra. I el món està immers en un núvol de surrealisme que ningú s’explica com ha arribat ni com i quan marxarà.
Què n’hem d’aprendre de tot plegat?

6 comentaris:

  1. Quina angoixa. Tothom està patint d'una manera o alta, però la teva situació i la de la teva família és francament complicada. T'envio una abraçada i molts ànims, a veure si passa aviat tot això i com a mínim es poden anar solucionant alguns temes, sense que sortir al carrer suposi una complicació més.

    ResponElimina
  2. Ufff, Laura, quina situació més complicada! Com es troba la teva mare? Almenys estàs amb ella i això li reconfortarà... pobreta. Els grans ho porten molt mal, perquè a més es veuen sols i això és el pitjor. Espere que passe prompte, t'envie ànims i molta força! Una abraçada

    ResponElimina
  3. Ostres! Quin greu em sap que se us hagi complicat tant la vida!

    Espero que poc a,poc tot vagi tornant a la normalitat.

    Molta sort,Laura i molta força!!! Una abraçada.

    ResponElimina
  4. Coincidim en l'edat de la mare. La teva també deu ser del 1929?
    També viu sola però per sort la tinc molt a prop de casa, i ahir mateix (amb la mascareta posada) Li vaig portar menjar. Li vaig haver de deixar a la porta. Com costa no poder abraçar-la, no poder fer-li un petó! Però l'hem de protegir.
    També està espantada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Has fet molt bé de dur-te la mare a casa.
      Com bé dius: tot sortirà bé.

      Elimina
  5. Gràcies a tots pels ànims que bona falta fan per passar de la millor manera tota aquesta hecatombe.

    ResponElimina