Quan anar al teatre és tot un luxe en tots els sentits

Fent temps fins l'hora de començar

Tunejant el passat

Per si algú no té clar per on s'hi entra.

Ara sí que sí!

Ja som a punt d'entrar!

Venint del bar, darrere de l'escenari

L'espectacle és a punt de començar

I l'obra imprescindible és:

Recordant-lo...

Què content estaria el meu pare amb el nou triplet! 
Li agradava tant el futbol que veia els partits de totes les lligues. A casa ens tenia farts amb tanta pilota. I el Barça era la seva vida. Era el més culé del món. Molts dies se n'anava al Camp nou al matí, venia a l'hora de dinar i a la tarda se n'hi tornava, a veure jugar a l'equip que fos. Al vespre encara buscava a la tele on feien futbol. 
Quan era a l'hospital i li volíem posar la TV perquè pogués veure els partits un dia ja ens va dir que li era igual el futbol, que ja només veia ninots que corrien. Recordo aquestes paraules com un gerro d'aigua freda, per tot el que significava això, pel seu declivi. 
Ara la meva mare, sola a casa, ha mirat tots els partits, recordant-lo i sabent com ho hauria gaudit ell. 

Avui hauríem celebrat el seu sant.
Son tantes les coses que ens el fan tant present...

Anar de comunió

Feia temps que no em tocava anar a un acte d'aquesta envergadura.  Però aquest juny m'ha tocat!

No se si sabré explicar el que em va fer sentir tota la parafernàlia que vaig veure.

No entenc com encara a aquestes alçades la gent celebra aquestes coses si no creu en res.

No entenc com el capellà s'ha de veure obligat a cridar l'atenció durant la cerimònia pel lamentable espectacle i falta de respecte del "públic" cap a la celebració.

No entenc els comentaris de la gent en resposta a la recriminació del capellà a nens que cridaven i a pares que no els feien callar impedint que s'escoltés el que es deia des de l'altar.

El que si entenc és que algú no combregui amb aquesta fe. Però això no hauria de ser sinònim de mala educació i absència de valors.

Doncs lamentablement així era. Els únics que estaven pel que tocava eren els pares dels nens que feien la comunió i que d'altra banda la majoria no trepitjarà més l'església si no és per anar a la d'algun altre familiar. Els parents, amics i coneguts diversos eren uns domingueros del tercer al quart. Hi havia gent whatsapeant, nens jugant a la PSV o amb tablets, gent parlant del que fos, i obviament uns quants professionals d'estar pendents només de captar el moment estelar de les criatures...

Vaig entendre quan el capellà va tancar els micros i va continuar la cerimònia a cappella només pels de la primera fila que eren els qui estaven seguint l'acte i vaig sentir vergonya aliena quan uns quants impresentables, creient-se amb el dret de sentir-se indignats, van aixecar-se i van recriminar aquesta actuació del mossén.

Ai si Jesucrist aixequés el cap!

Que tot forat tingui un pedaç!

Avui m'han de fer una prova mèdica i passo el matí preparant-me per la mateixa. Ja només la prova em fa por però encara me'n fa més saber els resultats.

Espero que sigui només una rutina, una prevenció, i que no en surti cap sorpresa d'aquí. Però el cap no para. 

D'entre les voltes que hi  he estat donant, hi era la d'anar-se fent gran, poc a poc i dia a dia, però fent-se'n. Perquè els anys passen per tots, per molt esperit jove que tinguem o vulguem tenir molts. L'esperit és una cosa i el cos una altra.

No ens ofeguem en un got d'aigua

Ahir vaig veure la notícia de la dona més gran que hagi acabat una marató. Una àvia de 92 anys, amb un càncer superat  i que va començar a córrer als 70 anys. "Encara hi som a temps!"- vaig pensar. Però la veritat és que jo no m'hi veig gaire fent maratons a aquestes alçades. Espero que la gran marató sigui aguantar encara molts anys al peu del canó i anar-ho podent explicar. 

Amb tot el que hi ha avui en dia, fa por haver d'anar al metge. La salut és clau. I moltes vegades incontrolable.

I avui m'ha donat per a pensar que d'aquí en endavant ja comencen a sortir cosetes. Petites reparacions, algún que altre pedaç, alguna peça de recanvi... i visites molt més sovint a cal metge. És un dels preus de l'edat i sobretot que sigui només preu de l'edat tot això.

I com que no hi ha mal que per bé no vingui, gràcies a això he tingut un moment per a obrir la finestra del bloc perquè hi corri l'aire, que ja feia olor a resclosit.