Final de curs 2008-2009

Avui s’ha acabat el curs amb els nens. Ha estat el primer any de tutoria i suposo que només per això ja han estat especials per a mi. La veritat és que he tingut un grup molt maco, amb nens més o menys difícils i amb moltes coses per a compaginar a l’aula, però dintre del que hi ha avui en dia, puc dir que un curs fàcil. Ho he passat bé, ho he disfrutat i realment la feina és molt maca. Si la fas amb ganes, que els qui em coneixeu sabeu que jo ho faig així, ho és. Hi ha molta part d’entrega als altres, de compartir el que tens dins teu, els coneixements, els valors, els sentiments, la creativitat, l’entusiasme, l’alegria... tot i que a vegades la teva vida va per altres derroteros i tens poques alegries que compartir. Però passa una mica com amb l’artista que s’ha de posar davant del públic i fer el seu paper sigui quin sigui el seu estat d’ànim. Doncs a nosaltres també ens toca una mica posar-nos cada dia davant del nostre públic i fer la feina, estem contents, tristos, amb mal de cap o amb molta eufòria. Però els nostres clients, els nens, a vegades et fan sortir dels teus problemes ja que et demanen dedicació exclusiva i et fan oblidar la resta amb les seves coses, a vegades bones i a vegades dolentes, però et fan estar allà, en cos i ànima.
Quan davant meu només hi havia papers, la cosa era molt diferent. I si un dia no s’estava d’humor es podia anar passant pàgines per omplir el temps, però aquí no hi cap això. Aquí s’hi ha d’estar.
Desprès dels 10 mesos que hem viatjat junts en l’aventura del curs 2008-09 es crea una estimació mútua i una complicitat entranyable.
Els pares m’han fet un regalet de final de curs i una carta molt, però que molt xula, que m’ha arribat al cor. Hi ha hagut molt bon feeling amb tots ells i crec que ells també han estat contents.
Què bé!
Avui, també hem fet el comiat dels de 6è. Molt emotiu. I això deu passar any rera any, perquè és clar, cada any n’hi ha un de 6è i se li ha de fer el comiat corresponent... i d’aquí uns anys em trobaré als que han estat alumnes meus fets uns homenets i podré saber de molts d’ells com els hi va la vida, que estudien, si treballen,.... que ha sigut d’ells i que se n’ha fet d’aquella llavor que jo vaig intentar sembrar o fer créixer... no em digueu que no és entranyable!!!
Au, molta sort a tots en el camí de la vida!!!
I bona revetlla, que avui també toca.

La colònia de Bongonyà

Avui hem tingut la trobadeta d’estiu de les estimades maghistèriques.
Per fer contenta a l’Ester hem pujat a la plana perquè sempre es queixa de que li toca baixar a ella cap a la capital i de tant en tant (un cop cada dos anys) li fem els honors i pugem nosaltres. Per tenir-nos contentes ens busca llocs interessants que ens deixen molt bon record i així sempre és grat tornar-hi.
Avui ens ha dut a la colònia tèxtil de Borgonyà, a Sant Vicenç de Torelló. Entrar a la colònia ja ha estat tot un encert. Per aquells carrers m’era fàcil imaginar com era la vida en aquella època... malgrat les dificultats, entranyable. Resulta que aquesta va ser una de les colònies industrials més importants de Catalunya, d’origen escocès, durant l’últim terç del segle XIX. Hi havia la fàbrica Fabra i Coats que encara guarda la xemeneia i les naus. Ara les naus s’estan tornant a utilitzar perquè altres industries les estan llogant i reutilitzant, però el més interessant és la part de vivendes de la colònia que sempre ha estat “viva” i és molt curiós com es conserven els carrers i les casetes. Encara hi funciona la botiga que subministra el més bàsic a les famílies que hi viuen, és l’economat que sempre hi ha hagut i al Casino hi ha instal·lat un restaurant que és on hem dinat. Ole, ole i ole el bé que hem estat! Una terrassa amb una ombra espectacular i el menjar bo, molt bo i amb uns preus molt raonables. De la xerradeta de rigor no cal ni parlar-ne, de nivell, of course, as usual... cadascuna amb les seves històries i aquest cop hem anat de sorpresa en sorpresa. I finalment, la última sorpresa ha estat que hem pogut visitar una casa de la colònia per dintre perquè resulta que els avis de l’Ester havien viscut a la colònia i encara la conserven, és més ara l’Ester i el Jordi s’hi ha fet un hortet i tot i hi hem collit inclús enciams per emportar-nos... vaja un luxe de dia.

El silenci de la ment

El silenci de la nit em convida avui, desprès de tants dies d’infertilitat, a deixar-me anar una mica. I això del silenci és purament metafòric perquè la realitat és que no puc dormir perquè la TV o crec que és la ràdio d’algun veí sona com si estès a casa, tot i que són quarts d’una de la matinada i no puc agafar el son. I aquest, és clar, no és l’únic soroll que sento ni segurament el més greu. A l’interior de la meva ment també hi tinc molt soroll.
Busco silenciar tot això ja fa un temps per trobar una mica de pau i no ho aconsegueixo.
Moltes vegades em recordo de la primera vegada que vaig sentir això del soroll a la ment. Tinc un amic que es sentia molt molest pel soroll que feien els veïns del pis on vivia. El psicòleg/psicoanalista que visitava li va dir que el soroll que el molestava no era el que feien els veïns sinó el que tenia ell dins el seu cap. Quan m’ho va comentar em va semblar curiós i em va fer pensar, tot i que en aquella època encara tenia el meu cap tranquil. Més tard el meu amic es va mudar a una casa, sense veïns ni a sobre ni a sota. Però també sentia sorolls que no el deixaven viure: que si els de la casa de l’altre costat del carrer, que si la calefacció, que si...qualsevol cosa. Era cert que el soroll era dintre seu.
Ara ho entenc més bé que mai perquè jo també ho pateixo.
És però, ben cert que la ràdio dels veïns segueix molestant. Ja els hi val! I segur que ells amb el volum a tope estant dormint “a pierna suelta” i amb la ment callada.
Quina enveja i quina ràbia!

Si, hem pogut!!!

Tot i que aquest missatge avui ja és old fashioned l'apunto com a homenatge al triplet del nostre estimat Barça que vaig escriure el dia desprès però que no he pogut incloure al blog fins avui.

Avui tot és blau i grana. Els nens a l’escola han portat samarretes, bufandes, banderoles i altres complements de l’equipació per a celebrar el triplet d’aquest any. Alguns han vingut inclús sense veu de tant cridar ahir i això que només tenen 9 anys. És clar que aquests que avui tenen 9 anys i que s’ho passen teta, potser d’aquí 9 anys més quan guanyi el Barça per passar-s’ho bé passaran a formar part d’algun grup de vàndals que trenquen vidres d’aparadors, que es carreguen el mobiliari urbà i que no respecten a ningú i tot això només en nom de ser seguidor d’un club. Així no!!! Així jo no vull ser culé.