dimecres, 28 d’agost del 2013

Els mecanismes, fallen...

Resulta que havia escrit varies entrades sobre les vacances i les he perdut. Darrerament la tecnologia no juga al meu favor o potser són els meus engranatges interns que fallen però no vaig al dia. I em fa ràbia, però no hi puc fer més.
La meva mare, que la pobra està molt cascada, només fa que repetir-me que no em queixi, que quan sigui com ella ja veuré i deixa anar una de les frases del seu ultrarepetitiu repartori:"No és pot ser vell sinó per força!"
Cada vegada que passo alguns dies seguits amb ells em fan reflexionar molt i molt sobre el pas del temps i la nostra pròpia decadència, els anys del final de la vida, com acaba el cercle, uf, totes aquestes coses que veig cada vegada més aprop en els meus pares i que et fan adonar de moltes coses. És trist veure'ls així, ja sense ànims per fer moltes coses i amb moltes limitacions sobretot físiques però també ja mentals. La maquinària està molt gastada i ara només hi cap el declive. I ser-ne conscient és durillo, per a ells i per a nosaltres.
Els pares passen el dos dels 80. Els demanaria llarga vida, però penso que no em puc queixar. Si ells poguessin triar potser dirien que ja prou per tot el que se'ls ve a sobre. És difícil conviure amb això. Insisteixo en que ja sé que no puc queixar-me i espero que entengueu el sentit de les meves paraules. Vull que serveixi això com a homenatge cap als dos que han tingut una vida no massa planera però que amb el treball i la constància han estat capaços de sortir-se'n amb èxit de tot i tenir una vida humild però feliç. I des d'aquí els desitjo, sí, una llarga vida, però digna.

dimecres, 14 d’agost del 2013

Pau interior, un gran tresor.

Se m'ajunta tot: que en aquest temps de semivacances no tinc temps pel blog i que ja en tinc mono, que m'ha arribat aquesta frase que m'ha semblat una perla i la vull compartir amb vosaltres, així que entrada curta però hi podeu dir moltes coses, o no?


divendres, 2 d’agost del 2013

El silenci dels arbres

Aquest llibre de l'Eduard Màrquez, autor que no coneixia, em va caure a les mans en un bookcrossing que vam fer en una trobada veinal. Venia amb dedicatòria i tot. La seva lectura ha estat una grata sorpresa perquè al principi em va costar molt d'entrar-hi. El trobava fosc, trist i confús. Hi havia uns canvis de temps i de personatges que no entenia. Però poc a poc vaig passar de l'apatia al no poder-me'l treure de les mans i me l'he cruspit en 4 dies, donat el seu tamany.

M'ha agradat molt. Té un estil particular en la forma narrativa; un llenguatge acurat, senzill però molt poètic. El fil conductor musical està molt ben trobat per explicar unes quantes històries de vides entrellaçades, d'amors i desamors, de la cruesa de la vida, sobretot en temps de guerra.

I ens podem trobar paragrafs durs com aquest:
"Estic tan cansada que, quan alguna estona torna la llum o l'aigua, em falten les forces per fer a correcuita tot el que he de fer: rentar la roba, omplir els bidons, netejar la casa, banyar-me.
No sé el temps que podré resistir-ho. Alguna cosa serà com abans? Quan miro les fotografies i repasso tot el que he perdut, crec que no. La vida se m'escapa. Em sento com els gossos abandonats que vagaregen pel carrer."

O altres de preciosos com aquest altre:

"La Sophie havia triat una fageda per tocar [...] Fins llavors, tot i que m'ho havia descrit un munt de vegades, no vaig percebre el veritable abast de la reserca de Sophie. Sentir la música de Petrassi al mig del bosc envermellit per la tardor va ser una experiència torbadora. Les notes, d'una bellesa ombrívola i enigmàtica, joguinejaven amb els troncs dels arbres, compartien el silenci amb l'aire que arrencava les fulles de les branques i les dipositava suaument sobre les pedres recobertes de molsa.
- Ho entens ara? Només així, fusionant la música amb l'ànima de cada lloc, puc arribar al centre de mi mateixa. És com alliberar-me de tot el que no desitjo i sentir, durant uns segons, que res no és impossible."

La seva lectura ha estat de totes totes un regal. Gràcies.