 |
Foto d'Internet
|
L’Elvira és una
persona de prop de 88 anys, afortunadament encara autònoma i que viu sola. Tal
i com és ella passa moltes hores tancada al seu piset, entre d’altres coses
perquè hi està molt bé així, no vol companyia, la gent l’aclapara i vol anar al
seu aire. A vegades costa entendre-la. Amb aquesta entrada podrieu pensar que
és rara, poc sociable o maniàtica, però no, és agradable, simpàtica, bona amfitriona,
xerraire...
L’Elvira és la
meva mare.
M’agradaria tenir
més temps per a dedicar-li, però no el tinc i la tinc lluny, cosa que no ho
facilita. Quan la truco em té al telèfon molta estona explicant-me sovint el
mateix una vegada i una altra. Coses de l’edat. I quan vaig a veure-la no calla des de que entro a
casa fins que me’n vaig. A vegades també repetint-me coses que ja m’ha explicat
moltes vegades i altres explicant-me coses que després em fan donar moltes
voltes al meu cap.
Em sento atrapada
entre ella i el que m’agradaria dedicar-m’hi, la meva feina i la meva família.
I hi ha coses que no poden conviure i per això hem de portar la situació com la
portem, però per dins a mi a vegades em cou.
Com tantes vegades
em de dir, les coses sovint, no són fàcils.
Però el que us
volia explicar era la conversa d’ahir .
Va començar (no
me’n recordo com vam anar a parar a aquest tema) per dir que ja havia deixat de
creure en tot, que ja tenia clar que quan un es mort no hi ha res més. Que
aquell capellà que ho va dir per la TV l’altre dia tenia prou raó. I que el
capellà del poble a la missa de Tots Sants també ho havia dit. Que el meu germà
(que és un descregut de primera) ja ho va veure clar fa molt temps, que ell si
que ho havia vist ja clar de jove. Que aquest Papa ja veia que els havia donat
instruccions d’una altra manera que com fins ara i ja deien les coses amb més
sentit. Que fins ara els hi havien fet creure tota una sèrie de tonteries i bla,
bla, bla. I que ara ella també ho veia clar, que quan et morts s’acaba tot.
Jo, muda. Només la
vaig contradir en que això que deia que havien dit a la missa de Tots Sant, no era exactament així, però
sense entrar en masses discussions perquè amb ella ja no es pot.
I segueix: “Tot i
que ara dic això i en realitat cada nit em faig un fart de fer oracions a tots
els sants i a tots els morts. Cada nit dic una Pare Nostre pels meus pares, pel
meu germà i per l’Antonio (el meu pare). Abans en deia també pels padrins i
pels meus oncles però quan la llista s’ha anat fent llarga he anat traient-ne a
alguns perquè sinó em passaria el dia fent oracions. Ja m’ho deia l’Antonio
quan estava a l’hospital: digues un parenostre a veure si em curo. I mira, no
em van servir de res. No sé ni per què ho faig, si servissin d’alguna cosa
totes les oracions que faig, estaríem tots com a roses.
Però mira no hi
crec però a vegades algú m’ajuda. L’altre dia no trobava uns papers que havia
remenat feia poc(cosa que li passa un dia si i un altre també). Els havia buscat
per tot arreu. I vaig fer unes oracions demanant de trobar-los i quan ja
marxava cap al carrer, marejada de tant buscar-los, vaig dir, obre aquest calaixet. I m’apareixen
allà! I llavors penso: Veus? Algú m’ha escoltat i m’ha ajudat. I els dono
gràcies a tots.”
I torna a
començar!
Vaig quedar
bocabadada de tot això. Mai m’havia explicat això, que feia tantes oracions i
que confiava plenament en els sants i que tenia uns sants en el que hi tenia
fe. Mai a casa ens havien inculcat procediments religiosos. Quan érem petits si
que recordo que els diumenges anàvem a missa però després vam deixar d’anar-hi.
Ells hi anaven alguna vegada, però no molt.
Em va sorprendre
que no sabés aquesta profunda fe de la meva mare i el que no me l’hagués transmès.
Em va sorprendre la seva discreta i desconeguda vida interior. I em va commoure
la seva bondat. Aquesta si que la coneixia: sempre pensant en els altres i
ensenyant amb l’exemple a mantenir la pau i l’amor al seu voltant i a fer el bé
a tots els altres.
La voldria imitar
i no puc. Jo no sóc d’aquesta pasta. Jo no tinc la seva paciència. Jo no tinc
la seva bona fe. Jo no tinc la seva força. I el que més em dol no és no ser
així amb els altres, sinó no poder ser així amb ella, que s’ho mereix tot.
Mare: Ho sento. T’estimo.
Perdona’m. Gràcies.