dimecres, 7 de desembre del 2016

Fe

Foto d'Internet
L’Elvira és una persona de prop de 88 anys, afortunadament encara autònoma i que viu sola. Tal i com és ella passa moltes hores tancada al seu piset, entre d’altres coses perquè hi està molt bé així, no vol companyia, la gent l’aclapara i vol anar al seu aire. A vegades costa entendre-la. Amb aquesta entrada podrieu pensar que és rara, poc sociable o maniàtica, però no, és agradable, simpàtica, bona amfitriona, xerraire...
L’Elvira és la meva mare.
M’agradaria tenir més temps per a dedicar-li, però no el tinc i la tinc lluny, cosa que no ho facilita. Quan la truco em té al telèfon molta estona explicant-me sovint el mateix una vegada i una altra. Coses de l’edat. I quan  vaig a veure-la no calla des de que entro a casa fins que me’n vaig. A vegades també repetint-me coses que ja m’ha explicat moltes vegades i altres explicant-me coses que després em fan donar moltes voltes al meu cap.
Em sento atrapada entre ella i el que m’agradaria dedicar-m’hi, la meva feina i la meva família. I hi ha coses que no poden conviure i per això hem de portar la situació com la portem, però per dins a mi a vegades em cou.
Com tantes vegades em de dir, les coses sovint, no són fàcils.
Però el que us volia explicar era la conversa d’ahir .
Va començar (no me’n recordo com vam anar a parar a aquest tema) per dir que ja havia deixat de creure en tot, que ja tenia clar que quan un es mort no hi ha res més. Que aquell capellà que ho va dir per la TV l’altre dia tenia prou raó. I que el capellà del poble a la missa de Tots Sants també ho havia dit. Que el meu germà (que és un descregut de primera) ja ho va veure clar fa molt temps, que ell si que ho havia vist ja clar de jove. Que aquest Papa ja veia que els havia donat instruccions d’una altra manera que com fins ara i ja deien les coses amb més sentit. Que fins ara els hi havien fet creure tota una sèrie de tonteries i bla, bla, bla. I que ara ella també ho veia clar, que quan et morts s’acaba tot.
Jo, muda. Només la vaig contradir en que això que deia que havien dit a la missa de Tots Sant, no era exactament així, però sense entrar en masses discussions perquè amb ella ja no es pot.

I segueix: “Tot i que ara dic això i en realitat cada nit em faig un fart de fer oracions a tots els sants i a tots els morts. Cada nit dic una Pare Nostre pels meus pares, pel meu germà i per l’Antonio (el meu pare). Abans en deia també pels padrins i pels meus oncles però quan la llista s’ha anat fent llarga he anat traient-ne a alguns perquè sinó em passaria el dia fent oracions. Ja m’ho deia l’Antonio quan estava a l’hospital: digues un parenostre a veure si em curo. I mira, no em van servir de res. No sé ni per què ho faig, si servissin d’alguna cosa totes les oracions que faig, estaríem tots com a roses.
Però mira no hi crec però a vegades algú m’ajuda. L’altre dia no trobava uns papers que havia remenat feia poc(cosa que li passa un dia si i un altre també). Els havia buscat per tot arreu. I vaig fer unes oracions demanant de trobar-los i quan ja marxava cap al carrer, marejada de tant buscar-los,  vaig dir, obre aquest calaixet. I m’apareixen allà! I llavors penso: Veus? Algú m’ha escoltat i m’ha ajudat. I els dono gràcies a tots.”

I torna a començar!

Vaig quedar bocabadada de tot això. Mai m’havia explicat això, que feia tantes oracions i que confiava plenament en els sants i que tenia uns sants en el que hi tenia fe. Mai a casa ens havien inculcat procediments religiosos. Quan érem petits si que recordo que els diumenges anàvem a missa però després vam deixar d’anar-hi. Ells hi anaven alguna vegada, però no molt.
Em va sorprendre que no sabés aquesta profunda fe de la meva mare i el que no me l’hagués transmès. Em va sorprendre la seva discreta i desconeguda vida interior. I em va commoure la seva bondat. Aquesta si que la coneixia: sempre pensant en els altres i ensenyant amb l’exemple a mantenir la pau i l’amor al seu voltant i a fer el bé a tots els altres.
La voldria imitar i no puc. Jo no sóc d’aquesta pasta. Jo no tinc la seva paciència. Jo no tinc la seva bona fe. Jo no tinc la seva força. I el que més em dol no és no ser així amb els altres, sinó no poder ser així amb ella, que s’ho mereix tot.

Mare: Ho sento. T’estimo. Perdona’m. Gràcies.

17 comentaris:

  1. La meva mare farà aviat 88 anys i viu sola.
    Sempre, sempre que la visitem els fills, ens diu que està agraïda.

    ResponElimina
  2. És bastant habitual que els pares ens sorprenguen. Quant al tema religiós, jo es que els meus majors sempre han resat i que sempre ho han dit. La meua mare és diferent, però també ho fa. Supose que és una necessitat, un negar l'evident. no sé si és més fàcil acceptar així la mort (a ella li aterroriza morir), i açò els indueix a fer-ho, el de resar i creure, dic. És un consol, del que segurament nosaltres, els descreguts, no gaudirem al final dels nostres dies. Suposant que tinguem temps de veure-la venir...

    Una forta abraçada per a tu i per a la teua mare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ara dissident? Ja m'agrada, ja. Jo també m'hi apunto!!! Encantada de trobar-te aquí. Gràcies per les abraçades. Unes quantes ben fortes per a tu també.

      Elimina
  3. La gent gran, aquestes que ja passen dels vuitanta sembla que estan fetes, d'un altre material. Forts dedicades als altres, bondadoses i un llarg etcètera de qualitats, que igual nosaltres també tenim però que el tren diari que portem no ens deixa comprovar. Llegint les teves paraules segur que tens totes aquestes qualitats de la teva mare i se sentiria molt orgullosa de tu si et llegís.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alguna cosa potser en tinc de la meva mare, però no li arribo ni a la sola de les sabates!Gràcies, Alfonso.

      Elimina
  4. sempre he pensat que quan arribem, si és el cas, a aquestes edats les coses les tindrem molt més clares i perdrem moltes pors.
    En tot cas, no et sentis culpable de res i gaudeix de la teva mare tant com puguis.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No se si perdrem pors quan arribi el moment, jo ara el que tinc és por de que el moment arribi.

      Elimina
  5. Sovint penso que els pares són uns desconeguts pels fills. Els pares callen moltes coses seves. Per la raó que sigui o sense cap raó. No necessiten dir-ho i nomcreuen que ens ho hagin de dir. Jo crec que faig el mateix.

    Enhorabona per l'Elvira tan eixerida i tu doncs... fes el que puguis amb tranquil·litat d'esperit.

    M'ha agradat la darrera línia, com una mena d'oració curteta a la mare, amb les coses bàsiques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. La última línia és filosopia Ho'ohoponopono. No en coneixes res? És molt interessant.

      Elimina
  6. les mares ....ai tens sort que sigui autònoma i que vulgui anar al seu aire i tens sort de les seves converses, veus encara i tot ara descobreixes coses de la teva mare que no sabies ....sempre són descobertes ...una abraçada per tu i la teva mare !

    ResponElimina
  7. És curiós, diuen que quan un es fa vell torna a la fe, potser perquè veu que s'acosta el final. Ta mare sembla força excepcional amb això. La meva és deu anys més jove i no et sabria dir com és la seva fe: políticament ha passat de la dreta catalana a l'esquerra més radical en una evolució extraordinària per a una persona gran. Em sembla que la seva fe també ha seguit un procés mogut. Com tu també la tinc lluny de casa i quan la truco també em repeteix molt sovint les mateixes històries. Abans no tenia molta paciència amb ella però un cop em van fer veure que, en part, només en part, tornem a ser nens quan ens fem grans i repetim les coses com quan érem petits i ens han de repetir les coses com quan érem petits. Molt bonica la teva reflexió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Políticament trobo que ha fet un canvi molt interessant la teva mare. Jo també l'hauria fet. Això és que ha posat molt de seny! La meva ha sigut sempre d'esquerres, ja veus, tot i la seva fe que no va gaire amb això, però són coses de les incoherències de la vida, no? Realment es tornen com a nens. I nosaltres farem igual, sense adonar-nos-en. Quines coses té la vida!

      Elimina
  8. Vaig llegir aquest escrit teu al mòbil, moltes vegades us llegeixo des del mòbil, però allà hi tinc un altre gmail i mai comento perquè no ho podria fer com a Gerònima. I et volia dir que això que vas escriure aquí ho vaig trobar i ho segueixo trobant preciós i que crec que tu també ets molt bona persona i tens moltíssima força, jo t'ho he vist. Una abraçada!

    ResponElimina