dijous, 28 de juny del 2012

IOGUI

El bloc  Antaviana proposa un joc literari per a celebrar els 100 anys del naixement de Pere Calders.
Es tracta d'acabar un microconte de l'autor com cadascú vulgui. La meva proposta és la següent:

Van convidar-lo a pensar. Però el que ell volia fer era aconseguir tenir la ment en blanc i no haver-ho de fer.


diumenge, 17 de juny del 2012

El meu estat mental a finals de juny

M'identifico una mica amb aquesta metàfora visual de la Pawla Kuczynskiego
Crec que val la pena que conegueu la Pawla Kuczynskiego, caricaturista polaca que està causant sensació amb la seva obra que fa reflexionar sobre el que està passant al voltant nostre.
Nascuda el 1976 a Szczecin, es va graduar de l'Acadèmia de Belles Arts a Poznan, especialitzant-se en els gràfics. Des de 2004 produeix il · lustracions satíriques i fins ara ha rebut 92 premis i distincions. El 2005 va rebre el Premi de l'Associació de Caricaturistes Polonès "Eryk". Aquesta caricaturista recentment descoberta té també un rècord de premis en competicions internacionals.
Val la pena que feu una ullada a algunes de les seves il·lustracions, no deixen indiferent.
Altres il·lustracions:



 

dimecres, 13 de juny del 2012

Pensem o sentim?


Entre les etiquetes amb les que classifico les meves entrades hi ha la de Reflexions i la de Sentiments.
Sovint m'és difícil triar entre l'una i l'altra i gairebé acabo ficant sempre les dues. Em costa molt reflexionar sense abocar-hi sentiments. Tampoc és fàcil deixar fluir els sentiments sense tractar d'acompnayar-los amb una mica de reflexió. Això no és altra cosa que l'etern dilema entre la raó i l'emoció, el cap i el cor, el seny i la rauxa. Dos forts eixos que governen les nostres vides i que ens fan com som, amb la nostra típica proporció de racionalitat i de sentimentalisme.
No sé si és possible tenir un 100% d'un element i un 0% de l'altre i tampoc vull entrar en valoracions de què és millor ser. Segur que hi hauria arguments per tots costats i que acabariem concluint que l'ideal és la mesura justa de totes les coses i que en l'equilibri hi ha la millor posició.
L'important és no perdre el control de les regnes que guien la nostra vida, tot alternant moments en que el cor vol desbocar-se i el cap ho torna tot a lloc. Però que consti que de tant en tant desmelenar-se una mica és la millor opció, tractar de pintar de colors la quotidianitat i fugir de les tanques que ens oprimeixen el cor i els pensaments....

dimarts, 12 de juny del 2012

L'ou com balla

Fa dues entrades hi ha una foto  del pati de l'Arxiu
 Històric de Barcelona en seu  aspecte diari,
 avui i aquí va  de festa.
(Compareu foto del mateix pati)
Aquest cap de setmana hem baixat a la capital. Coincidint amb la festivitat del Corpus els patis i jardins dels voltants de la Catedral obrien les portes oferint una de les tradicions més singulars i populars d'aquesta festa: l'ou com balla. Sobre aquesta tradició, senzilla i misteriosa, els estudiosos encara no han acabat de determinar els origens ni el significat.
Ou ballant al Claustre
 de la Catedral
 
 
 
Per alguns és la metàfora del cicle de la vida i una referència al temps i al moviment continu i per altres és un simple joc d'entreteniment propi de l'edat mitjana. Sigui com sigui i recuperant la tradició els brotlladors de claustres, patis i jardins es guarneixen per l'ocasió amb motius florals i cireres i ofereixen al visitant simpàtiques mostres de primavera joiosa.


Barcelona és avui l'únic lloc
del món on es fa ballar l'ou.

divendres, 8 de juny del 2012

Les Terres Promeses

La meva darrera lectura ha estat aquest llibre del Joan Barril, personatge al que admiro, sobretot com a periodista. Com a escriptor d'opinió i d'articles curts també té una producció rica y variada a la vegada que captivadora. La seva prosa és molt subtil, amb un elegant toc àcid i gairebé sempre molt encertat.
La novel·la, Premi Sant Joan del 2010, no m'ha agradat com esperava. Té tocs molt en la seva línia i que són genials però en general no m'ha acabat de fer el pes. Potser no he encertat el meu moment per aquesta lectura.
La trama es desenvolupa a l'aeroport de l'illa Cayo Tendido on l'amenaça d'un huracà deixa anclats allà a una colla de passatgers d'un vol que no se sap si mai es realitzarà. Entre tots els personatges que es donen cita allà es van explicant històries, la seva història, i que van conformant en definitiva la propia revolució interior de cadascú a través de la història de la revolució cubana (més o menys fidedigna a la realitat). La situació limit o de futur incert que suposa el estar aillats en aquell racó del món durant un temps que no saben fins quan s'allargarà fa que alguns personatges es replantegin el sentit de a seva vida.
 El propi Barril ha calificat la seva obra com a "novel·la del segle, de tota la gent desesperada". No sé com l'hauria calificat si l'haguès escrit al 2012.
 
Us en deixo un fragment per a reflexionar:
"Entre la decisió i el destí encara volem creure en el destí, perquè així podem exculpar-nos d'una mala decisió. Però el destí hi és sempre. I les decisions sempre apareixen a hores convingudes. Sempre som a temps de deixar-nos endur. Però ¿hi ha alguna cosa més trista i més perdurable que el lament per la pròpia covardia?"
I un altre de molt bonic:
"Abans de la tempesta de l'amor sempre hi ha una estranya i densa calma que no ens deixa ser com fins alehores crèiem que érem. Va ser així com vaig començar a fer-me gran. M'atreia i m'espantava alhora. Jo no en sabia res, d'ell, però tampoc de mi mateixa. potser per això em vaig disposar a ser paper blanc només perquè ell hi pogués escriure el seu misteri".

dilluns, 4 de juny del 2012

Una d'aquelles coses que no tenen preu

El toc de frescura que a vegades tenen els impulsos fan que alguns moments puguin ser màgics.
Divendres (un divendres d'aquells que et regalen de festa) tenia una llarga estona d'espera al centre i mentre caminava pel c/Ferran vaig pensar que trucar a un vell amic i temptar la sort de poder fer una copa o un mos amb ell era una oportunitat que no podia deixar passar. 
Busco el mòbil, busco el seu número i... oh, sorpresa! No el tenia!
No m'ho podia creure. Insisteixo en la búsqueda: busco pel nom, busco pel cognom, busco per algun possible sobrenom, .... res.

Però com que a mi em van els reptes, llavors encara em van venir més ganes de veure'l. Total que després de valorar si em presentava a la porta de la feina o no, vaig decidir que sí. No era el que volia? Doncs, endavant les "hatxes"!
Però (encara més peros), estava en una reunió i vaig haver de parlar amb la secretària. Ho havia intentat. Vaig marxar una mica entristida.
Mitja horeta més tard em sona el mòbil. Era ell. Tenia una estoneta per a poder-nos saludar. Vaig desfer el camí. El seu somriure m'esperava al cap del carrer. 
Un parell de petons i una abraçada, el seu bon humor, la seva simpatia, el seu contagiós entusiasme... feia 2 anys que no ens veiem però va ser un glop d'aire fresc, una porció d'energia positiva, una molt grata, encara que breu trobada, una actualització dels nostres records inesborrables. Moments màgics i entranyables. Una d'aquelles coses que no tenen preu.
Cal esperar dos anys més?