El toc de frescura que a vegades tenen els impulsos fan que alguns moments puguin ser màgics.
Divendres (un divendres d'aquells que et regalen de festa) tenia una llarga estona d'espera al centre i mentre caminava pel c/Ferran vaig pensar que trucar a un vell amic i temptar la sort de poder fer una copa o un mos amb ell era una oportunitat que no podia deixar passar.
Busco el mòbil, busco el seu número i... oh, sorpresa! No el tenia!
No m'ho podia creure. Insisteixo en la búsqueda: busco pel nom, busco pel cognom, busco per algun possible sobrenom, .... res.
Però com que a mi em van els reptes, llavors encara em van venir més ganes de veure'l. Total que després de valorar si em presentava a la porta de la feina o no, vaig decidir que sí. No era el que volia? Doncs, endavant les "hatxes"!
Però (encara més peros), estava en una reunió i vaig haver de parlar amb la secretària. Ho havia intentat. Vaig marxar una mica entristida.
Mitja horeta més tard em sona el mòbil. Era ell. Tenia una estoneta per a poder-nos saludar. Vaig desfer el camí. El seu somriure m'esperava al cap del carrer.
Un parell de petons i una abraçada, el seu bon humor, la seva simpatia, el seu contagiós entusiasme... feia 2 anys que no ens veiem però va ser un glop d'aire fresc, una porció d'energia positiva, una molt grata, encara que breu trobada, una actualització dels nostres records inesborrables. Moments màgics i entranyables. Una d'aquelles coses que no tenen preu.
Cal esperar dos anys més?