Fer de mestre, amb tot i el carinyo que li tinguis a la professió, costa cada dia més. Res ens ho posa fàcil. Del sistema no en cal parlar. Dels pares, creuen que això de l'educació no va amb ells, que ja se n'encarreguen uns altres. De la societat, uff, només veuen que tenim moltes vacances, i que malgrat els pocs recursos dels que disposem no som capaços de convertir en setciències als petits éssers desmotivats que tenim a les aules. En fi, que costa.
No dic que nosaltres, els mestres, ho fem tot bé. Evidentment som persones i com a tals cometem errors o caiem en aquelles males praxis que serveixen moltes vegades per a que se'ns acarnissi.
Però d'entre totes les nostres batalles: ratios per sobre del que està establert, desmotivació pels aprenentatges, alumnes molt mal educats, alta diversitat a l'aula...
sempre hi ha un detall que t'il·lumina el camí, que et dona ànims per a continuar endavant i que t'injecta energia per a no desinflar-te i mantenir la il·lusió per aquesta feina.
Ahir vaig tenir un d'aquests regals. Va venir la Clara, una alumna de 6è de la qui havia estat tutora fa dos anys i em va dir que si estava lliure a l'hora del pati perquè em volia dir una cosa. Quan van ser les 11h. va venir i em va preguntar si vèia la sèrie Merlí. Li vaig dir que si, que l'havia vist. I llavors em va dir que jo li recordava al Merlí. Em vaig quedar parada i tot i que intuïa, pel to i per la seva cara, que era una floreta, li vaig dir: I això és bo o dolent? I ella, molt somrient em va dir BOOOO!! Li vaig fer explicar una miqueta i li vaig donar una forta abraçada per agrair-li. M'havia alegrat mooolt el dia!
Avui encara em dura.
A pel divendres!