dijous, 26 de setembre del 2019
Una molt crua realitat
dijous, 20 de juny del 2019
Punt i final al curs!
Aquest any ha estat una pedra.
L'escrit començava així:
![]() |
| Aquí agunes encara no estaven acabades |
I acavava:
dijous, 30 de maig del 2019
Polls, que pica!!!!
Jo només de pensar-hi, ja grato també!
Avui en dia ja no associem l'adquisició d'aquests llogaters a la falta d'higiene però si que continua tenint un cert caire negatiu i la gent ho porta d'amagatotis. Els pares dels nens que n'agafen no volen que se sàpiga i hem de comunicar de forma general i anònima el tema perquè totes les famílies de la classe dels afectats estiguin al cas del tema i vigilin els corresponents caps dels seus fills o filles. En definitiva tot un show!
I el negoci que no hi falti!
Que si locions d'una cosa o d'una altra, que si remeis cassolans, que si vinagre, arbre del te o altres herbes...
La última al respecte és un local que han obert molt a prop de casa meva que es diu Adéu Piojitos. Gent amb sentit del negoci?
dilluns, 20 de maig del 2019
Esperit de contradicció
Els del marquèting tenen molta piscologia!
divendres, 25 de gener del 2019
Petites (o grans) recompenses.
dissabte, 30 d’abril del 2016
Els nens generosos
dijous, 7 d’octubre del 2010
El valor del que tenim a prop
La setmana passada vam fer ja la primera excursió del curs.
Estudiant el tema dels volcans i els terratrèmols no podíem desaprofitar la visita a la zona volcànica de La Garrotxa on hi ha 40 cons volcànics en bon estat de conservació. 
Cràter del Montsacopa
La pujada al cràter del Montsacopa i la medició del seu diàmetre prenent com a patró un nen amb els braços en creu és un interessant exercici. També ho és l’observació i manipulació de les roques volcàniques que formen el terreny de la zona i que és inevitable que agafin i es posin a la motxilla per molt que els monitors intentin concienciar-los del contrari.
Una cosa xocant d’aquesta sortida és la “convivència” amb els volcans dels llogarrenys. Per a nosaltres això dels volcans resulta extraordinari però a Olot estan integrats totalment en el seu dia a dia de manera que ningú els hi fa cas: els estudiants de l’intituts pugen al Montsacopa a fer els escalfaments de la classe d’educació física, o passegen per allà quan volen fer campana, o els avis també s’hi passegen matant algunes de les hores lliures. Segur que per a molts és un parc més, tot i que cada any visiten la zona 500.000 turistes i s’hi organitzen sortides per a 25.000 escolars.
La meva reflexió ve a això precisament, a la poca importància que li donem al que estem acostumats a veure, a vegades tan poca que ni sabem el què tenim. I no estaria de més que hi paressim una mica d'atenció perquè ens sorprendiem de moltes i moltes coses. Està bé que sortim a descobrir el món, però no oblidem que a casa nostra hi tenim meravelles per a descobrir també.
"Jo ho havia de dir..."
diumenge, 28 de març del 2010
LOCOS BAJITOS
· Una de heavy: El marc de la conversa era l’escala dels mapes. Sobre una mapa que teníem a la pissarra els explico que vaig néixer a Lleida i d’això vam anar a parar a que havia nascut a casa. Comencen a preguntar coses sobre el naixement i sobre el sexe. Es un tema que els comença a interessar i del qual, molts encara no n’han parlat a casa. La majoria tenen poques coses clares, però entremig d’això un aixeca la mà i em pregunta: “Costa ficar-la?”
· Una de sorprenent:
- Aquest exercici costa molt de fer -Em ve a dir un nen.
- Ja ho sé, però t’has d’esforçar, així és la vida. La vida és dura – li dic jo.
- Ja, i la caca es tova! – em contesta ell.
· Una d’aguda: Sovint em passa que no trobo algun paper. Mai en perdo cap, però moltes vegades, alguns, per art de màgia, passa un temps que no estàn on havien d’estar fins que finalment apareixen. Sempre presumeixo davant els alumnes que jo no perdo res, que si hi ha alguna cosa perduda és perquè ho han perdut ells, o perquè no me l’han donat o perquè l’han extraviat. I així és, però ells sempre em volen caçar i en aquest període en que no es troba alguna cosa se’n riuen i em diuen: Ara si que ho has perdut, eh? Però, afortunadament fins avui, sempre ha aparegut el paper que buscava demostrant que jo no l’havia perdut. I llavors els dic: “Veieu com jo no perdo mai res?” Però l'altre dia un em diu: “Sempre dius que no perds mai res, però no és veritat, si que has perdut.””Ah, si? I què he perdut?””Has perdut cabells!” (Sense comentaris).
Com un bon día va cantar en Serrat:
…Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, hay que domesticar…















