Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Locos bajitos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Locos bajitos. Mostrar tots els missatges

dijous, 26 de setembre del 2019

Una molt crua realitat

Hi ha un tema que en els darrers temps em va assaltant pel camí. És el tema del abusos sexuals i amb especial atenció quan aquests són  exercits a menors. 
La societat està malalta. No dóno crèdit a totes les notícies al respecte d'aquest tema que en el darrers mesos surten dia rere dia en els mitjans de comunicació. Hi ha coses que em fereixen en el més profund de la meva ànima encara que les vegi de lluny. No les puc entendre. No puc entendre que un "mascle" hagi de desfogar-se sexualment forçant a una dona que li diu que no. O que potser no té ni opció a dir res. Ja no diguem si es tracta de criatures, nenes i també nens. Per moltes voltes que li doni o vulgui pensar que només es pot justificar per malaltia mental, el meu enteniment no ho accepta. I el que m'esgarrifa és la quantitat de casos que van sortint perquè ara surt tot el que fa molts anys s'ha anat tapant. I de ben segur que no en surt ni la meitat del que encara es dona avui en dia i del que s'ha donat en el passat.
La primera bomba em va estallar a la cara quan vam tenir a l'escola una nena que va venir nova a P4 i que no parlava, res de res, entenia tot el que se li deia i executava el que tocava però estava bloquejada en la parla. Va passar P5, 1r i 2n. I la nena no ha parlat mai. A casa parlava amb la mare, ens va enviar audios que ho demostraven però a l'escola s'han aconseguit molt pocs avenços. Al cap d'un temps de fer observacions i entrevistes amb la família (amb la mare) vam anar sospitant que hi havia hagut abusos sexuals i que per això la nena estava així i la mare ens ho va confirmar. Finalment la nena ha marxat de l'escola i ara no en sabem res més però el trauma segueix amb ella i segurament hi seguirà temps i temps.
La segona bomba va ser l'any passat quan ens vam enterar que una alumna de 6è feia dos anys que estava patint assetjament sexual per part del seu avi. Molt fort! Un avi que estava fart de venir-la a buscar a les tardes perquè la mare treballava. I s'encarregaven ell i la seva dona, és a dir, l'àvia, de les criatures. Psicòlegs els dos avis. Per al·lucinar! I la mare veient-se en la situació d'haver de denuciar al seu propi pare d'abusos a la seva filla. Us podeu imaginar el trasbals familiar i evidentment també a l'escola.
La tercera bomba va venir quan parlant d'aquesta nena i de la situació amb una altra mestra em confesa que ella es podia posar perfectament en la seva pell perquè a ella de petita li havia passat una cosa similar, l'home de la seva germana gran, un senyor tremendament respectable en el poble i per tota la família l'havia estat assetjant durant tres anys llargs, a ulls cegs de tots els qui l'envoltàven tot i ella haver explicat que li feia. 
Arrel de tot això vaig establir un vincle especial amb aquesta mestra en la línia de fer alguna cosa per a protegir, prevenir o obrir ulls com a mínim en l'entorn més vulnerable en el que ens movem, els nens i nenes de l'escola. Intentem fer moltes xerrades i utilitzen hores de tutoria per intentar inculcar als nens i nenes que hem de ser valents i "denunciar" coses que no volem fer i que persones que a vegades pensem que ens estimen i estimem ens volen fer fer i que a nosaltres no ens agraden... És molt difícil abordar aquest tema. Hi ha coses que no es poden dir obertament i és un treball molt subtil que cal fer sense garantia d'èxit. 
I surten cosetes. Moltes cosetes inesperades. Comentaris de nens que et fan encendre alarmes. Perquè nosaltres som subtils però ells i en aquests temes tan tabú, també ho són.
Cada pam de terreny que volem deixat net, ens fa sortir tones de merda!!!

dijous, 20 de juny del 2019

Punt i final al curs!

Quan arriben aquestes dates s'obre el debat a les xarxes socials i en altres foros de si els pares han de fer regals als mestres i de si els mestres hem d'acceptar aquests regals dels pares.
Jo no entro en el debat d'aquest tema perquè penso que es diuen moltes tonteries. Crec que és lícit mostrar l'agraiment amb un mestre que ha acompanyat el procés d'aprenentatge del teu fill durant un any amb un detallet. De fet els pares, en general, et fan un detall com a grup que els hi surt a un preu simbòlic i per a tu és un reconeixement a la feina feta. Està clar que potser no ets sant de devoció de tothom però no crec que ningú s'hi senti obligat i que si algú no hi vol participar, no deu passar res. A mi gairebé cada any em fan alguna coseta a nivell del grup classe i algún que deu considerar que allò no és gaire o que està més content que la resta, em fa alguna altra cosa a part. Tot és ben vingut. Jo com a mare també ho he fet quan he estat realment contenta i mai ho he considerat, com he llegit en alguns d'aquests foros que abans esmentava, ni que sigui un xantatge emocional ni que sigui per a quedar bé, ni elucubracions mentals varies.  
I de la mateixa manera a mi també m'agrada fer un petit detall a cada un dels meus alumnes quan arriba el moment del comiat. El primer és un escrit que els faig sempre amb una foto de grup, un escrit en forma de conte que recull els moments més intensos de l'any i aquelles anècdotes que es quedaran sempre amb nosaltres i que ens fan arrencar un somriure quan les recordem. I una petita manualitat personalitzada que se que la majoria guarden amb el mateix carinyo amb que jo els hi faig. Vulguis o no, després de tot un any, barallant-nos cada dia, en el millor sentit de la paraula, amb els números, les lletres i la ciència en general, crea uns vincles especials que ens aporten moltes coses i ens fan crèixer, als alumnes i també als mestres.
Aquest any ha estat una pedra. 
L'escrit començava així:

Aquí agunes encara no estaven
 acabades 
“Una piedra en el camino, me enseñó que mi destino era, RODAR y RODAR, RODAR y RODAR…”
Doncs si, jo he sigut una pedra en el vostre camí que us ha volgut ensenyar a RODAR I RODAR, en definitiva, a anar per la vida.

I acavava: 

Us he personalitzat a cadascú una pedra. Totes són diferents, totes són úniques, totes són boniques, igual que vosaltres que també sou diferents, únics i encantadors.

En aquestes pedres hi he posat una mica de mi, una mica de la meva estimació i m’agradaria que les guardéssiu i si en algun moment esteu tristos, o enfadats,  o us sentiu sols, les pugueu agafar i apretar-les molt fort amb la mà durant  una estoneta, fins que les coses tornin a estar on toca  i sentiu, si us ajuda,  que jo estic allà amb vosaltres si em necessiteu.

Bon estiu i a RODAR!


dijous, 30 de maig del 2019

Polls, que pica!!!!

És sorprenent la freqüència amb la que ens trobem polls a les escoles. A cada classe hi ha uns determinats nens o nenes que són més propensos a que aquestes bestioles se'ls instal·lin als cap i quan comencen a gratar ja anem tard!
Jo només de pensar-hi, ja grato també!
Avui en dia ja no associem l'adquisició d'aquests llogaters a la falta d'higiene però si que continua tenint un cert caire negatiu i la gent ho porta d'amagatotis. Els pares dels nens que n'agafen no volen que se sàpiga i hem de comunicar de forma general i anònima el tema perquè totes les famílies de la classe dels afectats estiguin al cas del tema i vigilin els corresponents caps dels seus fills o filles. En definitiva tot un show!
I el negoci que no hi falti!
Que si locions d'una cosa o d'una altra, que si remeis cassolans, que si vinagre, arbre del te o altres herbes...
La última al respecte és un local que han obert molt a prop de casa meva que es diu Adéu Piojitos. Gent amb sentit del negoci?


dilluns, 20 de maig del 2019

Esperit de contradicció

Aquest és el racó de les novetats de la biblioteca de l'escola. La resposta és fàcil: Quin llibre és el primer que ha esgotat el prestec fins a final de curs? I amb diferència dels altres?

Els del marquèting tenen molta piscologia!

divendres, 25 de gener del 2019

Petites (o grans) recompenses.

Fer de mestre, amb tot i el carinyo que li tinguis a la professió, costa cada dia més. Res ens ho posa fàcil. Del sistema no en cal parlar. Dels pares, creuen que això de l'educació no va amb ells, que ja se n'encarreguen uns altres. De la societat, uff, només veuen que tenim moltes vacances, i que malgrat els pocs recursos dels que disposem no som capaços de convertir en setciències als petits éssers desmotivats que tenim a les aules. En fi, que costa. 
No dic que nosaltres, els mestres, ho fem tot bé. Evidentment som persones i com a tals cometem errors o caiem en aquelles males praxis que serveixen moltes vegades per a que se'ns acarnissi.
Però d'entre totes les nostres batalles: ratios per sobre del que està establert, desmotivació pels aprenentatges, alumnes molt mal educats, alta diversitat a l'aula... 


sempre hi ha un detall que t'il·lumina el camí, que et dona ànims per a continuar endavant i que t'injecta energia per a no desinflar-te i mantenir la il·lusió per aquesta feina.

Ahir vaig tenir un d'aquests regals. Va venir la Clara, una alumna de 6è de la qui havia estat tutora fa dos anys i em va dir que si estava lliure a l'hora del pati perquè em volia dir una cosa. Quan van ser les 11h. va venir i em va preguntar si vèia la sèrie Merlí. Li vaig dir que si, que l'havia vist. I llavors em va dir que jo li recordava al Merlí. Em vaig quedar parada i tot i que intuïa, pel to i per la seva cara, que era una floreta, li vaig dir: I això és bo o dolent? I ella, molt somrient em va dir BOOOO!! Li vaig fer explicar una miqueta i li vaig donar una forta abraçada per agrair-li. M'havia alegrat mooolt el dia!
Avui encara em dura. 
A pel divendres!

dissabte, 30 d’abril del 2016

Els nens generosos

 












Als nens els agraden els regals. Quan vas a una festa d'aniversari veus que el de l'homenatge vigila a veure què porta el qui entra per la porta. Suposo que avui en dia el que més busquen és l'efecte sorpresa perquè com que la majoria ja tenen de tot poques coses del que els regales els apassionen massa i després de desembolicar el paquet allò ja va perdent importància.
Quina diferència amb altres temps!
La meva mare quan veu això només fa que dir: i abans que érem feliços, en els millors dels casos amb una nina de cartró que ens durava tota la infància si no es malmetia per accident!
Però sí, les coses han canviat molt, i algunes no per a bé. El valor que se li dona ara a les coses és tant eteri que fa pena i tot. Jo tinc serioses contradiccions internes amb aquest tema. No vull caure en el materialisme, però és l'únic que els agrada.
Però avui volia parlar de que als nens també els agrada molt regalar. En aquest sentit són generosos. Hi ha alumnes que els agrada fer-te content (no confondre amb fer la pilota). Si hi ha bon rotllo, el mestre forma part important de la seva vida i te'n volen fer partícip. Aquest any tinc un grup força maco i quan els dius que t'agrada una cosa s'il·lusionen i s'esmercen intentant satisfer-te. Si un dia a casa fan galetes amb els pares, al dia següent te'n porten 3 ó 4 perquè les tastis; si saben que t'agrada la xocolata, et porten de tant en tant un Ferrero i ara que comencen a sortir les flors et cullen floretes mentre venen a l'escola o et porten alguna rosa del jardí.
A principis d'abril vam començar el tema de les plantes i un dia va venir una nena i em va dir: tinc unes flors a casa meva que es veuen molt bé totes aquestes parts que em estudiat, en puc portar una?
I jo li vaig dir que i tant, que la mirariem tots i ho entendriem molt bé.
Al dia següent venia que no hi cabia i em va guarnir la taula amb una meravellosa peònia. No se qui va quedar més cofoia si la peònia amb la seva espectacularitat, la nena amb els ulls brillants de joia del seu present o jo amb aquella preciosa joia sobre la taula.

dijous, 7 d’octubre del 2010

El valor del que tenim a prop

Vista d'Olot des de dalt del volcà Montsacopa

La setmana passada vam fer ja la primera excursió del curs.

Estudiant el tema dels volcans i els terratrèmols no podíem desaprofitar la visita a la zona volcànica de La Garrotxa on hi ha 40 cons volcànics en bon estat de conservació.

Cràter del Montsacopa

La pujada al cràter del Montsacopa i la medició del seu diàmetre prenent com a patró un nen amb els braços en creu és un interessant exercici. També ho és l’observació i manipulació de les roques volcàniques que formen el terreny de la zona i que és inevitable que agafin i es posin a la motxilla per molt que els monitors intentin concienciar-los del contrari.

Una cosa xocant d’aquesta sortida és la “convivència” amb els volcans dels llogarrenys. Per a nosaltres això dels volcans resulta extraordinari però a Olot estan integrats totalment en el seu dia a dia de manera que ningú els hi fa cas: els estudiants de l’intituts pugen al Montsacopa a fer els escalfaments de la classe d’educació física, o passegen per allà quan volen fer campana, o els avis també s’hi passegen matant algunes de les hores lliures. Segur que per a molts és un parc més, tot i que cada any visiten la zona 500.000 turistes i s’hi organitzen sortides per a 25.000 escolars.

La meva reflexió ve a això precisament, a la poca importància que li donem al que estem acostumats a veure, a vegades tan poca que ni sabem el què tenim. I no estaria de més que hi paressim una mica d'atenció perquè ens sorprendiem de moltes i moltes coses. Està bé que sortim a descobrir el món, però no oblidem que a casa nostra hi tenim meravelles per a descobrir també.

"Jo ho havia de dir..."

diumenge, 28 de març del 2010

LOCOS BAJITOS

Sempre diem que els nens són innocents. No se d’on surt aquest tòpic perquè la realitat és que no són innocents ni quan porten bolquers ja que comencen a prendre’ns el pel com volen i no ens n’adonem.
Entre ells són força cínics i rebutgen als diferents entre els iguals, sense cap mena de compassió. Ho tenen claríssim.

Amb l’edat no milloren sinó que canvien i van aprenent a ser políticament correctes, uns més que altres, i a comportar-se aparentment millor amb els iguals i sobretot amb els superiors, però alguns maquinen igual i ho saben emmascarar. I així fins que som adults.

Però el que si són és espontanis i solen dir el que pensen. I tenen a vegades cada sortida!!!

Tinc unes quantes frases lapidàries guardades que són dignes de compartir:

· Una de heavy: El marc de la conversa era l’escala dels mapes. Sobre una mapa que teníem a la pissarra els explico que vaig néixer a Lleida i d’això vam anar a parar a que havia nascut a casa. Comencen a preguntar coses sobre el naixement i sobre el sexe. Es un tema que els comença a interessar i del qual, molts encara no n’han parlat a casa. La majoria tenen poques coses clares, però entremig d’això un aixeca la mà i em pregunta: “Costa ficar-la?”

· Una de sorprenent:
- Aquest exercici costa molt de fer -Em ve a dir un nen.
- Ja ho sé, però t’has d’esforçar, així és la vida. La vida és dura – li dic jo.
- Ja, i la caca es tova! – em contesta ell.

· Una d’aguda: Sovint em passa que no trobo algun paper. Mai en perdo cap, però moltes vegades, alguns, per art de màgia, passa un temps que no estàn on havien d’estar fins que finalment apareixen. Sempre presumeixo davant els alumnes que jo no perdo res, que si hi ha alguna cosa perduda és perquè ho han perdut ells, o perquè no me l’han donat o perquè l’han extraviat. I així és, però ells sempre em volen caçar i en aquest període en que no es troba alguna cosa se’n riuen i em diuen: Ara si que ho has perdut, eh? Però, afortunadament fins avui, sempre ha aparegut el paper que buscava demostrant que jo no l’havia perdut. I llavors els dic: “Veieu com jo no perdo mai res?” Però l'altre dia un em diu: “Sempre dius que no perds mai res, però no és veritat, si que has perdut.””Ah, si? I què he perdut?””Has perdut cabells!” (Sense comentaris).

Com un bon día va cantar en Serrat:

…Esos locos bajitos que se incorporan
con los ojos abiertos de par en par,
sin respeto al horario ni a las costumbres
y a los que, por su bien, hay que domesticar…

dissabte, 20 de febrer del 2010

Hight technology

Ahir vaig anar d'excursió amb els nens de 3r. No són els meus, però com que sóc la seva mestra de Medi Natural, Social i Cultural i l'excursió estava emmarcada en aquesta àrea, em va tocar anar-hi. Em va sorprendre i emocionar a l'hora el veure penjat al coll d'en Pau la càmera fotogràfica que portava (les altres tenen prohibit portar-les). Que en fa de temps que van pel món aquestes! I no canvien ni de pixels, ni de polsades, ni de res. Segueixen vigents amb els mateix sistema que quan van nèixer.

Tu si que vals, Pau! (o els teus pares que encara compren aquestes joguines imaginatives...)

dimarts, 16 de febrer del 2010

Avui he tingut a classe a uns particulars Van Gogh

Aquests són els meus petits Van Goghs:
No s'han volgut perdre el posar un xiprès en el paisatge  o l'estelar la nit.
Que en són d’encantadors els meus artistes!!!


Tots han fet pinzellada i el resultat d’emular al mestres és aquest.