Fer de mestre, amb tot i el carinyo que li tinguis a la professió, costa cada dia més. Res ens ho posa fàcil. Del sistema no en cal parlar. Dels pares, creuen que això de l'educació no va amb ells, que ja se n'encarreguen uns altres. De la societat, uff, només veuen que tenim moltes vacances, i que malgrat els pocs recursos dels que disposem no som capaços de convertir en setciències als petits éssers desmotivats que tenim a les aules. En fi, que costa.
No dic que nosaltres, els mestres, ho fem tot bé. Evidentment som persones i com a tals cometem errors o caiem en aquelles males praxis que serveixen moltes vegades per a que se'ns acarnissi.
Però d'entre totes les nostres batalles: ratios per sobre del que està establert, desmotivació pels aprenentatges, alumnes molt mal educats, alta diversitat a l'aula...
sempre hi ha un detall que t'il·lumina el camí, que et dona ànims per a continuar endavant i que t'injecta energia per a no desinflar-te i mantenir la il·lusió per aquesta feina.
Ahir vaig tenir un d'aquests regals. Va venir la Clara, una alumna de 6è de la qui havia estat tutora fa dos anys i em va dir que si estava lliure a l'hora del pati perquè em volia dir una cosa. Quan van ser les 11h. va venir i em va preguntar si vèia la sèrie Merlí. Li vaig dir que si, que l'havia vist. I llavors em va dir que jo li recordava al Merlí. Em vaig quedar parada i tot i que intuïa, pel to i per la seva cara, que era una floreta, li vaig dir: I això és bo o dolent? I ella, molt somrient em va dir BOOOO!! Li vaig fer explicar una miqueta i li vaig donar una forta abraçada per agrair-li. M'havia alegrat mooolt el dia!
Avui encara em dura.
A pel divendres!
Enhorabona! Aquestes coses són realment una recompensa pel treball ben fet, però sobretot fet amb amor...
ResponEliminaAquestes, per a mi, són grans recompenses...
Tots necessitem de tant en tant un copet a l'esquena. I si, com tu dius, venen del cor, s'agraeixen molt.
EliminaAi, Laura, si que costa fer de mestre, hi t'ho diu una persona que fer de mestre ha estat la seva vida, però és tan agraït! I tu mateixa ho has pogut comprovar. Aquesta és la millor recompensa que podem tenir, que els alumnes es recordin de nosaltres i que sigui un bon record.
ResponEliminaAhir mateix ho vaig poder comprovar, ja que va venir un pare ex-alumne meu a la reunió amb la tutora dels seus fills i quan em va veure, els ulls se li van il·luminar i em va donar una gran abraçada...És el millor regal que ens poden fer!
Per cert a mi m'encantaria que em comparessin amb el Merlí, he, he...
Petonets.
Deixar bona petjada és gratificant i si és fent pensar, fent remoure coses, estant actius i amb sentit de l'humor, com em va a venir a dir la meva ex-alumna, és la bomba!!!
EliminaLa meva filla és mestra. Després de molts anys d'exercir en una escola, aquest curs ha canviat.
ResponEliminaLi ha passat un cas de reconeixement semblant al que expliques amb una ex-alumne de l'altra escola.
Dificultats i compensacions van plegades.
Tenim els dits pelats de fer reforç positiu amb els nostres alumnes. Ja va bé que hi hagi algun feetback en el mateix sentit!
Eliminasi senyora això és tot un regal a la nostra tasca! la satisfacció d'haver incidit ni que sigui una mica en la vida dels altres
ResponEliminaJo crec que és bo incidir, a bo i a dolent. Tot ensenya, el que has de fer i el que no. El que no ensenya és la indiferència, la passivitat. I sinó a quins mestres recordem tots? Als bons i als dolents. Dels del del mig no ens en recordem.
EliminaBé, seguia Merlí només a mitges, però no em sembla que sigui un gran elogi comparar-t'hi. El que importa, però, és que ella ho interpretés així i tu també. A les dues us va anar bé, a ella dir-ho i a tu sentir-ho.
ResponEliminaEl Merlí té seguidors i detractors, com tot en aquesta vida, per això li vaig preguntar si era bo o dolent. Però amb l'explicació m'ho va deixar clar.
Elimina