Fa poc que he vingut de viatge. He anat al poble a veure els pares que ja tocava.
M’agrada viatjar però no conduir. Si condueixo he d’estar atenta a la carretera i no puc estar atenta al paisatge ni puc aprofitar per donar “rienda suelta” als meus pensaments.
Amb tot i això algunes reflexions i algunes observacions he fet, sempre intento aprofitar el temps.
El camí cap a les terres de ponent el tinc força apamat, però amb tot i això mai és igual. La natura sempre ens sorprèn amb diferents vestidures, amb cada vestit de temporada.
Avui tocava
cosetxar, com diu tothom per aquelles terres, tot i que no sigui correcte en català! I el vestit era els camps coberts de cereals, uns encara ben estarrufats i sense segar i els altres ja polits, retallats i amb la palla a punt de recollir. Ha quedat lluny però allò que diu el refrany. Ara ja no hi ha falç, és clar, ni
l'era per a batre, per a xafar el gra i separar-lo de la palla. Jo encara ho he vist fer així, era molt petita però ho recordo una mica encara. Ara el poder és de les màquines:
les cosetxadores amb equip de música i aire condicionat...
Així doncs, avui, les
cosetxadores esquilaven els trossos, amunt i avall, amunt i avall, i deixaven al terra llargues catifes daurades de palla que esperaven ser aglutinades en paques, que d’aquí uns dies farà una altra bèstia metàl·lica d’aquestes que fan anar els pagesos!!! Tot un món aquest de l’agricultura!!!
I el paisatge? Doncs com sempre una meravella. Avui he gaudit primer de la terra recoberta encara del pèl curt del blat tallat, dels ocres del que ha torrat el sol, de la calor del juliol, dels terrossos secs i marró-rogenc de la terra que ja ha donat el seu fruit, de secà, de pell curtida, de final de temporada, ... i al mateix temps el cel m’ha regalat també unes imatges encisadores, el cel per una estona ha estat un mar, un mar de núvols, el tapaven deixant passar el sol, però hi dibuixaven ben bé totes les seves onades. Un espectacle!
Agermanats anirem caminant!!!
