 |
| Dibuix cedit per un bon amic, d'un gest preciós. Gràcies Luís. |
Quan
vivia a Barcelona i era usuària del metro, si no tenia ganes de
llegir durant el trajecte, em dedicava a observar a la gent. Tot un
exercici! Un dia observava nassos, un altre dia ulls, un altre
orelles, a vegades boques, altres peus, però una de les coses en les
que més m'agradava fixar-me eren les mans.
Les
mans sempre han estat un element que m'ha cridat l'atenció i és una
de les coses en les que primer em fixo en els demés. És veritat
que la cara és el mirall de l'ànima però les mans no són gens
despreciables en quant a informació. Per a mi encara diuen més que
la cara. La cara ha aprés a dissimular, però les mans no. Les mans
delaten un estil. Les mans delaten malalties. Les mans ens parlen de
l'edat. Les mans porten impreses la teva història, les marques de
guerra. Les mans diuen tant que són els llavis de qui no poden
parlar amb la boca (llenguatge signat). Les mans són les que et
serveixen per fer-ho tot. Les mans poden fer-te sentir el cel o poden empunyar un arma. Les mans et poden salvar la vida però... també et
poden matar. Ironies de la vida!
D'altra
banda les mans són les que tremolen quan t'alteres, les que
transpiren quan estàs nerviós, les que queden rígides quan estàs
tens, les que flueixen i fan ballar els dits de manera àgil quan
estàs tranquil i les que poden proporcionar-te les més dolces
carícies.
Quan
treballava a l'empresa i rebia proveïdors, la primera impressió no
me la donaven amb la cara o l'aspecte físic; me la donaven quan m'estrenyien la mà. De res els servia l'impecable vestit i cuidat aspecte
quan m'oferien una mà sense força ni alegria. No podia amb les
mans laxes. Tampoc m'agradaven les que et premien tant que feien que
se't clavessin els anells. Tot necessita la seva mesura justa.
No
recordo cares però si aquests diferents gestos amb els que entrava
en contacte amb els meus interlocutors. Gairebé mai m'enganyava la
imatge que em donava aquest primer gest perquè deia molt de la
personalitat de cadascú. El de l'encaixada flàccida solia ser un
pocapena i el que gairebé et feia mal era també agressiu amb el
llenguatge, un comercial de pro que no controlava el límit de la
professionalitat.
Capítol a part mereixeria l'estudi del palmell de la mà. Tot un
món. Però això ho deixarem per un altre dia.
La
bellesa o l'encant de les mans és molt especial. Dits llargs, ungles
ben cuidades i netes, algun anell que les guarneixi i un moviment
elegant... umm, fantàstic.
A
mi m'agrada fixar-me en les mans perquè posats a triar, tinc clar
quines mans m'agradaria que se'm posessin a sobre i quines no.
Moltes dones destaquen les mans, i he de dir que és una cosa en la que no em fixo en absolut. Per descomptat que tenen moltíssima importància, són la nostra porta al món, però les veig més com una eina que com una altra cosa. I això que les meves m'agraden prou, són petites, però força regulars.
ResponEliminaA mi també m'agrada fixar-me amb les mans. Potser no amb tanta prioritat com tu dius.
ResponEliminaLa manera de mirar se m'emporta molt l'atenció!
I no sempre em commouen les mans més boniques o més ben arreglades. A vegades és el gest el que t'arriba endins, sense pensar res, només sentint. Veure una determinada manera d'agafar les coses, (mira, tu quina bestiesa!!!) a vegades em commou. Una manera indefinible ...
Jo al llegir-te pense només en unes mans sempre fredes que s'escalfaven entre les meues. Ja fa tants anys d'això!
ResponEliminasort que jo dono la ma amb la força precisa, concretament 1.18 Newtons.
ResponEliminaXexu: Tu sempre tan pragmàtic!
ResponEliminaCarme: Suposo que veiem molt més enllà del que la primer a impressió diu i per això ens agrada. Ens pot la vena emocional.
Dissortat: La calor (o la fredor) que transmeten també és un punt important a valorar, però per notar això ja has d'haver superat una primera barrera.
Pons007: Ha,ha,ha. Ara mateix no se valorar si és la força que a mi m'agrada, però en la mesura justa està l'èxit.