Residir o marxar?

Aquest cap de setmana he anat a visitar a un familiar a una residència. Era el primer cop que visitava una institució d'aquestes i m'ha impressionat força. El centre està molt bé, ben situat, molt net i polit, les habitacions amplies i amb tot el que es necessita i el personal que vam veure també molt atent i agradable. Però la solitud amb la que vaig trobar a la Maria em va frapar. Ella és la dona d'un cosí germà del meu pare. Ell va morir fa un parell d'anys i no tenien ni fills ni germans cap dels dos, per la qual cosa ella ha quedat sola.

Quan vam arribar la vam veure en una cadira de rodes (te el fèmur trencat), cara al exterior (i això volia dir d'esquena als qui hi havia a la sala), llegint un llibre. Es va posar molt contenta al veure'ns. De fet es va emocionar i tot. I quan ens va començar a explicar el seu dia a dia, va ser terrible.

“No puc parlar amb ningú. Aquí la majoria de gent no hi toca gaire. I només diuen que tonteries, o et repeteixen sempre el mateix. Això és un avorriment! Mira, vaig a la biblioteca i agafo llibres per a llegir i m'entretinc així. Però els dies es fan molt llargs, molt llargs i sense sentit”.

Realment el panorama era poc engrescador.

No sé pas en quina tessitura ens tocarà veure'ns però trobar-te així ha de ser terrible. I seria ben fàcil que més d'un ens hi trobéssim, com a millor opció.

Ja sé que no podem triar el moment de marxar i la manera. Però tant que volem controlar certes coses i tants avenços que fem en segons què i no sé si seria més ètic deixar que arribat el moment i davant de determinades circumstàncies fos lícit dir: Fins aquí he arribat i ara baixo del tren.

És un tema polèmic, en sóc conscient, però posat en la pell d'aquestes persones que no volen continuar, en avançades edats i estats de salut delicat i situacions força complicades, si la voluntat fos la de “marxar” no entenc qui té dret a no deixar-lo-ho fer.