Dies grisos
- Quan vaig al poble, a l'entrar al garatge ja fa temps que no és com abans, que quan giràvem la corba de la carretera ja teniem els pares a baix a obrir-nos les portes.
- Ara ja no estan pendents de
la corba ni tenen l'agilitat de baixar volant a obrir. Ara arribem,
entrem el cotxe i pugem a fer petons. Veus i sents que el temps va
fent "mella".
- Però avui ha sigut una altra sensació. A casa no hi
havia ningú. Hem entrat el cotxe i hem deixat les coses del rebost
al lloc i al pujar les escales m'ha invaït la pena de saber que a
dalt tampoc hi hauria ningú i tot i que avui era circumstancial, no
puc deixar de pensar que en no gaire temps pot ser definitiu.
- Què dura és la vida quan
t'enfronta als tràngols de les malalties de mal resoldre!
De vegades no cal ni que estiguem en una situació tan compromesa. Això mateix ho he pensat jo també, sense saber ni poder predir si no seré jo el que falti primer, però la sensació que certa gent ja no hi serà de manera definitiva és força esgarrifosa. Potser és millor fer-se a la idea, però em sembla que res no pot prevenir-te de patir davant d'això.
ResponEliminaCom tantes coses en la vida, et pots imaginar com serà quan passi, però mai és igual quan t'arriba el moment. I això que encara estic en el pròleg d'aquesta història i no se si tindrà 2 capítols o 25.
ResponEliminaMai no ens podem imaginar com serà, la vida sempre ens sorprèn amb les seves maneres...jo mai no m'hagués imaginat que va ser com va ser.
ResponEliminaQuan la meva mare va faltar i encara teníem el pare, la casa ja no va ser mai més la mateixa. Hi havia dos dols paral·lels, la mare evidentment el principal i la casa com a complement. Crec que mai no havia entès tant bé, no és entès, és sentit intensament que una casa és la dona que la porta. Sense ella la casa és poca cosa, quatre parets.
T'entenc molt bé. La casa encara la guardem entre els quatre germans... però és un desconsol de fredor anar-hi. Encara que passin els anys.
La vida, que fa el seu curs, però és molt trist pensar, com dius tu, que un dia pot ser definitiu( com en el meu cas) aprofita per gaudir de la seva companyia...
ResponEliminaÉs el poblet de la foto? petit i bonic!
Petonets.
Per molt que la filosofia o la religió ens vagin preparant, quan arriba l'hora de perdre un ésser estimat, ens costa molt seguir la vida.
ResponEliminaDissabte vaig trobar a faltar a ma tieta en una reunió familiar. El meu cosí ens l'anava portant i treient, però ella era única.
ResponEliminaDe fet, el seu nom tampoc és comparable a res més.
Que deixin objectes, mentre. Tindràs un pòsit tangible del que eren i van fer.
Una abraçada llarga, nena. I gràcies per les paraules.
Situacions que donaries qualsevol cosa per no haver de viure-les...
ResponEliminaLaura,
ResponEliminaÉs aquella llum que es va apagant i la voldries mantenir viva. Al cor sempre , sempre hi serà , la llumeta.
Una abraçada forta.
(Necessito el teu correu per enviar-te el microrelat :)
arKa_gi@hotmail.com
Si vols alguna cosa, estimada, ja saps...
ResponEliminaCarme: Et penses que ets forta i que podràs amb tot i quan van arribant les coses descobreixes el dolor i les febleses.
ResponEliminaM. Roser: No, aquesta és una masia del municipi, però no és la casa dels meus pares.
Xavier: No hi ha preparació que valgui per aquests tràngols.
Cantireta: Pòsit tangible en deixaran , però la presència no té preu.
Maria: Doncs si, aquesta és la cosa.
Joana: Vull pensar que hi ha una mica de metxa amagada.
Dissortat: GRÀCIES en Garamond 100.