Ja no hi ha passeig els dijous

Des que he canviat d'escola, els dijous ja no faig el recorregut a peu que tan em gratificava. Ara em toca agafar el cotxe cada dia, sí o sí. I com tot en aquesta vida, això té els seus inconvenients però també té avantatges. El trajecte que faig per arribar a la feina és d'uns 8 km. I no sabeu el que dóna de si aquest tram.

En 16 anys que fa que visc per aquestes contrades mai havia passat per aquest camí i hi he descobert un món. El primer a comentar és que hi ha un turonet que separa Granollers i Parets i que aquest turonet, com solen fer les fronteres naturals, marca moltes diferències.

Hi ha matins que enfilo la carretera, sense cap pena ni glòria, però quan arribo a la part més alta el dia em regala una imatge paisatgística que em fa badar la boca. En dies clars Montserrat és mostra gloriosa, a vegades il·luminada per un sol que sembla l'enfoqui directament, rogenc, matiner i que en fa una postal. Al costat també es pot veure el perfil de la Mola i una mica més a la dreta els Cingles de Bertí. La vista s'ho val. El dolent és que no hi ha cap espai per a aturar-se i poder fer alguna foto. Si fos així hauria de sortir amb més temps de casa perquè tot i que el paisatge és el mateix, cada dia estrena vestit i sempre li escau.

Altres dies està més ennuvolat, però igualment al arribar a dalt s'obre davant teu un espectacle per a la retina: núvols acariciant les muntanyes, boires humitejant-ho tot, contrastos entre blau-grisos, verd-grocs i altres combinacions.

A la tarda, quan torno, el sol em queda a l'esquena. Mai com ara havia gaudit tant mirant pel retrovisor perquè les postes són de pel·lícula.

(... continuarà)