Sóc conscient de que sóc exigent. M'agraden les coses ben fetes, què hi farem! O com a mínim que compleixin amb el que s'ha dit que s'espera d'allò.
També sóc exigent amb mi mateixa. Ja ho tenim això els "exigents". Posem sempre el llisto alt, per a nosaltres i per als altres.
I ser així, jo crec que és més bo que dolent però t'ho fan viure com un defecte, com si fossis un "bitxo raro". S'atreveixen a dir-te que si estàs enfadat amb el món o si ets un perepunyetes, et miren malament i et critiquen quan gires cua. Total per voler fer les coses ben fetes i que els altres les facin també.
No anem bé!
Arrel de la mort del meu pare i de totes les gestions dels últims moments he volgut cursar dues queixes oficials, una a la funerària (no us podeu ni imaginar la colla de lladres que són i no entraré en detalls pq el tema mereixeria uns quants posts específics i no se si en tinc ganes) i una altra a la Fundació Sociosanitària de Barcelona, centre on va morir el meu pare.
El primer topall és el demanar el full de reclamacions. "Has de parlar amb la supervisora" em van dir. I ni la supervisora em va poder atendre però em van fer anar a un despatx que a la porta hi havia el rètol de Direcció. Volien saber el motiu de la meva queixa. De les tres coses que em volia queixar en aquell moment (ara ja en tinc unes quantes més) només van poder esquivar-ne una al respecte de la qual vaig contestar que malgrat tinguessin la justificació per aquella actuació pensava que no era el més adequat i que volia fer constar la queixa perquè en el futur es poguessin prendre mesures al respecte o millorar el protocol d'actuació que tenen establert. Amb les altres no hi havia excusa possible. Però finalment vaig insistir en que volia el full de reclamacions i llavors va resultar que no els trobaven. Van remenar calaixos i prestatgeries i van anar a dos despatxos diferents. No tenien impresos. No m'ho podia creure. A la representant de la Direcció del centre se li va acudir anar a un altre despatx més llunyà d'on érem i em va portar un imprès. Allà no m'hi vaig fixar, però en arribar a casa vaig adonar-me que no era un imprès de la seva entitat sinó de l'ICO amb qui comparteixen edifici però no gestió. Sense paraules. No sé la cara que posaran quan hi vagi a buscar un imprès correcte i a queixar-me també d'això, perquè de moment ganes de deixar-ho córrer no és que me les hagin fet agafar.
Sóc de la mateixa manera. A la feina em "barallo" cada dia amb companys i companyes i tinc fama de torracollons. (de fet, ja fa dos anys que no m'hi emprenyo, però els hi segueixo dient cada dia -si m'ho pregunten- com s'han de fer les coses ben fetes).
ResponEliminaPel que fa a les reclamacions...
No t'aturis. I presenta original i còpia al registre (si és administració pública) i envia per correu certificat (a correus et segellaran originals i còpies, però porta el sobre obert) si és per empreses privades.
I un cop feta tota la paperassa, fess-ne còpies i envia-ho o porta-ho al defensor del ciutada del teu ajuntament o al defensor del poble.
Amb tot això, no tindràs garantia de res. Però tindràs documents originals segellats que inicien procediment administratiu. I t'hauran de donar alguna resposta.
Molta sort Laura T.
Llegint la primera part de l'escrit gairebé em cau la llagrimeta perquè m'he sentit molt identificat i és un tema que darrerament tinc molt a flor de pell. A la feina, com diu el company de dalt, tinc fama d'estricte i més d'una baralla m'ha causat, però on ho noto més és a castells, que ostento un càrrec tècnic menor i a causa de les meves opinions he hagut de deixar grups de debat i d'opinió perquè em tractaven de negatiu, de pessimista i de fer crítica no constructiva. Tot per dir que hi ha moltes coses que no fem bé, malgrat els èxits.
ResponEliminaBé, sento estar-te fotent el rotllo, però realment m'he sentit identificat. Pel que fa a les reclamacions, veus, probablement no sigui tan expeditiu com tu, però és el teu dret poder fer una queixa formal i t'animo a continuar, i més si sembla que et prenen el pèl, voluntàriament o per desconeixement, però segueix endavant. Ara, també s'ha de saber seleccionar les batalles a lliurar, si això t'ha de deixar esgotada i el benefici a obtenir serà molt minso, pensa-t'ho bé. Encara que entenc que la satisfacció de fer les coses com toca és tot el premi que busques. Ànims.
Sé que tens raó, que teniu raó, sé que ens hauríem de queixar quan les coses no funcionen. I malgrat tot, jo no ho faig. I us admiro. No em compensa gens la despesa d'energia que em demana ni les estones, que jo sento "perdudes" ni els resultats que se'n treuen. I sempre penso en el que diu en XeXu, que s'ha de valorar l'esforç i comparar-lo amb els beneficis. Malgrat la meva mandra congènita a tota mena de queixa o reclamació, sé que és una manera per millorar les coses... encara que els resultats no siguin immediats o massa generosos, o sigui que endavant!!!!
ResponEliminasé que ho faig malament, però sóc de no queixar-me quasi mai, fa mandra perdre tant de temps per que al final quasi mai et facin cas. sortir guanyador d'una reclamació sol ser tota una proesa
ResponEliminaJo et recomano, que ja veig que ho faràs, seguir i ser tenaç fins que aconsegueixis fer la reclamació ....jo trobo que és positiu voler que les actuacions estiguin argumentades i ben fetes .,que no segueixen les anomenades normes de qualitat aquesta gent? com pot ser que no tinguin fulls per expressar les queixes? si no te'n surts mentrestant pot enviar una carta a uns quants diaris , és el que sempre temen més .....ah i el docus t'ha indicat molt bé els camins a seguir
ResponEliminapersevera! ànims i coratge!
Docus: Primer de tot, benvingut al blog. M'alegra saber que ja en som més de torracollons. A veure si al final fem decantar la balança i brillem sobre els incompetents que encara aporten molta boira fosca arreu. Et faré cas amb això de la documentació i seré curosa. Gràcies.
ResponEliminaXexu: Ja sabia que tu eres un dels meus en això del treball fi. Ja n'havíem parlat. A vegades sap greu sentir-se incomprès quan el que vols és fer-ho bé i no saben veure-hi la bona intenció perquè la gent es conforme amb la mediocritat i si tot va sortint més o menys no volen esforçar-se en millorar. Però a mi la gratificació moral que em suposa el repte i l'intentar-ho ja em recompensa.
Carme: Per mi, encara que em suposi una despesa d'energies i de temps que no em tornarà res, ja em serà grat si amb algú que vingui al darrere vigilen una mica més que amb nosaltres. Hi ha coses que no es poden permetre i menys quan es tracta de malalts, de persones vulnerables.
Joan: De moment ja vaig fer passar a algú una mica de vergonya quan va veure que per molt que vulgués intentar evitar la meva queixa no ho aconseguiria perquè les coses cauen pel seu propi pes. I en tot cas, no busco guanyar cap altra cosa que, com ja he dit, que no torni a passar el mateix a cap altre pacient ni a cap altre mort.
Elfreelang: La carta als diaris és una possibilitat que tinc també en ment i no en lloc de sinó a més a més de. Ja veurem, com se m'escalfi la vena...
Gràcies pels ànims.
Entenc perfectament com et sents, i penso que cadascú ha de fer allò que el faci sentir millor.
ResponEliminaEl meu condol, Laura.
No tothom es un bon professional, però sembla que ni ha que s’entrenin per no ser-ho...
ResponEliminaMaijo: Gràcies.
ResponEliminaPons007: Tristament, és així.
Jo també sóc de les que es queixen quan ensopego amb gent poc professional i les coses no es fan com s'han de fer. De vegades em diuen, és que tu voldries que tothom fos com tu i jo dic que si jo intento fer les coses bé, també ho puc exigir als altres.
ResponEliminaQuan es van morir els meus pares, em vaig discutir amb tot "quisqui", i pel pare fins i tot vaig enviar una carta de protesta a la direcció de l'hospital...Per cert que em van contestar i em van demanar excuses i em van donar tota classe d'explicacions. Algú em va preguntar què en trauria; molt senzill evitar que alguna altra persona es trobés amb els mateixos problemes...
Està be tornar a la normalitat de mica en mica.