Avui he llegit una frase que
m'ha despertat el click sobre un tema del que ara passo a clavar-vos
el meu rotllo.
“Si tienes la suerte de ser
diferente, no cambies nunca”
 |
| Graffiti en una paret de Salt |
Puc constatar que en els
diferents cercles en els que m'he mogut, sense ànims per la meva
part de destacar, acabo fent-me veure. Normalment formo part del
sector crític, però és que em nego a ser “borrego”. I tot el
disciplinada que sóc, i inclús obedient, no puc sotmetre'm a fer
alguna cosa en contra del que penso i llavors he de manifestar la
meva opinió i dir les “veritats”. Que sí, que a vegades poden
ser les meves veritats i no tinc el poder de la veritat absoluta, en
sóc conscient. I que també em puc equivocar, ho sé. Però el que
més ràbia em fa és que la meva veritat potser compartida per molts
i ningú és capaç d'obrir el bec. I jo en canvi, no puc callar.
En això és en el que moltes
vegades em sento diferent. I a vegades també sola. I sola davant el
perill. I cansada d'anar sempre contra el vent.
Sort que de tant en tant,
s'encén una llumeta i algú, encara que sigui molt discretament,
m'insufla ànims amb un missatge com el que he dit.
El ser diferent és una cosa
natural, tots ho som de diferents, però el mantenir-se en la
diferència té moltes vegades un preu molt alt i es necessita
valentia per a lluitar contra les majories. Crec però que aquesta
actitud també té les seves compensacions i que el poder ser tu
mateix, no té preu.
Gràcies a tots els que alguna
vegada m'heu donat suport en la meva posició minoritària i m'heu
donat ànims per a no defallir. I sobretot perdó per si alguna
vegada no he sabut veure que m'havia equivocat, que també ni ha
hagut d'aquestes. Puc ser diferent, però el que sé que no sóc és
perfecta.
Només sóc com sóc.
Ummm, aquesta darrera frase té
més suc a extreure'n.... però això ja ho deixo per un altre dia.
M'agrada com ho dius perquè jo també crec que és així: tots som diferents.
ResponEliminaI en la diferència, sempre hi ha moments que ens sentim sols. Jo em sento diferent mil vegades al dia. Cada cop que la gent fa valoracions contundents d'alguna cosa, cada cop que algú veu les coses massa clares o massa fosques, cada cop que sembla que només hi hagi una veritat... jo em sento amb la necessitat de valorar més d'un punt de vista, em sento sola. Quan dono la raó a algun argument contrari al que jo defenso, em sento incompresa. Quan callo també... però de fet mai no deixem de ser nosaltres mateixos, no podem escapar-nos d'això i potser sigui una sort, no?
Que algú et digui no canviïs mai, és una gran satisfacció. No en tinc cap dubte. Quan ho sents carregues piles.
Ah! I el sóc com sóc... tens raó té molt suc. Pot ser un argument quan ja no ens queden arguments i milions de coses més
ResponEliminaens devem assemblar una mica...encara que jo obedient excepte quan era infant no ho he tornat a ser....em passa com a tu no em puc estar de dir en veu alta a qui sigui el que bonament penso i això m'ha portat problemes és cert però crec que faig el que em surt i cal.....segueix sent com ets ! i endavant les atxes!
ResponEliminaquan una cosa funciona, no s'ha de tocar. Tothom és com el déu que l'ha parit diuen i si ens vàren fer així per alguna cosa és.
ResponEliminaLa diferència és enriquidora.
ResponEliminaEl que no s'ha d'arribar és a la intransigència.
ResponEliminaDe tota manera jo també et recomane que con canvies, i respecte al "sóc com sóc" acaba sent una excusa les més de les vegades.
Primerament, un aplaudiment pel teu ex-company perquè va fer una cosa molt difícil quan no t'acabes d'entendre amb algú, que és destacar-li els mèrits, a banda de les desavinences que es puguin tenir. Així que bravo per ell.
ResponEliminaPel que has explicat, avui em puc sentir identificat amb tu, i això sí que és una novetat, perquè ja saps que de vegades diferim i t'ho he dit, cosa que ja et pot demostrar que jo també defenso la meva opinió davant de qui sigui. He de dir que darrerament no em sento un lluitador, em veig molt apagat. Si digués el contrari mentiria. Però també defenso la meva posició, i quan després algú et busca perquè saps que no t'arronses quan toca, és aquesta alenada que tu expliques, el concepte que té la gent de tu és bo, encara que de vegades no resultis simpàtic, ni agradable, però potser sí noble o just. Què et sembla, avui ens donem l'aprovació, no?
Tothom es diferent en certa manera, per alguna cosa som humans, èssers complexes com cap altre, sinó seriem... no se... potser molsa xD
ResponEliminaPons: Ostres em puc imaginar moltes coses, però ser molsa...uff, no hi ha manera d'imaginar-m'ho!
ResponEliminaSer qui ets: la diferència en el pensament, la marca de l'aigua en el paisatge. Tanmateix, el fotògraf sap quan la marca val la pena.
ResponEliminaT'acompanyo en tot el que dius. I aplaudeixo.