És el llibre que m'acabo de
llegir. No sé què vaig llegir d'aquesta novel·la que me la va fer
comprar. En tot cas res que s'assemblés al que ha sigut el llibre en
sí. És una història d'adolescents, però d'uns adolescents molt
especials perquè es coneixen en una teràpia de grup de pacients amb
càncer. Explica la mena de persones en les que es converteixen els
joves amb diferents tipus de càncer, la relació amb les seves
famílies, la relació amb les persones que no ho han passat mai i
totes les lluites internes i externes per les que han de passar per a
superar la malaltia i en la majoria dels casos per allargar una mica
més la vida.
Em recordava en molts moment a
la sèrie Polseres Vermelles, perquè tractava una mica del mateix i
també emmarcat en adolescents pendents de complir els somnis de la
seva vida.
En més d'una pàgina se m'ha
ennuvolat la vista en llegir certes reflexions dels protagonistes que
van superant valentment el seu dia a dia, treien força d'on cal i
que si no es passa per aquestes històries amb la pròpia pell és
difícil imaginar el que pots fer i sentir.
M'ha agradat perquè plasma una
realitat, per desgràcia molt habitual en els nostres dies, en que es
posa en evidència una dura lluita a contrarellotge amb la malaltia,
un temps per aprofitar i intentar no baixar la guàrdia però no
perdre cap oportunitat de les que se't presenten: viatjar,
enamorar-se,...
La vida està controlada fins a
la propera analítica.
“- Algunas veces me gustaria
tener los comumpios- me dijo por fin Gus.
- ¿Los de mi patio?
- Sí. Tengo tanta nostalgia que puedo echar de menos unos columpios en los que nunca he sentado el culo.
- La nostalgia es un efecto colateral del cancer- le dije.
- Qué va. La nostalgia es un efecto colateral de estar muriéndose- me contestó.
El viento soplaba por encima de
nuestras cabezas, y las sombras de las ramas se movían sobre nuestra
piel. Gus me apretó la mano.
- Me gusta esta vida, Hazel Grace.
Entramos cuando tuvo que
administrarse la medicación.
[...] Cuando tuve su cara tan
pegada a mi nariz que sólo le veía los ojos, nunca habría dicho
que estaba enfermo. Nos besamos, luego nos quedamos tumbados
escuchando el álbum de The Hectic Glow y al final nos quedamos
dormidos así, como un entrelazamiento cuántico de tubos y cuerpos."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada