dimecres, 24 d’agost del 2011

De la llengua (1)

Jo sempre dic que sóc bilingüe catalana. M'explico.
Vaig néixer en un poble de la província de Lleida on és parla d'allò més el català occidental en tot el que li és característic. Quan encara no tenia ni quatre anys els meus pares van "emigrar" a Barcelona, concretament a L'Hospitalet on la gent em parlava i jo no entenia res del que em deien, parlaven un altre idioma, i en un percentatge molt elevat era l'aldalús. Però com que era tendra i molt esponja enseguida vaig aprendre aquesta altra llengua i quan vaig començar l'escola, que llavors era als 5 anys no vaig tenir cap problema. A casa era l'únic lloc que podia parlar català i és on ho feia. Fora de casa era difícil perquè si en tot cas ho feies moltes vegades et senties allò de "hábleme en cristiano" i havies de callar. Però al cab de molts anys va arribar un dia, en el meu darrer curs d'EGB que van dir que estudiariem català a l'escola (1 hora a la setmana) i vaig aprendre que hi havia un altre català i també el vaig aprendre. Així que a casa parlava el català del meu poble i de la meva família, al carrer i a l'escola parlava castellà i durant aquella hora a la setmana a l'escola parlava també català, però aquell era un altre català. Llavors també vaig saber que a la classe hi havia 5 ó 6 nenes més que també parlaven català a casa seva. Però entre nosaltres sempre ens havíem parlat en castellà i ara era molt difícil fer-ho d'un altra manera. Quan vam deixar l'escola ens vam separar perquè cada una va anar a un institut diferent i va ser llavors que amb les meves amigues catalanes vam decidir fer un esforç i quan ens veiessim haviem de parlar-nos en la nostra llengua. Va costar però ho vam aconseguir. De fet ara seria impensable si ho haguessim de fer a l'inrevés. Però a mi em va passar una cosa molt curiosa, vaig mantenir el català occidental que parlava amb la família quan era a casa o anava al poble i amb els amics, a l'institut i en els altres entorns en que es començava a poder parlar català, parlava l'occidental.
Tal és així que encara avui conservo aquesta dualitat i sóc incapaç de barrejar llengües. En una mateixa conversa amb una amiga que no parla català, una que si que el parla i el meu germà, per exemple, em dirigeixo a cadascú en la seva llengua. I això vol dir que a la meva mare li parlo amb l'article lo (lo cotxe, lo pare, lo medicament) que no faré servir mai amb la meva amiga.
Hi ha gent que no ho sabrà mai això. Només els més íntims a qui he convidar alguna vegada al poble o han vingut a algun acte familiar han pogut viure i veure (o millor dit escoltar) el meu bilingüisme i només llavors es sorprenen notablement al mateix temps que ho entenen.
Coses de la llengua!

3 comentaris:

  1. Et puc dir que tinc un amic de fa molts anys que sempre m'havia parlat en un català més que normatiu, central gairebé estàndard, per dir-ho d'alguna manera, i em vaig endur un bon ensurt quan un dia, després d'anys d'haver-nos conegut, el truquen al mòbil i es posa a parlar en valencià amb el seu pare. Collons, me'n vaig fer creus, no m'ho hagués imaginat mai!

    Posteriorment, i amb l'explicació ja feta i molt similar a la teva, he anat molts cops a casa seva i els seus pares, que són molt macos, parlen una barreja estranya de català, ella és de València i ell de la Franja. El meu amic, que segueix parlant un central de llibre, quan posa un peu entre les quatre parets de casa dels pares canvia el xip, però només amb ells, és clar. Sempre m'ha semblat molt curiós, per bé que ara ho veg completament normal, és clar. I veig que de casos com aquest en deu haver molts, tu n'ets un bon exemple, pel que expliques.

    ResponElimina
  2. Doncs mira, em fas contenta amb això que em dius. A vegades em sento una mica bitxo raro i saber que hi ha més casos com el meu em reconforta, perquè això del teu amic és ben be el mateix que em passa a mi.(la història continuara en "De la llengua (2) i (3)"

    ResponElimina
  3. Veure aquests trets que té cada zona encara fan més rica una llengua. M'agrada!

    ResponElimina