El palacio de la luna de Paul Auster

Sempre pregunto a la gent que considero té bon criteri per les seves lectures preferides. Fa molts anys un company de feina em va recomanar dos llibres: Estupor i temblores i El palacio de la luna.

El primer el vaig llegir fa ja força temps, encara no tenia ni el blog i per això no hi ha la resenya. Em va agradar, sobretot per original. En breu faré una resenya d'un altre llibre de la mateixa autora.

I ara, després de tant de temps i d'haver començat a llegir el 4, 3, 2, 1 del Paul Auster i fer-se'm infumable vaig probar d'anar al Palacio de la luna que ja que me l'havien recomanat per si potser hi trobava un Auster més digestiu.

He de dir que m'ha costat. I no puc dir que no m'ha agradat, però, uff, costa de passar. Tot i que se que aquest autor té molts fans, he de dir que té un estil molt particular i que no és el meu. Em costa trobar paraules per a descriure'l. No se si els que n'hagueu llegit alguna cosa estareu d'acord amb mi. És una lectura que ofega. No hi ha respiros. No hi ha dialegs. És densa. El llenguatge no és el complicat però explica tantes i tantes coses que et satura. Al principi et dona la sensació que et perdràs i que has d'agafar un llapis i un paper per a seguir l'entramat de personatges que hi van sortint. Va amunt i avall del temps i a través dels diferents personatges i et confón. Descriu un modus vivendi molt americà. Veus les imatges de l'Amèrica i els americans que surten a les novel·les encara que no tinguin cap foto. I viatges a través del temps de la mà del personatge protagonista de la novel·la i vius una part molt real de la vida i entremig s'hi barregen aventures d'allò més surrealistes. En fí, que es pot fer l'esforç de llegir-ne alguna cosa per tastar-lo i poder decidir si és el teu autor o no ho és. Per a mi definitivament no ho és.

Malgrat tot, he de dir que m'acabaré de llegir el totxo 4, 3, 2, 1, a veure quina sorpresa final em te guardada. 

El Palacio de la Luna és un restaurant que te davant de casa el protagonista de la novel·la i en el que de tant en tant s'hi troba amb diferents personatges que recorren la seva vida. Una vida plena de peripècies, orfe de mare de jovenet i sense saber qui era el seu pare, criat per un tio seu que també mor i li deixa per herècia un munt de caixes de llibres, el protagonista, en Marco Stanley Fogg passa per diferent etapes de la seva vida en les que va tocant fons i remuntant de la mà de diferents personatges que el van salvant: la seva amiga Kitty Wu, el Thomas Effing, ancià minusvàlid per qui treballa cuidant-lo fins que també mor i l'extravagant Solomon. Tots els personatges tenen una història pròpia plena de desgràcies i penúries. I el més sorprenent és la manera en que al final tots i cadascún d'ells resulta que estan entrellaçats al voltant del Marco.

Cal reconèixer l'habilitat de l'autor de fer que personatges aparentment inconnexos i força peculiars es troben al voltant del protagonista després d'haver anat confluint els seus camins i fent-se dependents els uns dels altres. Tot i semblar que no tenen res a veure els uns i els altres arriba un punt en que ja no s'és capaç de veure clars els límits de la història de cada un d'ells. És si més no, sorprenent. Així com el final de la història que també ho és.

Copia aquí un fragment que em va agradar del principi del llibre quan es va anar enamorant de la Kitty Wu:

"Una conversación es como tener un peloteo con alguien. Un buen compañero te tira directamente la pelota al guante, de modo que es casi imposible que se te escape; cuando es el quien recibe, coge todo lo que le lanzas, incluso los tiros más erráticos e incompetentes. Eso era lo que hacía Kitty: Me lanzaba la pelota derecha al hueco del guante y cuando yo se la devolvía, ella recogía todo lo que entrara, aunque fuese remotamente, en su área. [...] empecé a hablarle a ella en lugar de a mí mismo y el placer que eso me proporcionó fue mayor que ninguno que hubiera experimentado en mucho tiempo.

Algo iba a suceder de un momento a otro, pero me daba demasiado miedo pensarlo, porque sentía que si me permitía concebir esperanzas, aquello se destruiría antes de tomar forma. […] Mis deseos eran muy fuertes, arrolladores de hecho, pero solo gracias a Kitty tenían la posibilidad de expresarse. Todo dependía de sus respuestas, de sus sutiles incitaciones y de la sabiduría de sus gestos, de su ausencia de vacilación. Kitty no tenía miedo de sí misma y vivía dentro de un cuerpo sin embarazo ni dudas"

 No sembla pas tant rotllo, oi? Qui s'anima?