Els terrenys inescrutables de la ment

Dimarts vaig rebre un whatsap “estrany” d’un excompany de feina. Quan li vaig contestar en el mateix estil que ell havia tantejat el terreny em va dir: Et truco. I vam parlar:

-     Què saps de la Mireia? (una altra excompanya dels dos)

-     Poca cosa, que treballa a tal lloc i poc més… Per?

-     T’ho vaig a dir sense preàmbuls …

-     Què passa?

-     S’ha tirat al tren.

-     Au, no facis aquestes bromes!

-     No és broma. T’ho dic de veritat.  Està a l’hospital en coma induït, no es tem per la seva vida però no està gaire bé.

-     Em deixes de pedra! Però com ha sigut? Què en saps més?
 (...)

Total que encara estic de pedra. No me la puc treure del cap. Una noticia així no saps com pair-la. Vaig intentar contactar amb gent que en podien saber alguna cosa i en vaig descobrir poc més perquè aquests temes es porten amb molta discreció i per mil motius tothom sembla que ho vol tapar.

És curiós que en contactar amb una altra persona que sabia que en podia esbrinar alguna cosa em va dir que a l’estiu el veí de la porta del costat de casa seva també havia fet el mateix.

Et poses a pensar i et costa entendre que una persona pugui arribar a prendre aquesta decisió. Tots passem moments complicats a la vida. Tots coneixem a persones que viuen situacions força desesperades però que en tot cas no opten per aquesta sortida. I al mateix temps ni sospitem la de casos de suïcidi que hi ha. Vaig escoltar una vegada que a nivell social és una dada que no es dona, hi ha un acord sobre això.

Vaig viure un cas proper fa uns anys que em va impactar molt. Era una de les senyores de la neteja de l’escola en la que treballava en aquells moments. El divendres a la tarda vaig estar parlant amb ella una bona estona abans de marxar a casa. Estava la mar de tranquil·la en aquells moments.  I dilluns ens va dir la directora que aquella mateixa nit es fa fotre un tub de pastilles i va deixar una carta explicant els motius de la seva decisió. No ho vaig entendre. Ni ho entenc ara amb la Mireia.

Puc pensar que és un fet de covardia, de no voler o de no ser capaç d’afrontar algun problema greu que tinguis, però també puc pensar que és un fet egoista perquè pels qui queden ha de ser molt dur. I ja no diguem quan es tracta de tirar-se al tren. No pensen en el maquinista? Ha de ser també molt heavy. Vaig llegir una vegada que els preparen psicològicament per aquesta possibilitat perquè s’hi troben freqüentment però parlava un maquinista i deia que per molt que els preparin això és un tràngol molt dur que pateixen en la seva professió i que hi ha molts a qui els costa molt superar.

No sóc ningú per a jutjar a ningú. Només reflexiono.

Els mecanismes de les nostres ments són molt perversos, ben mirat!

Amb els qui he parlat sobre la Mireia diuen: Ha estat de sort, com a mínim està viva!

I jo, quasi em fa vergonya dir el que vaig a dir però,... sort? És una sort que estigui viva? Com quedarà si és recupera? No serà potser encara una càrrega més? I si ja no podia amb la que tenia, que no se li deu pas haver solucionat, encara tindrà la que li pot quedar. I els càrrecs de consciència? Com deuen anar? Hem de desitjar que es recuperi? O hem de desitjar que passi el que ella vulgui que passi?

L’únic que puc dir és que si em necessita estic aquí. Però fins i tot això ara no puc dir-ho a ningú del seu entorn.

Ànims i al toro, Mireia! I que sigui el que hagi de ser.