Li havia preparat durant dies unes rutes per la seva ciutat amb tot l’afecte. Visualitzant els carrers i els racons que més li agradaven i pels que li hauria agradat acompanyar-lo. Cargolava alguns recorreguts per a fer possible una emocionant trobada. Aquest era el seu repte. Se l’imaginava veient-lo venir carrer avall, caminant tranquil, degustant el passeig, i reconeixent-la al final, en el punt “P” prèviament pactat. Mirades creuades plenes de complicitat. Somriures silenciosos sense moviments de llavis.
Uf, quins nervis! Només de pensar-ho sentia un pessigolleig a l’estómac.
Era difícil, molt difícil, però no impossible. Sentia que podia ser i al cap i a la fi, ho tenien pendent. Ella tenia ganes d’aprofitar l’ocasió, encara que hagués de ser tot tant light, tant d’incògnit, sense una abraçada, sense un petó, sense paraules…. Malgrat tot, seria fantàstic.
Era imprevisible saber què sentiria quan el tingués aprop, quan ja ell l’hagués endevinada i quan ja s’havia produït un creuament de mirades que confirmaven que eren ells. Era imprevisible saber si el veure’l de prop la paralitzaria o si li vindria un impuls, suficientment fort i suficientment subtil, per trobar una excusa i dirigir-li unes paraules. Amb que poc ens conformem a vegades! I no serà perquè no ens mereixem més! Però si tot passava com s’imaginava seria un “momentazo”. Intens tot i que efímer. Efímer però al cap i a la fi un regal
Desitjava que la gaudís, la tenia esperant, i a ella també.
Uf, quins nervis! Només de pensar-ho sentia un pessigolleig a l’estómac.
Era difícil, molt difícil, però no impossible. Sentia que podia ser i al cap i a la fi, ho tenien pendent. Ella tenia ganes d’aprofitar l’ocasió, encara que hagués de ser tot tant light, tant d’incògnit, sense una abraçada, sense un petó, sense paraules…. Malgrat tot, seria fantàstic.
Era imprevisible saber què sentiria quan el tingués aprop, quan ja ell l’hagués endevinada i quan ja s’havia produït un creuament de mirades que confirmaven que eren ells. Era imprevisible saber si el veure’l de prop la paralitzaria o si li vindria un impuls, suficientment fort i suficientment subtil, per trobar una excusa i dirigir-li unes paraules. Amb que poc ens conformem a vegades! I no serà perquè no ens mereixem més! Però si tot passava com s’imaginava seria un “momentazo”. Intens tot i que efímer. Efímer però al cap i a la fi un regal
Desitjava que la gaudís, la tenia esperant, i a ella també.
I..... m'ha agradat el que escrius i com ho fas tant si és real com artifici literari...sabrem la continuació...?
ResponEliminaRealitat o ficció?? Per les Etiquetes diria que totes dues coses. Sens dubte els dos foren afortunats.
ResponEliminaUna forta abraçada!!!
(Veig que la catedral està en eixe itinerari. De fet, pense que han d'estar-ho en tots els itineraris, bé siga a Barcelona, Tarragona, València, Tortosa...)
Això fa pinta de trobada blogaire, oi? O és que les nostres ments ja condicionades ens fan pensar en això, davant de trobades similars.
ResponEliminaA mi també em sembla una trobada entre dos blocaires. Escriu la segona part, vinga
ResponEliminaOstres m'esteu sorprenent. O potser m'he de sorprendre de mi mateixa, no sé. Així que voleu segona part? Com la voleu amb final feliç, tragicòmic o dramàtic? Com que teniu molta imaginació us convido a que li poseu vosaltres una segona part, va, a veure qui s'anima.
ResponEliminacrec certament que necessitem un desenllaç i saber si hi ha desvirtualització o hi ha una cadena de cartes perfumades com anys enrrere.
ResponEliminaNena, m'apunto a un desenllaç divertit, que prou pena tenim ja.... muacksssssss, bona feina, com sempre!
ResponEliminaM'ha agradat moltíssim i també em pregunto si és realitat o ficció, com la majoria. Un petó.
ResponElimina