Què difícil és ser mestre avui en dia!

La meva mare sempre m'ha dit que no faria aquesta feina per res del món. Però jo sempre li dic que a mi m'agrada i que té moltes coses bones. Jo he tastat altres coses i puc dir, amb coneixement de causa, que cadascuna té les seves peculiaritats, i valorant de la manera més objectiva possible no sabria pas dir quina és la millor opció. El que sí tinc clar, és que per fer de mestra és imprescindible la vocació. I a partir d'aquí, molta paciència. I el demés va fluint sol. Però a vegades també hi ha punts negres, són els dies en els quie tens algun aconteixement extraordinari com ha estat avui.

Tinc un nen a la classe amb molts problemes de conducta. No te cap diagnòstic ni cap reconeixement oficial de cap alteració de les que hi ha tan de moda: ni dèficit d'atenció, ni hiperactivitat, ni cap síndrome habitual ni no habitual, tot i que el nen va al psiquiatra i rep medicació, però no sabem ben bé per a que la rep. El que si podem constatar és la seva mala educació, la gran intolerància al fracàs, la seva mala gestió de les emocions, una autoestima pel terra i un creuament de cables cada dos per tres.

I com diu una companya meva: els testos s'assemblen a les olles. La família és un tant peculiar. L'any passat era tutora del fill gran i ja vam tenir les nostres diferències, amb el nen i amb els pares del nen. Aquest any la problemàtica amb el mitjà és bastant més complicada (espero que amb la petita, si és que també em toca tutoritzar-la, la cosa millori una mica). Però el més complicat de tot és fer entendre als pares que la labor no es pot limitar a les hores que el nen es passa a l'escola, que a casa s'han de posar límits i treballar conjuntament en l'educació del nen.

Però clar, què pots fer amb un pare que quan castigues al seu fill a netejar les taules del menjador una setmana et diu que li canviem el càstig perquè allò ho han de fer les monitores que per això les paguen? Què li dius a un pare quan t'acusa de no tenir autoritat perquè no has estat capaç de treure-li l'Iphone que ha portat a l'escola (no està permès) sense utilitzar la força bruta? Què li dius a un pare que quan li expliques que si els seus fills treballessin una mica a casa podrien millorar força els seus resultats i et contesta que és igual, que a ell ja li està bé el que treu, que quan hagi de millorar per guanyar-se la vida, ja ho farà?

Davant de casos d'aquests és necessita una altra cosa per a ser mestra: sang freda.

I jo, amb això ho tinc fatal! Em bull la sang davant d'aquests comentaris irracionals. Ja sé que no hauria de caure en la provocació, però també em desespera el fet d'adonar-me del desautoritzat que deus haver quedat a casa amb aquest pare i que encara ho tens més difícil del que et pensaves. Però a sobre, un impresentable d'aquest calibre, és permet el luxe de dir-te  alegrement que la que ha estudiat per a mestra sóc jo i no ell, i que jo hauria de tenir recursos per manar sobre un nen i gestionar la meva aula i no dir-li a ell el que ha de fer amb el seu fill. I m'he de mossegar la llengua per a no dir-li jo el que penso d'ell perquè encara m'amenaçaria de denunciar-me, que ja no seria el primer cop que ho fa. I davant de l'administració també estàs bastant indefensa. Total... que fàcil, fàcil, no ho tenim pas.

Per concloure la conversa davant del bucle del raonament de l'absurd al que abocava, li he dit: “Mira, jo en seré la tutora el que queda de curs i ja no hi hauré de pensar més, però tu en seràs el seu pare tota la vida.”