diumenge, 7 d’abril del 2013

Gràcies a la música!



Admiro amb bogeria la gent que fa coses que mai sabré fer. No hi ha cap rivalitat, només puc treure'm el barret. Per exemple, els que saben explicar la música, analitzar-la, desxifrar-la, criticar-la.”

A mi m'agrada la música, tal i com explicava també el Carles Capdevila en una columna del seu diari d'on he extret el paràgraf anterior. Tots els estils: clàssica, tradicional, pop, rock, folklòrica, etc. No se dir-te'n detalls tècnics de cada estil, no se distingir coses específiques i puc confondre autors, instruments, èpoques, però en tinc una visió general amb la que puc afirmar que m'agrada tota i molt. La música té la virtut de fer-te sentir coses: et pot emocionar fins a fer-te plorar i et pot posar histèrica., o senzillament et pot fer sentir bé. I sobretot, a mi, la música em demana moviment, sigui a un ritme o a un altre.
La música també té el poder de transportar-te a moments viscuts, a recordar moments en els que t'ha acompanyat una cançó o una altra. Hi ha molts moments en la vida en els que ens acompanya la música, unes vegades de manera conscient i altres de manera inconscient, unes vegades estant en un primer pla i altres en el rerefons però sent-hi.
La música diu molt més del que sembla. Heu vist alguna vegada una pel·lícula que no tingui música? La música hi acompanya en molt moments comunicant coses que d'altra manera perden sentit.
Jo no sóc precisament d'aquells que van a tot arreu amb un aparell connectat a l'orella perquè penso que una cosa és sentir-la (oirla) i una molt diferent és escoltar-la (escucharla) i a mi m'agrada fixar-m'hi, dedicar-li atenció, deixar-me envolcallar, viure-la.

En la meva època infantil a l'escola no es feia música i teníem la cultura musical que cadascú o bé a casa o bé de manera autodidacta havia adquirit. Però jo vaig descobrir el veritable valor de la música a la carrera, quan em van ensenyar el que hi havia d'arrere una partitura i llavors vaig començar a mirar allò que ja m'agradava d'una altra manera.

Els meus fills, de ben petits, he volgut que estudiessin música, cosa que ells m'han criticat moltes vegades, queixant-se'n perquè em deien que ells havien de fer allò que m'agradava a mi però que ells no m'ho havien demanat. I ara m'adono i envejo, malgrat tot el que s'han queixat i protestat, la manera que ells escolten la música, amb la base que tenen al darrere, i com en gaudeixen.

I encara tinc una assignatura pendent amb aquest tema: Jo de gran vull tocar un instrument!

No se si la jubilació m'ho permetrà!

4 comentaris:

  1. Estic molt d'acord amb la frase del Capdevila, és molt bona i amb el teu permís l'agafaré per posar-la al blog, que ja toca canviar la que tinc!

    I també estic d'acord amb el que expliques tu respecte la manera d'entendre la música, encara que jo ho portaria cap a músiques populars i no puc dir que m'agradin tots els estils. La música, per sort, està per tot arreu. Quan veig gent que n'entén de veritat, que sap detectar els ritmes, els instruments, gairebé em sona a ciència ficció, no tinc pas aquesta capacitat, però és que mai n'he estudiat fora de l'escola. Un 10 per els que en saben, que la música pot ser pura matemàtica.

    ResponElimina
  2. Jo crec que la música és de totes les arts la més completa i bella.

    Salut, amiga meua.

    ResponElimina
  3. que cruel obligar als fills a estudiar música!

    ResponElimina
  4. A mi la música m'agrada però arribo a odiar-la, de tant omnipresent a tot arreu. Fins a les biblioteques! No sé com algú pot estar vuit hores cada dia sentint música de fons a la feina.

    ResponElimina