La bellesa de la natura em sobrepassa. Em
deixa impressionada dia a dia. L’esclat de la primavera i l’exuberància amb que
s’engalana el camp no diré que em deixa sense paraules, perquè de fet el que fa
és inspirar-me’n moltes, però em provoca astor.
Pujo gairebé cada setmana al poble i en
només cinc o set dies el paisatge ha canviat, a més, a millor. Però a més i a
millor cada vegada. És un regal per la vista, per l’esperit, per l’entorn.... Poques fotografies fan justícia al que capta la retina i al que es queda dins
teu. Inspira bondat, amor, pau, deute amb ella,... i em fa brollar llàgrimes
als ulls d’emoció.
I només parlo d’un raconet de món anònim. Si penso en tot el
bé i bo que hi ha per tot arreu!!!
Respiro endins, ensumo els seus aromes i em
sento satisfeta de poder gaudir de la seva contemplació.
Has explicat exactament les mateixes sensacions que em passen quan passejo per la naturalesa.
ResponEliminaDoncs no és fàcil posar paraules que expliquin el que brolla dins teu davant d'aquest festival. Però si és fàcil d'entendre quan s'ha viscut.
EliminaA la primavera hi ha una explosió de colors, però a mi m'agraden més els tons de la tardor, ves per on.
ResponEliminaLa natura sempre és un espectacle que ens fa badar la boca. I hi ha moments i racons que ho fan amb tota la seva força, amb tot el seu esplandor. La tardor també és un moment màgic i si tries el lloc, uff, encandila l'ànima!
EliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaels colors esclatants de la primavera ....a mi també em meravella tant de verd de groc ....
ResponEliminaIgual és un efecte de cromoteràpia...
EliminaJo també sento això que dius.
ResponEliminaL'altre dia em preguntaven si de tan acostumada que hi estic, ja no m'emociona veure la Muntanya de Montserrat. Jo deiaaue si que m'emociona sempre. La miro i em venen al cap dues paraules "muntanya màgica". Però desprès vam veure un petit marge de no res vora un camp, ple d'herba i de roselles i em vaig adonar que el petit marge pintat de vermell també em commou endins. Me l'enduria, me'l quedaria, el lleparia,.. no sé anhel de bellesa i de retenir-la. I els camps amb els mars d'espigues i les seves onades de vent. I els cims nevats, i els rius quan baixen plens. I la siluet de Cabrera amb la seva osca i la seva ermita... i el verd tendre de les fulles. Tot em commou.
I si ara parlem de primavera és perquè és primavera. A la tardor ja sé que em passarà el mateix... però ja vindrà.
I tens raó, cap fotografia no fa justícia a la natura, al menys les que jo sóc capaç de fer...
Justament és això que tu dius també.
EliminaTotalment d'acord, la natura ens regala constantment, grans i petites meravelles que nosaltres ens esforcem per mantenir vives en la nostra retina...I tan és l'època de l'any , sempre ens transmet sensacions agradables!
ResponEliminaBon vespre, Laura.
L'arquitectura, algunes de les construccions fetes per l'home també són espectaculars però el que ha creat i va creant la natura és insuperable.
Eliminai no ens hi esforcem prou per cuidar-ho com es mereix, la natura és el millor que tenim i cal la nostre atenció.
ResponEliminaLlàstima que no tothom ho sap veure així això. A vegades, els qui no la cuiden, em fan treure el pitjor de mi, els mataria!!!
Elimina