Em pregunto quina força magnètica deuen
tenir els tolls que són un lloc inexcusable per a trepitjar per a la canalla.
És un fenomen curiós. Ja de ben petits quan
les criatures veuen un toll van directes a ficar-hi els peus. Xipollejar és
tota una experiència. Jo recordo que a mi també m’agradava molt. Desitjava portar
botes d’aigua quan plovia per tenir llicència per a trepitjar-los tots. Si no les
portava també ho feia però llavors anava acompanyada amb una tanda al cul. Però
tot i que les coses canvien i que ara tenen play i wii i tablets i altres
gadgets, el trepitjar tolls no ha perdut el seu encant, ni per a petits ni per
a grans.
La setmana passada vam anar al teatre amb els nens.
Havia plogut tota la nit i va ploure durant el viatge (a peu, a l’altra punta
de la vila). Com es van posar!!!! No deixaven escapar ni tolls, ni rierolets al
costat de les voreres. I s’esperàven a que passessin els cotxes quan hi havia
un bassal gros a la carretera i els podien esquitxar al seu pas. Impossible controlar-ne
a 21 que són els quins tinc a la classe. En arribar, peus molls, jaquetes
xopes, vorals dels pantalons plens d’aigua fins a mitja cama... I aquests ja
tenen 9 anys.....
On està la màgia?
Quan comptes coses d'escola amb els nens em portes enyorança, però m'aguanto.
ResponEliminaQuan jo era un nen de l'escola, en Topares no sabiem el que eren les botes d'aigua, per xipollejar els tolls ens fabricàvem unes xanques amb dos pots de llet condensada. Un dia va arribar un nen de fora, no t'estranyi que vingués de Barcelona, va ploure, es van formar els tolls, i sorgeix, no sabem d'on, amb unes botes, katiuskas li deien, es lluïa enmig dels bassals, quan més grans millor i, nosaltres, els nens del poble al voltant del tolls sorpresos del que veiem. Aquell dia més d'un va cobrar en arribar a casa davant la insistència que voliem unes katiuskas.
L'enyorança no és pas dolenta, no?
EliminaCuriosa la teva anècdota. M'ha fet anar a buscar aquest terme: Katiuska. I he trobat al darrere tota una història. (http://blogs.20minutos.es/yaestaellistoquetodolosabe/por-que-las-botas-de-agua-son-conocidas-como-katiuskas/)
Per sort, els nens i els tolls sempre s'han avingut i s'han estimat amb bogeria. Que hi hagi coses que no canviin malgrat la wii i la play, em fa sentir bé.
ResponEliminaSi, estic d'acord amb tu. Com a mínim alguna cosa autèntica i sense cables ni conexions que faci vibrar encara a les criatures.
EliminaTots ben xops, segurament? Però les seves cares de felicitat no les vas veure? Allà està la màgia.
ResponEliminaJa, però jo patia una mica per la seva salut!
EliminaI de grans...encara ens agraden les coses xopes....el xip xap és per tota la vida.
ResponEliminaAi Joan, m'alegro que la teva essència estigui intacta. Estàs recuperant-te de la millor manera.
EliminaÀvids de felicitat, buscadors de llibertat: xops d'aigua, amb la rialla als llavis.
ResponEliminaBe water, my friend!
EliminaL’aigua es especial, es líquida, res a veure amb la resta de coses del nostre voltant que habitualment són solides o gasoses, molt més avorrides.
ResponEliminaVols dir que és l'estat de la matèria el que defineix el grau d'avorriment, Pons?
EliminaTens raó, és un joc innat en les criatures...Jo m'aparto, per si de cas!
ResponEliminaBon vespre.
Doncs jo, no et pensis, encara tinc botes d'aigua i si quan plou me les poso vaig trepitjant algun que altre tollet.
ResponElimina