La ràbia de Lolita Bosch

Em vaig interessar per aquest llibre perquè aquest curs he tingut un cas d'assetjament escolar a la meva aula. 

El primer que vull deixar clar, abans de dir res més, és que penso que s'ha de ser totalment seriós i no tolerar en cap grau cap tipus d'assetjament a les aules, sigui el quin sigui el motiu, sigui la quina sigui la justificació si és que n'hi pot haver en algun cas.

Dit això, també penso que el tema es tracta amb tanta generalitat que flaco favor se li fa al tema. El que surt als medis és totalment sensasionalista i llibres com el de la Lolita Bosch aporten poc en la solució d'aquest problema.

D'entrada el llibre no m'ha agradat gens i a mi el que em fa pensar és que el cas que l'autora denuncia com a assetjament (i sembla ser que és autobiogràfic) es podia haver resolt amb dues o tres intervencions clau. La primera d'elles la de la pròpia protagonista, l'assetjada, que pren una posició passiva i sumissa que lluny està de resoldre res. L'altra cosa que em fa pensar és que els assetjadors són uns cabrons però molts assetjats també tenen molta lletra petita.

Insisteixo en què no es pot permetre cap abús d'un cap a un altre i el que és pitjor d'uns contra un altre, perquè a sobre els assetjadors mai actúen sols, sempre tenen qui els hi fa costat, tot plegat una banda de covards que s'aprofiten de qui encara és més covard que ells i així uns ens fan més grans i emmascaren les seves mancances i l'altre es fa més petit, més dèbil i s'embolica cada cop més en la seva foscor. Però crec que aquesta foscos ja la porta de sèrie. Per què sinó, aquests nens o adolescents, quan canvien de centre també són assetjats en el nou centre al que van? O per què l'assetjat, en un moment donat fa girar la truita i passa a ser assetjador? Penseu que és un comportament "normal"? I quan aquests casos acaben en un suïcidi? Crec que són reaccions molt allunyades de la "normalitat" i que indiquen una problemàtica important al darrere.

A la meva classe (nens de 9 anys) aquest any hi ha hagut un cas incipient d'assetjament. En totes les hores que hem dedicat a tractar el problema han sortit coses increïbles, esgarrifoses. Hem acabat convivint en pau a la classe, al pati i a les entrades i les sortides de l'escola. Segurament en tornar de l'estiu s'haurà d'estar atent novament al tema, no sigui que revifi alguna guspira. El tema no és fàcil. Però crec que per a cada cas cal un estudi molt particular i profund, que no ens hem de deixar portar per la moda que sembla que hi ha ara a dir a qualsevol cosa assetjament o bullying i analitzar amb cura tots i cada un dels actors i de les circumstàncies que intervenen en aquests casos i posar el nom que toca a cada acció, a cada comportament, a cada nen/a i a cada pare/mare. Les coses no són perquè sí.

Assetjament n'hi ha. Força. Massa. I cal combatre'l amb energia i amb intel·ligència. I cal no confondre: "un vaso es un vaso y un plato es un plato".