Efectivament els cargols grans i els petits surten a explorar el terreny.
Ells no fan com nosaltres que quan plou ens quedem a casa si les obligacions ens ho permeten. Ells al contrari, quan comença a tronar ja preparen les antenes i a córrer. I si troben una fulla de bleda, com és el cas, a degustar-ne el que es pugui.
I que ningú s'aturi perquè sinó et passen per sobre. Amb quatre gotes agafen una energia desmesurada, arrosseguen sense mandra tota la carcassa i estiren el múscul tant com poden per anar pasturant per tot arreu, anant-se orientant i tantejant el terreny amb la punta de les antenes i per suposat, deixant rastre.
I no saben que corren un gran perill si es creuen amb mi. Jo, com a bona lleidatana, sóc fan dels cargols! M'encanten! I cargol que trobo, a la cargolera! Poc a poc vaig col·leccionant-los fins a tenir-ne una ració i llavors, a la cassola! Però d'això ja en faré un altre post.
Sou 'raros' els lleidatans, eh? Però la veritat és que a mi no em feia massa gràcia menjar cargols fins que vaig anar a un aplec, i tot i que no era el que m'esperava, els vaig tastar i em van agradar força!
ResponEliminaNo sóc lleidetà, però sí que sóc un gran fan dels cargols. M'agraden de totes les maneres possibles, però especialment tal com els fan a les comarques de ponent.
ResponEliminaSense anar més lluny, dilluns de Pasqua vàrem fer una cargolada boníssima al restaurant Catalunya de Vilagrassa.
A mi em va costar molts anys tastar un cargol. Però quan els vaig tastar (només els menjo quan el cuiner o cuinera és de les terres de ponent) en van encantar!
ResponEliminaDeu ser divertit això d'anar d'excursió a ca la bleda, ja que no s'han d'endur el "bocata" de casa...
ResponEliminaJo no sóc pas de menjar cargols, me'ls miro que fan molt bonic a la natura.
Bon vespre.
Tot i ser empordanés....no em faria res seure al teu costat a tastar el que proposes.
ResponEliminaSuperat el fastig inicial un descobreix que son prou bons sobretot si la salsa acompanya
ResponElimina