Divendres al matí quan anava a l'escola vaig escoltar la notícia per la ràdio: Ha mort el Carles Capdevila.
Se'm va aturar la respiració. Anava conduint i se'm va anar aixecant el peu de l'accelerador. Necessitava parar per pessigar-me i creure-m'ho. Em va agafar un nus a la gola terrible.
Quina pena! Ho vaig setir com si fos una persona de la meva família.
Ja fa temps que el seguia. M’agradava especialment perquè era dels pocs, que en aquests temps que corren,
defensava la feina dels mestres.
M’agradava la frescura del que escrivia. M’agradava
l’humor amb el que es prenia les coses, el positivisme que encomanava. I moltes
vegades m’arribava al cor i m’havia fet caure les llàgrimes tot llegint-lo.
Recordo especialment l’article que va escriure comunicant la seva malaltia.
Prou sensibilitzada n’estava jo amb el tema quan feia 2 anys que el meu pare
havia mort del mateix. Però en recordo molts altres:
i per suposat el darrer: Diguem-nos coses boniques.
El llegia i l’havia anat a escoltar en la presentació d’un dels seus llibres i en una de les conferències que havia anat a fer a Granollers i on vaig tenir el plaer de poder parlar un moment amb ell sobre la professió. Era una persona compromesa, com va demostrar quan va deixar la direcció del ARA i també, recentment en el discurs del premi que va rebre, el Premi Nacional de Comunicació.
No he pogut fer abans aquesta entrada perquè he estat el cap de setmana a fora i no tenia connexió. En arribar a casa he mirat una mica per Internet i he pogut constatar el gran ressó d'aquesta mort i del buit que deixarà entre nosaltres aquesta gran persona que ens havia sabut arribar al cor i encomanar coratge per anar de cara per la vida i viure-la amb entusiasme.
I també he pogut constatar que ha deixat la seva llavor ben sembrada. Tota una lliçó les paraules de l'Eva Piquer i les dels seus fills.
Quin orgull per a tots plegats!
En tots nosaltres també hi ha una llavor que un dia hi vas deixar i anirem regant perquè vagi creixent i anar així, entre tots, escampant aquest gust i aquesta valentia per a les coses clares, el bon fer i el gaudir de les coses senzilles i amb sentit.
Sempre entre nosaltres, Carles!
Recordo ara el comentari que vaig deixar-te al post anterior i penso que al Carles, serem molts els que ens el guardarem endins molt ben guardat.
ResponEliminaMolta tristesa per la seva mort, però molta riquesa del seu llegat i d'haver-lo conegut i escoltat
Pensar en ell em fa venir un somriure, m'ajuda a no tirar la tovallola com feia ell. Aquest és el gran llegat que ens ha deixat. Ben cert que ha predicat amb l'exemple.
EliminaHavia fet molt i encara després de marxar seguirà fent feina, doncs el seu llegat és molt gran
ResponEliminaSi noi, i ha anat fent pluja fina que és la que millor cala!
EliminaUn homenatge molt merescut per en Carles Capdevila...Un home bo, amb un gran sentit de l'humor en forma d'ironia fina( l'humor dels inteligents).
ResponEliminaA mi també m'agradava molt escoltar les seves conferències i monòlegs. Sempre el recordarem!!!
Bon vespre, Laura.
Aquest post només és una petita aportació al homenatge, com tu dius, merescut. Ara cal fer la feina d'escampar les bones pràctiques.
EliminaLa notícia la vaig saber anant a treballar. Em van pujar les llàgrimes als ulls.
ResponEliminaA mi em va passar el mateix, com he explicat, però no me'l trec del cap!
EliminaNingú hauria de morir amb 51 anys, coi de càncer.
ResponEliminaTens raó. Tant de bo en aquesta lluita guanyessin els bons, però la puta malaltia guanya en massa ocasions.
Eliminagran periodista i gran persona! sóc subscriptora de l'Ara des que el va fundar
ResponElimina