Lo que le falta al tiempo

Vaig descobrir a través d’un amic a l’Ángela Becerra i em va atrapar la lectura del primer llibre que vaig llegir d’ella.  Amb la  lectura  d’aquest m’ha passat exactament el mateix. L’Àngela té una bonica manera de trenar el llenguatge amb el que ens  explica el comportament dels personatges de les seves obres amb passió, amb la mateixa passió amb la que aquests viuen la seva història. Durant el relat s’endinsa en el món psicològic de cadascun d’ells i trobo que encerta en l’explicació de les misèries internes que tots portem una mica a dintre i que ens esforcem a polir en alguns casos, a superar en altres i a dissimular en els restants.  Aquest transfons que pot semblar dur el converteix però en prosa poètica que et fa continuar llegint sense parar per a descobrir el desenllaç de totes les històries creuades que s’hi viuen plasmant l’eterna dualitat humana portada a tots els extrems.

L’Àngela li devia un homenatge a un pintor que ella admira, Giotto di Bondone, al que intenta donar vida a través de Cádiz, el protagonista . El relat és també  una barreja entre ficció i realitat de la història de  santa Clara Mártir que un dia li van explicar uns amics seus  i ella, com a bona caçadora d’històries, imatges i somnis (tal com ella mateixa explica), va voler convertir en aquesta novel·la.
Us imagineu el resultat de tot aquest còctel?

“Después de muchas primaveras marchitas, un brote destiempado florecía en el corazón de Cádiz. Todo lo que había desfilado por su vida en los últimos años y que le había ido llevando a las puertas de un final insípido, desaparecía. Ese tren fantasma en el que sin darse cuenta se había subido, el que solapadamente lo conducía a aceptar una vejez con desgana, ahora le regalaba un viaje de regreso a la vida. [...]

Cádiz empezó a trabajar la tela en blanco, acariciándola con hambre, poseyéndola con desespero, con toda la fuerza de su recién recuperada pasión.  En una agitación insaciable que le excitaba cuerpo y mente. El deseo nacido de la observación de su alumna mancillaba el lienzo y lo sublimaba hasta convertirlo en una obra de arte gloriosa.”