Estaciones de paso

Com que  l’ambient encara està impregnat de l’esperit de Sant Jordi aprofitaré per a ressenyar un llibre que tinc pendent: Estaciones de paso, de l’Almudena Grandes.

M’agrada molt com escriu aquesta dona.  La trobo tan encertada en les seves reflexions (bé, en les reflexions dels seus personatges), tan  real,  tan del carrer, de la vida quotidiana, però  explicat tot al mateix temps amb una elegància en la seva manera d’escriure que dóna gust llegir-la.

Aquest llibre, editat al setembre de 2005, és un recull de 5 històries en les que els protagonistes són adolescents que s’enfronten a la vida, cadascun simbolitzant un perfil diferent de jove, cadascun amb el seu drama particular que el farà créixer en un sentit o en un altre.

Demostración de la existència de Dios ens explica la incomprensió del protagonista per la mort del seu germà, tan jove,  a causa d’una leucèmia.

Tabaco y negro, és la història de la Paloma, neta d’un sastre que fa vestit de torero i que hi té un art especial que ella hereda però per les circumstancies de la vida ella ha de dedicar-se a un altre tipus de costura que la fa sentir frustrada  i infeliç. La seva és la lluita per a poder dedicar-se a allò que la fa sentir plena.

El capitán de la fila india, ens explica com es va forjar el compromís polític d’en Carlos.

Receta de verano ens presenta a la Maite que està descobrint l’amor, amb unes circumstàncies familiars dures que la fan conviure amb la dolçor i l’amargor de determinades experiències.

Mozart, Brahms y Corelli ens mostra a Tomás que a través de la música vol enamorar a una prostituta que va a veure quan fa campana al institut.

És una lectura àgil i agradable que transporta a una societat potser de fa uns anys però que els de la meva generació segur gaudirant recordant-la perquè la portem sobre la nostra pell.

I jo vull ser princesa...

Esperava que arribés el 23 d’abril de cada primavera. La màgia d’aquell dia era excepcional.  Els carrers es perfumaven de l’aroma de les roses i es vestien de senyeres per tot arreu.  Les parades de llibres oferien mons màgics per qui volgués entrar-hi encara que fos per una finestra.

Confiava en rebre cada una de les roses  de tots els seus estimats, en forma de flor, en forma de vers, en forma de prosa i perquè no en forma de sms, no es podia donar pas l’esquena a l’evolució.  

I tenia ganes també de cantar als quatre vents aquells versos que com sempre escrivia per commemorar la diada.

       Bon Sant Jordi a tots plegats!

      Que la punta de l’espasa no fereixi a cap més drac,
      Que el color roig de la rosa no simbolitzi aquella sang
      Sinó la de la vida i la força del batec de cada princesa
      Que  estimant  i sent estimada escriu asseguda en el banc. 

I vestida de tul fins als peus, encara que sense corona, el que aquell dia desitjava més  del món era SER PRINCESA.

Desencís

Sempre havia defensat com a bona pràctica les colònies escolars.  Tot i que és una activitat en la que, com en tantes altres, prima l’entrega del mestre sobre la compensació rebuda (que és cap), pensava que valia la pena fer-la pels valors educatius “extres” que implicava aquesta activitat pels nens.  

Pujant al castell

Aquesta setmana passada m’ha tocat! He estat tres dies fora de casa amb els meus alumnes, deixant la meva família i dedicant-me 24h al dia (les del dia i també les de la nit)  a nens cada vegada més mal educats i més consentits.
Globalment la valoració pot ser positiva. No hi ha hagut cap incident greu a destacar i tot ha anat succeint segons el previst  amb els episodis propis d’aquests períodes intensos de convivència als que no estan acostumats. Però  algun d’aquests episodis si que m’ha fet replantejar la meva posició pro colònies.

Finestra al mar

Ningú és prou conscient (ni nosaltres mateixos) de la responsabilitat que assumim els mestres en aquesta activitat i el desprotegits que estem davant de  qualsevol incident més o menys dramàtic que pogués passar.  Els pares se’ns tirarien a sobre com a voltors i la llei també.    
A part d’això i en les menudències  m’he trobat amb que els nens (11 anys)no saben endreçar una habitació, no es saben fer la motxilla quan s’ha de recollir per a tornar a casa, no saben agafar una escombra  per recollir les engrunes que han tirat a terra tot dinant, no saben que es comença a menjar quan som tots asseguts a taula, ploren per qualsevol cosa quan no es surten amb la seva en tot.... Déu meu`! Què els ensenyen a casa a aquests nens?

Definitivament vull ser mestra a l’escola i mare només a casa meva, que ja en tinc prou amb això. I que cada palo aguante su vela.

I no vull anar més de colònies!

Festa Major de Blogville.

Escenari de l'Horiginal

L'Horiginal va ser el local per una original trobada.

No sé per on començar amb el relat del que va ser la tarda-nit de dissabte, la festa veïnal, una trobada moooolt especial.

Es tractava d'una trobada de veïns, de tots aquells que algun o altre dia han passat pel Blogville i que d'alguna o altra manera s'hi han instal·lat. I com passa sovint a les comunitats de veïns, com que cadascú té la seva aqueferada vida, ni ens coneixem. Però quan arriba la Festa Major, tothom treu la cadira i baixa al carrer al sopar de germanor, amb les millors gales i amb alegria per a compartir. Doncs això (i molt més) va ser aquesta festa.

Jo no hi coneixia a ningú. I tot i que hi ha gent a la que havia llegit molt no saps mai com serà aquell moment màgic de veure-li la cara i escoltar-li la veu.

Blogville, casa nostra, veïns.

En tots els casos va ser una grata sorpresa. Amb l'amalgama de tots, cadascú destil·lant bon rotllo amb el seu propi estil, es va conformar una nit entranyable, plena d'humor, de converses amb uns i altres, de jocs, de compartir sensacions i de moments agradables.

Un fort aplaudiment pels membres de l'organització que s'ho van currar molt i no es van deixar serrell per a pentinar.

El pastís de la 10èna edició

Aprofitat algunes belles paraules del veí de dalt, ànima mater d'aquesta història, vull dir que el posar rostres a uns nicks que des de feia temps llegíem en els blocs personals no deixa de ser una aventura, i no se sap exactament que en pot sortir. En el cas de la nostra festa hem passat de la virtualitat a ser tangibles amb unes petjades ben exitoses. Tots els rostres sostenien el seu somriure i no només amb els llavis, sinó també amb els ulls i per suposat amb el cor.

Jo crec que el somni del veí ha estat ben assolit i superat amb escreix. I el somni del veí podem dir que quan érem allà es va convertir una mica en el somni de tot, oi?

Panadons

Una de les menges típiques de setmana santa del meu poble són els panadons. Ahir em vaig passar latarda fent-ne. Primer collir els espinacs, rentar-los ben nets i trinxar-los ben petits. Barrejar-hi uns allets molt picats, sal, pebre i oli i ben espremuts per a extreure'ls tota l'aigua que tenen.

Després fer la pasta de pa per embolicar-los, molt i molt prima, perquè quedi ben cruixent. I un cop està la pasta feta, es tallen les porcions corresponents, s'estiren amb el corró ben estirades i s'hi fica una mica dels espinacs amanits, panses i pinyons. S'emboliquen bé i a torrar-les al forn. Un cop rosses, deixar refredar només una mica, i coll avall. No es pot resistir la temptació. Fan quaresma.

De vacances

Pomer florit

Estic recarregant les piles!

Uf, qui m'anava a dir a mi que disfrutaria del no fer res durant 3 dies seguits!

Em dec fer gran i estic aprenent a valorar la pau. Ara fins i tot seria capaç d'estar-me sola aquí, al poble, uns quants dies. Lluny dels crits, de les presses, de les compres, del rellotge...

El Segre

Avui plou i no puc sortir a caminar, però és igual, veure la pluja com acaricia l'ordi té el seu encant, sentir l'olor a terra mullada estimula vells  records i em fa sentir serena.

I si para de ploure ajudar al pare a cavar a l'hort i escoltar-lo queixar-se de que no en tenim ni idea també té la seva cosa. Senyal que encara li queden forces com a mínim per a queixar-se. I el millor de tot, baixar, collir la verdureta i posar-la a l'olla per a dinar. Umm, respiro a fons, m'empapo de la vida que aquí sembla palpar-se més. Demà vindrà la resta de la família i ja la pau serà una altra cosa.

EVA

Vaig anar a veure Eva per casualitat.

Em va sorprendre positivament.

La pel·lícula és, aparentment una història freda, enmig d'un paisatge també fred. El futur proper del 2041. Un futur en que els humans viuen rodejats de robots, cada vegada més perfectament dotats de "humanitat". Els animals domèstics són mecànics però semblen dotats de "vida". I altres personatges corrents en la quotidianitat també s'han robotitzat (com p.e. el personal del servei) tot i la seva aparença i comportament cada vegada més humà.

De fet la història gira al voltant d'un reputat enginyer cibernètic a qui se li encarrega des de la Universitat de Santa Irene la creació d'un nen robot. Quan l'Alex torna es retroba amb el seu germà i la que ara és la seva dona, ambdós companys d'antics projectes, i amb els qui es remou vells sentiments que semblaven superats. L'Eva és la filla del seu germà i la Lana, que sembla havia estat la seva novia o alguna persona molt especial per a ell. L'Eva és una nena molt especial amb la que des del primer moment s'hi estableix una relació magnètica i plena de complicitats. L'Eva és el fil conductor del desig de dotar d'ànima als robots, el gran projecte que es persegueix des de fa temps per la Facultat de Robòtica. L'Eva és l'encarnació viva d'aquest projecte, però això només se sap cap al final, quan aquesta perfecció falla.

Curiositat:Em va sorprendre que al 2041 ballessin amb el David Bowie i el seu Space Oddity. 

"Los efectos especiales están muy logrados y perfectamente compenetrados con la historia, ayudando a crear una ambientación del futuro año 2041 realmente creíble... También está bien conseguido el drama entre los personajes, dado que, más allá de un filme de ciencia ficción, "Eva" teje una historia de cuentas pendientes con el pasado, amores frustrados y creaciones robóticas con sencillez y, a la vez, con convicción." Cinelandia.