Descobrint l'entorn

L'estat d'alarma i confinament també ha portat coses positives. Clar, no ens toca altra que enfocar-ho així!

Però sí, en el meu cas i quan ja vam entrar en la fase en la que es podia sortir a passejar al matí i al vespre, la setmana que em tocava a casa, vaig començar a anar a caminar pels voltants, a descobrir algunes de les rutes que són asequibles i que només coneixia d'oïdes. Durant l'any els dies laborals m'és impossible anar a caminar hora i mitja  o dues hores i els caps de setmana marxem fora. Total que tan aprop que ho tenim i no havia trepitjat mai alguns paratges molt dignes de ser recorreguts. I de pas també he descobert que encara n'hi ha molts més per a descobrir, així que si ve un altre confinament o periode en que les circumstàncies ens ho permetin, no ens acabarem la feina.

ELS VELLS AMICS de Sílvia Soler

 

El primer que em va captivar d'aquest llibre va ser la portada. Em mostrava aquells vells pinzells que tant em criden i que malgrat tot tan em costa tornar a agafar, tot i que darrerament ho he fet.

Es tracta de la història de cinc joves estudiants de Belles Arts que fan un viatge a Paris per a veure una exposició de Gauguin. Aquest viatge els fraguarà una amistat de per vida que els serà a tots molt important. Amb el pas dels anys aniran configurant les seves vides a nivell professioal i emocional i cadascú farà el seu propi recorregut però sempre, o gairebé sempre,  els acompanyarà el suport dels altres en els bons i en els no tan bons episodis.

El llibre està escrit en un llenguatge planer però cuidat, de lectura àgil i agradable.

Les seves pàgines ens acompanyen en la reflexió de diverses coses:

- la importància de l'amistat

- el pes de la vocació artística

- el condicionament del passat, de la família, dels gens.

- la pressió de les circumstàncies

- la metamosfosi que la maduresa fa en cadascú

M'ha agradat molt. M'ha fet sentir en la pell de diferents personatges en diferents moments del relat, ja que és una història que pot ser molt propera. A mi que m'agrada pintar també m'ha transportat en alguns moments en el que representa omplir una tela envoltat de l'olor a trementina.

M'ha recordat mentre el llegia al llibre del Xavier Bosch, Paraules que tu entendràs. Trobo que són estils propers i la història, sense tenir res a veure l'una amb l'altra, pñresenten certs paral·lelismes.

Us el recomano.

"El Marc parlava de bellesa, d'omplir-se els ulls de bellesa i després pair-la per poder-la retornar al món en forma d'art. La vida consisteix en aquest prendre i retornar, deia. La vida és només això.

I l'Ada se sentia oblidada a matisar-ho i deia que  la vida també és no-bellesa: el dolor, les perdues, el fracàs, l'avorriment. Tot això no és bell i també forma part de la vida."

Tal, qual. Ha sigut un dels llibres del Sant Jordi '20, confinat. Un regal!

Tornar al barri

Amb el confinament la mare, que te 91 anys i no enten ni de covids ni de res del que està passant,  ha anat molt enrere i ens ha obligat a no poder-la deixar sola. Sort del teletreball que ens ho ha permès. Ara i fins que li trobem algú que la cuidi (ara també és un moment difícil per a trobar algú) passem amb ella una setmana jo i una el meu germà. Total que he tornat al barri. Hi ha coses que no canvien amb els anys però n'hi ha d'altres que sembla increible la transformació que han patit.

Hi ha coses que no canvien...

Tot i tractar-se de la ciutat de l'Hospitalet, la segona amb més població de tot Catalunya, on pot semblar que tot sigui impersonal per tractar-se d'una gran urbe, encara vas reconeixent cares que veies fa molts anys, quan tu eres una criatura, i que ara ja són molt grans i també en veus a d'altres que contemporanis a tu han envellit considerablement. Clar, el temps passa per a tots, encara que a un mateix a vegades no li sembli.

De tant en tant, en totes les setmanes que ja porto per aquí, tot i amb les marcaretes, em trobo amb algú dels saludables i ens parem a xerrar i posar-nos al dia. Són moments entranyables. 

Però al costat de tot això que ens recorda el que hi hem viscut s'hi han produit alguns canvis trascendentals: l'arquitectura de la ciutat és una altra, la concepció urbanística també, el paisatge urbà no és el que era en cap racó i sobretot han canviat de forma espectacular la diversitat racial, cultural i social.

... i d'altres que estan canviant.

En el seu moment aquesta ciutat, ja havia estat una zona de gran acollida de tot el boom migratori que es va produir als anys 50 i 60, especialment del sud d'Espanya. Però ara és tracta d'una altra cosa. Ara el carrer és una pura mandala, amb tot tipus de formes i colors, amb gent vinguda de tot arreu i amb tot el bo i dolent que això comporta, evidentment.

Aquesta ciutat que me la coneixia molt bé no deixa de sorprendre'm i de mostrar-me les metamorfosis, sempre a positiu, que és capaç de soportar per estar actualitzada i per acollir de la millor manera tot el que passa i a tots els qui no només hi passen sinó que s'hi queden.

Però aquí tots hi caben!

#coronavirus #emquedoacasa #totsortirabe Part 5

Fins ara només es sentia parlar de confinament, però ara aquesta paraula ha entrat en segon plà passant a primer pla una de la mateixa família: desconfinament.

Quan veig el desorientats que van els senyors (per dir-los d’alguna manera) del Gobierno em torna a pujar la febre.

Quan veig l’ egoistes i mals gestors que són, que impedeixen fer-se proves als metges de les consultes fins que no presenten símptomes clars d’estar ja infectats per a prevenir que en puguin estar fàcilment i alhora anar contagiant a tots els seus pacients i familiars, però en canvi ells se les han fet fins a tres o quatre vegades,

Quan veig la prepotència i la falsedat que amaga el Presidente, sota la cara compungida que treu a les rodes de premsa, volent semblar humil, abatut o proper al poble, em torna a pujar.

Quan veig amb la claredat que ho han planejat tot i amb la claredat amb la que ho expliquen a la gent, s’enfila el termòmetre.

I clar, quan veig la immaduresa i la poca responsabilitat de la gent, davant de la fase 0, tremolo i m’agafen convulsions pensant en com acabarem això si som capaços d’entendre i aplicar les altres 4 fases.

Quin país aquell, que no ens deixa anar de cap manera, que com un pare repressor ni ens escolta ni ens deixa créixer i només fa que cada dia la corda estigui més tivant.

Quin país aquell altre que podria ser i no ens deixen!

Ada, la coca de carbassa!

Com que ara hi ha temps per a tot, ahir vaig fer una coca de carbassa que fa uns dies vaig veure en un blog que seguim molts dels qui ens trobem per aquí. L'Ada em va dir que si el feia li diguès i mira, no tant sols li dic sinó que li dedico aquesta entrada.

Em va semblar curiós perquè era com la resabuda coca de iogurt però en lloc de iogurt hi havia carbassa. I com que en tenia un troç al congelador que no sabia com gastar, vaig aprofitar l'ocasió.

Us he de dir que va quedar boníssima. Si us animeu trobareu la  recepta boja al Joc de Daus i tindreu un esmorzar, un berenar o un ressopó que per edolçar el confinament va de luxe.

El far que ens il·lumina

Durant tot el confinament encara no havia trobat el moment per agafar els pinzells i no era per falta de ganes. Però és que m'han passat tantes coses que no dono a l'abast.

Aquesta tarda, en un espai de pau que he tingut, ho he provat.

Quan m'hi poso noto que em falta tècnica però tot arribarà. El que tinc clar és que l'experiència de l'aquare·la és una canya. M'encanta. Em sento tant bé pintant... No hi ha l'aroma de la trementina ni la intensitat de l'oli, és una altra cosa, un altre concepte, i un desprendre per tornar a aprendre perque són tècniques totalment diferents, però em relaxa i em fascina. M'hi sento molt còmoda i m'hi deixo anar.

Avui necessitava aquest far que il·luminés les meves foscors i ha arribat a punt!

Bilbao-New York-Bilbao de Kirmen Uribe

Aquest és un llibre que segurament no hauria llegit mai però me’l va deixar la meva cunyada juntament amb altres que li havia demanat i em va fer un gest convidant-me a llegir-lo.

Quan el vaig començar no em va agradar gaire i conforme m’hi anava endinsant tampoc. Vaig llegir a la contraportada que havia guanyat el Premi Nacional de Narrativa 2009 i n’hi així. He arribat al final de les 200 pag. que el conformen i encara estic buscant-hi el què. És un d’aquells llibres que jo dic que no són literatura, sembla més un reportatge que una novel·la, el llenguatge és correcte però no “bonic” i l’estil narratiu en el que va barrejant coses de diferents èpoques de la seva historia, de com ha fet la novel·la, de la vida de la seva família i dels viatges que ha hagut de fer per a recopilar la informació que explica, no em fa el pes.

L’Uribe ens explica a través d’aquest viatge a Nova York que li dona títol, la vida de la seva família fins a tres generacions anteriors i del món polític i sociocultural vasc de diversos moments pels que va transcorrint la història. De tot el relat el que més m’ha agrada és tot el que explica amb molt de carinyo sobre el món del mar, el món del mar i la seva gent, tot un món que desconeixem els qui no hem conviscut amb gent i en llocs en que la vida es basa en això.

“ La relación entre el patrón y el maquinista suele ser bastante estrecha en los barcos. En los tiempos en los que los barcos eran de vela, viajaban carpinteros a bordo. Los carpinteros eran imprescindibles en caso de avería o si se torcía un mastil. Las disputas venían entonces siempre entre el patrón y el jefe de los carpinteros. El patrón pretendía ir más deprisa y probar la resistencia de los mástiles. El carpintero, en cambio, prefería ir más despacio, cuidar el barco, para que llegara entero a puerto. A menudo pienso que todos mantenemos esa disputa en nuestro interior. Albergamos a un patrón de barco que pretende arriesgar  y un carpintero que cuida de lo que más quiere y vela por su seguridad.

Posteriormente, los maquinistas ocuparon el lugar de los carpinteros. Pero la disputa siguió siendo exactamente la misma. Hasta hoy. El maquinista no quiere forzar el motor, que no se caliente demasiado. El patrón aspira a navegar a toda máquina.”

I transcric un altre fragment que també  m’ha semblat interessant:

"Era muy curioso el modo de determinar las aguas territoriales. Se marcaban según el alcance de una bala de cañón situado en tierra. Dependiendo de hasta donde llegara el proyectil, así se delimitaba el mar territorial. Poco a poco los cañones se fueron mejorando y lo que en un principio fueron tres millas, luego pasaron a seis y más tarde a nueve.

En 1976 lo establecieron en 200 millas. Fue decretado por los estados que en ese momento formaban la Comunidad Europea, entre ellos Gran Bretaña. La legistación en materia de pesca pasó a manos de Bruselas. Las aguas que durante muchos años habían sido libres, se convirtieron en europeas..."