dilluns, 4 de maig del 2020

Bilbao-New York-Bilbao de Kirmen Uribe


Aquest és un llibre que segurament no hauria llegit mai però me’l va deixar la meva cunyada juntament amb altres que li havia demanat i em va fer un gest convidant-me a llegir-lo.
Quan el vaig començar no em va agradar gaire i conforme m’hi anava endinsant tampoc. Vaig llegir a la contraportada que havia guanyat el Premi Nacional de Narrativa 2009 i n’hi així. He arribat al final de les 200 pag. que el conformen i encara estic buscant-hi el què. És un d’aquells llibres que jo dic que no són literatura, sembla més un reportatge que una novel·la, el llenguatge és correcte però no “bonic” i l’estil narratiu en el que va barrejant coses de diferents èpoques de la seva historia, de com ha fet la novel·la, de la vida de la seva família i dels viatges que ha hagut de fer per a recopilar la informació que explica, no em fa el pes.
L’Uribe ens explica a través d’aquest viatge a Nova York que li dona títol, la vida de la seva família fins a tres generacions anteriors i del món polític i sociocultural vasc de diversos moments pels que va transcorrint la història. De tot el relat el que més m’ha agrada és tot el que explica amb molt de carinyo sobre el món del mar, el món del mar i la seva gent, tot un món que desconeixem els qui no hem conviscut amb gent i en llocs en que la vida es basa en això.

“ La relación entre el patrón y el maquinista suele ser bastante estrecha en los barcos. En los tiempos en los que los barcos eran de vela, viajaban carpinteros a bordo. Los carpinteros eran imprescindibles en caso de avería o si se torcía un mastil. Las disputas venían entonces siempre entre el patrón y el jefe de los carpinteros. El patrón pretendía ir más deprisa y probar la resistencia de los mástiles. El carpintero, en cambio, prefería ir más despacio, cuidar el barco, para que llegara entero a puerto. A menudo pienso que todos mantenemos esa disputa en nuestro interior. Albergamos a un patrón de barco que pretende arriesgar  y un carpintero que cuida de lo que más quiere y vela por su seguridad.
Posteriormente, los maquinistas ocuparon el lugar de los carpinteros. Pero la disputa siguió siendo exactamente la misma. Hasta hoy. El maquinista no quiere forzar el motor, que no se caliente demasiado. El patrón aspira a navegar a toda máquina.”

I transcric un altre fragment que també  m’ha semblat interessant:

"Era muy curioso el modo de determinar las aguas territoriales. Se marcaban según el alcance de una bala de cañón situado en tierra. Dependiendo de hasta donde llegara el proyectil, así se delimitaba el mar territorial. Poco a poco los cañones se fueron mejorando y lo que en un principio fueron tres millas, luego pasaron a seis y más tarde a nueve.
En 1976 lo establecieron en 200 millas. Fue decretado por los estados que en ese momento formaban la Comunidad Europea, entre ellos Gran Bretaña. La legistación en materia de pesca pasó a manos de Bruselas. Las aguas que durante muchos años habían sido libres, se convirtieron en europeas..."

4 comentaris:

  1. Hola Laura, pel que contes sembla que siga un assaig o un llibre de viatges. el món de la mar a mi també em resulta tan interessant com desconegut, i m'agradaria aprendre coses (bé, i sobre tot, m'agradaria tindre un vaixell, o una barqueta! I el carnet de conduir vaixells...) Potser aquest és un bon llibre per començar a aprendre sobre aquest tema. Bon dia!

    ResponElimina
  2. Doncs endavant, hi ha molts detalls de la vida del món del mar i et pot agradar. El llibre és curtet i de fàcil lectura.

    ResponElimina
  3. Cal aprofitar el confinament per fer altres coses que no podíem fer abans.

    ResponElimina
  4. Tens raó, fins i tot en la lectura a vegades hem de prioritzar per falta de temps. Ara ens podem permetre certes llicències.

    ResponElimina