Dies d'hospital (II)

Avui ha traspassat una bona persona. Suposo que passa cada dia això, però d'aquest en dono fe. Fa una setmana que vaig trobar un whatsap d'una bona amiga en el meu mòbil que deia que tenia al pare ingressat a l'hospital i que no feia bona pinta. Vaig posar-me en contacte ràpidament i em va explicar que havien anat d'urgències per una mal de panxa molt fort feia una setmana i que l'havien intervingut d'urgències detectant-li un tumor al colon. Uff, vaig pensar! Van passar uns dies i semblava que dins de la gravetat de tot plegat, s'estava estabilitzant. Ens vam trobar a l'hospital aquests dies, jo també hi vaig tenir a la mare. Ells eren a la planta 5 i nosaltres a la 6.

Tot i que som molt bones amigues, de les millors que tinc, no ens podem veure gaire perquè jo vaig anar a viure a una altra ciutat i ves per on que ens hem d'anar a trobar justament en aquests llocs. Darrerament, cada vegada que vaig a Bellvitge m'hi trobo a algú més del qui vaig a visitar. Tenim als pares en una edat que quan no li falla una cosa a un, li falla a un altre i hem anat passant de tot: operacions de genolls, de malucs, trencadures de fèmur, vesícules, ronyons, ...etc.

El Ramiro, el pare de la meva amiga, no ho ha resistit. Des de fa molts anys tenia al seu càrrec a la Maria, la seva dona, que va en cadira de rodes i ja li costava feina ara amb 80 anys. Sempre havia tingut una salut de ferro i de cop i volta, zas! Aquesta sorpresa! Va demanar perdó als metges pel que els anava a demanar: “Ja sé que vosaltres heu de fer la vostra feina i aquesta feina és intentar mantenir vius als pacients, però jo ja no puc més i no vull que em mantingueu viu artificialment més temps, noto que el meu cos ja no aguanta, només vull acomiadar-me de tos els meus en pau i beneir-los a tots.” I així ho va fer. Va anar cridant a les filles, als nets, als familiars més propers i va demanar el posessin en contacte telefònic amb uns quants més, i amb el fil de veu que li quedava només els va dir que s'acomiadava d'ells i que es trobarien allà a dalt.

Ell descansa en pau. La imatge seva dins la caixa ho reflectia la mar de bé. Els qui han quedat aquí estaven força serenys perquè havien viscut amb ell aquesta admirable enteresa. Malgrat tot, els queda reorganitzar la seva vida a tots perquè el Ramiro era un bon pal de paller. El Ramiro havia nascut el mateix dia que jo, amb 30 anys de diferència, però sempre ens felicitàvem els aniversaris. Me'n continuaré recordant cada any.

Al tanatori avui he retrobat a molta gent que feia temps que no veia, amics de la infància i altres de la joventut. Molts cabells blancs ja. Uff, ens anem fent grans tots plegats. I fent recompte ja n'hi comença a haver alguns a l'altre barri. Hem començat pels pares, la generació anterior està arribant a la seva data de caducitat, llei de vida, diuen. Déu ni dó la vida! 

Ramiro, descansa en pau!